Teatre: El Vídeo no el veu ningú

No fa massa que conec l’obra de Carme Portaceli i no diré que les seves produccions siguin sempre d’aquelles que acabes dient “caram, m’han passat el temps volant” (per altra banda, quin sentit té anar al teatre a que "voli" el temps?), en canvi mai m’han deixat indiferent i mai he sortit amb la sensació de haver vist quelcom oblidable. Em sembla que,  definitivament,  m’he convertit en un fan incondicional d’ella (El meu marit és més del Carlos Bieito; bé, no, en realitat em sembla que a tots dos ens agrada els dos i sense menysprear en absolut tants altres directors i directores que ens han deixat bocabadats). 

A més, aquesta vegada, crec que pel text escollit, El vídeo no el veu ningú, de Martin Crimp, surto del teatre amb la sensació que hauria de tornar-la a veure un cop i un altre. És clar que part de la culpa d’aquesta necessitat és l’haver estat alumne del curs de Gèneres Literaris, de la UAB (que, dit de pas, sembla que ja no es farà mai més), i és que ara no en tinc prou amb “una primera lectura”, són molts els elements que cal tenir en compte i la meva curiositat m’empeny sense remei a voler saber més d’aquesta obra (perquè una de les cabines telefòniques està separada de les demés?; perquè a vegades la llum és blanca i altres cops és vermella?; perquè.....?)

Tadeusz Kowzan, ens explicava el professor i escriptor Jordi Julià, enuncià  que el teatre es la suma de tretze signes, agrupats amb els signes d’expressió, de l’actor i de l’escenari.

Bé, no és que em passi tota l’estona pendent d’aquests signes, però si vaig poder experimentar amb molts de la mà de Portaceli, i de tots ells, vull destacar la proxèmia (que estaria dins dels signes de l’actor), el moviment dels actors per l’escenari; no parlo només dels típics moviments destinats a moure elements del decorat davant del públic, sinó d’una autèntica coreografia espectacular (després vaig comprovar en el programa que hi havia un responsable de coreografia i moviment escènic).  

I tampoc va passar per alt la il·luminació acurada i justificadora de cada moment, ni l’ús del so  i de la música, o el vestuari, maquillatge i pentinat que perfilaven cada personatge. I, és clar, dels signes d’expressió: la paraula, el to i sobretot d’allò que dèiem a classe: un cosa és el que es diu, i una altra el que es vol dir. És clar, l’equip era de primera, tot havia d’anar sobre rodes, això no és, no va ser, cap sorpresa, la sorpresa és que potser per primera vegada des d’aquell primer quadrimestre del curs 2011-2012 he aconseguit ser conscient en molts moments, del ús d’aquests signes. 

El vídeo no el veu ningú, escrita per Martin Crimp i,  més que dirigida, reconstruïda per Carme Portacelli (i per Gabriela Flores, Francesc Garrido, Albert Pérez, Maria Rodríguez, Martí Salvat i Diana Torné) ha estat un plaer per les meves neurones, pel meu sentit estètic i una manera pràctica de recordar les classes de Jordi Julià i Pere Ballart (que qui sap si a hores d’ara no estan retallats per aquests anti-cultura que és diuen a ells mateixos polítics).

Em sento orfe, perquè jo en sé tan poc... i hi ha tant per aprendre... (m'estic referint, ara mateix a aquesta obra i el seu autor). No sé pas qui m’orientarà, qui m’ajudarà a entendre millor els secrets i els simbolismes. Però no defalliré, com diria Scarlata, “juro que mai més tornaré a passar ignorància”  (Bé, ignorància en tindré sempre, és clar, vull dir que mai més em conformaré amb la ignorància). O sigui que me’n vaig a investigar. 

Salut i petons a tots.

Descàrrec:  Disculpeu els links a la wiki, a falta d'un web dedicat, considero que és una manera ràpida i senzilla de fer-se'n una idea (però atenció amb els errors!)

"No habra paz para los malvados".... però, quins malvats?

Ahir vaig veure No habrá paz para los malvados, dirigida per Urbizu i interpretada, entre d’altres per  José Coronado.

Formalment és una pel·lícula amb alguns moments intensos i molts moments avorrits.  Cert que el coprotagonista de Salsa Rosa i de la serie televisiva Periodistas omple la pantalla (podríem esperar menys?). No vull oblidar els meus elogis, també als altres actors i actrius.

Però on fa aigües, i moltes, és en el contingut. És una pel·lícula –caos, un producte al servei d’un únic missatge: no hi haurà pau pels malvats (islamistes).  Anem a pams.

El film comença amb un policia (Coronado), gran, dur, esquerp, mal parlat i amb problemes amb l’alcohol que mata, potser accidentalment, uns pocs colombians en un bar d’aquells on un espera trobar hetero-sexe. Per la seva desgràcia, un testimoni de la matança aconsegueix fugir.

A partir d’aquest punt s’obren dues trames principals:

La primera és la de la investigació oficial dels assassinats. Un fil que resulta anodí i que només mostra interès en una suau crítica a les escletxes de la burocràcia policial. Una trama vulgar sense cap final clar, o millor, sense cap final.

La segona sembla més interessant; el poli gran, esquerp, mal parlat  endega la seva particular investigació per trobar l testimoni que escapà de la matança.  Fins i tot hi ha un moment, cap el minut 30, en que hom pot pensar que aquest policia, que té un passat relacionat amb Colòmbia amaga alguna secreta animaversió i que els assassinats del puti-club no varen ser casualitat.

Però no. No és així, la veritat és que Coronado comença assasinant a uns colombians traficants de droga i acaba perseguint a uns moros traficants d’armes i que, a més, volen fer un atemptat. No explico res més per no desvelar el poc interés que resta  a aquest oblidable film.

Un curiós truc de màgia, amb una tosca i obvia subliminalitat (en un moment determinat, un “moro”  amb una motxilla puja a un tren de rodalia a.... Atocha!!!),  per dir-nos que dolents que són els moros que posen bombes fins i tot a les àrees infantils de centres comercials.

En fi, si odieu els “moros” no cal que l’aneu a veure, tot continuarà igual o pitjor; si us preocupa l’odi irracional cap a persones no espanyoles (catalans inclosos) tampoc hi aneu. Però el més divertit de tot pot resultar comprar una copia pirata a un top manta.... marroquí!

Desclassificats

Difícil fer una ressenya de Desclassificats, al menys  aportant quelcom que no s’hagi dit, o que no hi sigui esperat. Abel Folk, Emma Vilarasau i Toni Sevilla no deixen indiferents i jo no en sé prou com per criticar matisacions d’una interpretació que a mi em va semblar tal com l’esperava, perquè és evident que professionals com ells no poden estar menys que brillants.

Però si puc fer una, no, dues consideracions. La primera és l’aposta d’aquests i d’ella per un teatre menys comercial.  Estem acostumats a veure’ls a la televisió: els dóna de menjar. I també al teatre, on, senzillament, gaudeixen i ens fan gaudir, sense límits ni censures.

Per altra banda, i això sí va ser la sorpresa, l’autor del text, Pere Riera, no el conec, un autor més... tanquen els llums, comença l’acció... coll... qui era l’autor? Un tal Pere Riera...  L’argument és senzill, la trama no tant. Però ara no us desvelaré els seus secrets amagats, com a franctiradors, en els seus racons i raconets. Voltes i giravoltes. Mai diguis d’aquesta aigua no en veuré, perquè potser t’hi acabaràs fent un fart, fins enverinar-te.

A casa, com toca fer-ho, apa, som hi, a fer les recerques corresponents i esbrinar que no és un autor pas novell ni desconegut (Lluny de Nuuk). Això sí, potser no és comercial. I per a més informació, Desclassificats és treball de final d’estudis. I quin treball!

Segurament, les maricultes dirien que és un snobisme comparar-lo amb Shakespeare, o pot ser una bestiesa. Per tant no compararé però no m’estranyaria gens que d’aquí uns anys –ai!, la patina del temps- Pere Riera  fos reconegut com un gran autor teatral.

HI ha polítics amb classe (segur?) i classes de polítics.

Així doncs, més que recomanable, una mostra més de la gran i bona feina que es fa a Catalunya, encara que a alguns els molesti tant. Això sí, La Villaroel es gran, hi ca molta gent,  així que paciència amb  les impertinents i continues estossegades i altres sorolls d’un públic que veu la platea del teatre com la sala d’estar de casa seva. Que hi farem, res no pot ser perfecte, al menys, encara no hi ha arribat les crispetes.

Sylvie Vartan, la serenor de la maduresa alegre.

***  En français après le catalan


Us imagineu a la Karina (una cantant pop de finals dels 60, la de El baul de los recuerdos (uh uh uh) i que, tot sigui dic, va intentar ser la Vartan españolona), Us imagineu, dic, la Karina cantant en un Palau de la Música entregat en cos i ànima?

No, és clar.

O, per ser més de casa... a l’estimada Guillermina Mota...., per exemple. No,tampoc (tot i que la senyora Mota és tota una dama que mereix molti respecte i amor).



Cartell del concert

En canvi, ahir per la nit, el Palau, ple de gom a gom, bullia amb Sylvie Vartan. Perquè us situeu, us explicaré que aquesta cantant pop, la yeh yeh per excel·lència, no va desapareixer després del Si je chante. Ha fet una gran i dilatada carrera, és admirada en molts indrets i és molt respectada. A més, té fama, i ara en puc donar constància, de mimar el  seu públic que la estima amb bogeria, fins i tot ara que és una gran dama.

El cas, doncs, és que el Palau era a rebosar de públic català però també francès. Alguns que esperavem, es clar, el Si je chante, molts que, senzillament, venien a gaudir de l'ànima d'algú que porta anys i panys entregada al públic, primer de yeah yeah, ara amb l'amor de qui sap té el cor de molta gent.

Que passa? penso en  dos possibilitats, a banda que realment la Karina fos terriblement insuportable.

Per una banda penso que els nostres artistes, tan els catalans com els del país del costat, han patit, d’una manera o altra, en un sentit o altre, el llast del franquisme, uns per fer la rosca al règim i els altres per anar justament en contra. (Quedan a una  banda, esclar, gent com Serrat, Llach, Raimon... no estic parlant de cantautors, estic parlant de cantants més o menys pop).
Un cop més un pervers efecte del que va ser la bomba de rellotjaria, mai prou denunciada, model francisco franco (recordeu quan us parlava de la meva disglossia?).

Per altra banda, puc pensar que els nostres artistes, tan els catalans com els del país del costat, no han sabut (o volgut) madurar, fer-se grans. Crec, si no erro, que la Karina encara canta i que ho fa com si tingués 15 anys tot tapant els estralls del temps amb tones de maquillatge i amagant la veu sota parets de tipus Spector.

En canvi, Sylvie, la Vartan, ens va entregar la seva anima de dona moderna però madura i orgullosa de ser-ho. Un concert serè i aserenador, on no van faltar alguns temes famosos i alguns de molt mogudets que ella va saber embolcallar en moviments de ball dinàmics però serens al mateix temps. Una posada en escena que no grinyolava amb el que esperava: vella per dins, jove per fora, amb un equilibri notable i engrescador (i envejós: qui sabés envellir amb tanta dignitat i alegria).

Jo, que sempre vaig amb prismàtics, vaig poder veure la seva cara amb tot detall i anava un punt maquillada, només un punt, sense amagar arrugues: ella mai voldrà ser més jove que la seva filla.  En canvi, les mans, nues, amb les ungles pintades d’un vermelló notable i discret alhora, em van transportar al món de la Piaf, sense buscar imitacions ni comparacions perquè ningú pretent això. Unes mans expressives, sàvies, tendres de les quals la Piaf s'enamoraria.

Per resumir, un concert, el d’ahir, emocionant, ple d’amor, amb una entrega delicada i brutal de la Vartan i un públic que en la seva majoria, sabia que el Si je chante no és més que una canço i la Sylvie és molt més. Només li va faltar la cirereta, deixar de banda el castellà per saludar, per atrevir-se a dir hola en català. Però no es pot tenir tot.  Sembla ser que algú, de manera no massa encertada li va dir que es dirigis al públic en anglè. Esclar, va ser el públic mateix qui va dir prou de bestieses i que parlés frances. A Catalunya parlem tota mena d'idiomes, tot i que a vegades per imposició. Potser la propera vegada, algú més espavilat expliqui a l'artista que Catalunya  té llengua propia.

Salut, Vartan, per molts anys!

Les mans com a pont entre la Piaf i Sylvie.

(perdoneu la qualitat, es va fer el millor que es poder)

Vous  vous imaginez Karina (une chanteuse pop  des fins des années’60, celle du “El baul de los recuerdos (uh, uh, uh) et que, tout soit dit va essayer  d’être la Vartan espagnole). Vous vous imaginez, je dis, la Karina en chantant sur un Palau de la Musica  livré en corps et âme?

Non,  c’est clair

Ou, pour être plus de chez nous…a notre Gullermina Mota…par exemple. Non, non plus ( tout et que madame Mota c’est toute une dame qui mérite beaucoup de respect et amour).

En revanche, hier soir, au Palau plein à crever,  il bouillait avec Sylvie Vartan.  Pour que vous vous situiez  je vous raconterai que cette chanteuse pop, la yeh yeh par excellence,  elle n'a pas disparue après de Si je chante. Elle a fait une grande dilatée carrière, elle est  admirée en beaucoup d’endroits et elle est très respectée. En plus elle  a une renommée, et maintenant  je peux donner constance, de gâter son public, qui l’aime à la folie, inclus aujourd’hui qu’elle est une gran dame.

Le cas, donc, c’est que le Palau était plein à déborder de public catalán mais aussi français. Certains qui attendaient , bien sûr, le Si je chante, beaucoup d’entre eux, tout simplement, venaient  jouir de l’âme  de celle qui porte des années livrée au public, d’abord comme yeah, yeah, maintenant avec l’amour qui sait a le coeur de beaucoup de gens.

Qu’est-ce qu’il passe? Je pense a deux possibilités, a part de que réellement  la Karina elle était terriblement insupportable.

D’un côté je pensé aux artistes à nous, tant les catalans comme ceux-là du pays d'à côté (1) ils ont soufert , d’une façon ou de l’autre, dans un sens ou dans l'autre, le lest du franquisme, les uns pour fer le filet au régime et les autres pour aller à la contre  ( restent à part, bien sûr, gens comme Serrat, Llach, Raimon…je ne parle pas des chanteurs-auteurs, je parle des chanteurs plus ou moins pop).

Une autre fois un effet pervers de ce qu’ il est été une bombe à retardement, jamais assez dénoncée model francisco franco.

D’autre côté,  je peux penser que les artistes de chez-nous, tant les catalans comme ceux du pays  d’à côté (1), ils n’ont  pas su ( ou voulu) mûrir,  devenir grands.  Je crois, si je ne me trompe pas, que la Karina encore chante et qu’elle le fait comme si elle avait 15 ans en fermant  les ravages du temps avec  de tonnes de maquillage et en cachant la voix sous de murs spèce Spector.

Au contraire, Sylvie, la Vartan, elle nous a livrée son âme de femme moderne mais mûrit et fière de l’être. Un concert  serein et calme, où n’ont pas manqué quelques thèmes fameux et certains très mûs qu’elle a su envelopper dans de mouvements de bal dinamiques mais séreins au même temps. Une mise en scène sans estridences comme celui que j’attendais:  vieille (2) en dedans , jeune du dehors, avec un équilibre remarquable et incitateur (et envieux:  celui qu pouvait viellir avec tan de dignité et joie).

Moi, qui va toujours  avec  prismatiques, j’ai pu voir son visage avec tout détail et elle allait un point maquilée, seulement un point, sans cacher les rides:  elle ne voulait jamais être plus jeune que sa fille.  En revanche, les mains, nues, avec les ongles peints d’un rouge notable et discret au même temps, m’a transporté au monde de la Piaf, sans chercher  des imitations ni des comparaisons  parce que personne prétend ça. Des mains expressives, savantes, tendres auxquelles la Piaf se rendrait amoureuse .

En bref, un concert, celui d’hier, emouvant, plein d’amour, avec  une  livraison delicate et brutal de la Vartan et un public que dans sa majorité il savait que le Si je chante ce n’est qu’une chanson et la Sylvie c’est beaucoup plus. Rien plus à fauter le petite cerisse, laisser d’un côté le castillan pour saluer , pour osser dire bonjour en catalán. Mais n’on peut avoir le tout. Il semble être que quelqu’un d’une façon très peu réussi li a dit de s’adresse au public en anglais. A été le public qui va dir assez de bêtisseries et qu’elle  parlera  français. A Catalogne on parle toutes les langues, même parfois imposées.  Peut être la prochaine fois , quelqu’un plus sage explique a l’artiste que Catalogne a sa propre langue (3).

Salut, Vartan, mes félicitations

(1)    Le pays c’est l’Espagne

(2)    En un sens d’honorabilité
(3)    Le catalan

Pa negre. La pel·lícula.

Encara no he llegit el llibre, demà mateix el posaré a la llista de desitjos de la meva llibreria virtual (s'accepten regals).

Això sí, he vist la pel•lícula. Una pel•lícula brutal en el sentit més gran i variat de la paraula.

Una història brutal que rebaixa a anècdotes algunes de les llegendes més fosques de la profunda Espanya que no ens deixa anar ni rient ni plorant; al barri hi ha de tot, també escabrositats.

Unes interpretacions brutals i equilibrades perquè arriben dins l'ànima, a mi em van arriabr i deixant de banda l’Andreu i la seva cosina, ningú té un gran protagonisme i tothom és mimat per una càmera coral. Recordo expressament quan la cosineta li pregunta a l'Andreu si sap el que és cardar i ell li contesta que sí amb una mirada que, clarament, diu que no: brutal.

Uns escenaris brutals,  aíxí, tal como sona. Realista i crua nuesa amb habitacions només plenes de miséria, sense res més que ens mostren el món negre (com el pa) de la postguerra sense eufemismes.

Una metàfora brutal de la podridor que va estendre el franquisme. Metàfora dels nens segrestats i d’ànimes venudes, quin remei quedava,  als guanyadors amb set de revenja d’aquell assassinat massiu que alguns encara s’entesten a dir-li guerra civil: un altre eufemisme.

I un català brutal: el més encisaror. Ni arcaic ni estrany, sino real i de carrer (o hauria de di dir de poble?) i bell, només pel lèxic ja paga la pena tornar a veure un cop i un cop més aquest llargmetratge. Un homenatge a la nostre menyspreada llengua que em fa pensar -de broma, Enric, no t'ho prenguis seriosament això- que tan de bo hagués suspès català, hagués de repetir l’any que bé,  hagués de ressenyar la pel•lícula i fos aquesta. Utilitzaria mil de les dues mil paraules en comentar l’escena de l’Andreu i la criada de l’alcalde franquista. Ella, la criada, li diual ano  no sé que del pa en castellà, l’Andreu li contesta com pot: “no la entiendo” i la criada, resignada i sense més comentari, repeteix la frase en català.

És curiós i simptomàtic que al acabar la pel•lícula, certa persona que no coneixia de res, es dirigís a mi en castellà. La veritat és que no vaig entendre massa bé el que em deia i per això li vaig dir, en català, que no la entenia. Em va mirar entre enfadosa i irònica per dir-me: “ha, claro, el señor no entiende castellano” (Cal dir que la pel•lícula era en català sense subtítols).

Franco va deixar pa negre per anys, uniformes negres pintats de verd i gris per molts més, però sobretot, sobretot, ens va deixar ànimes fosques, fosques, fosques. Pa negre, ànima negre, qui sap si per sempre. Negre brutal. 

Et maintenant.... Libre!

No se si Xavi Mira, o Albert Ribalta,  o Marta Pérez o les noies de T de teatre saben que quan el jovent de Barcelona sotmès encara al franquisme, va escoltar Libre,  va al·lucinar amb el fet que Nino Bravo, cantant melòdic i de dolçors entonés aquest himne de llibertat compost per José Luis Armenteros cap el 1972 i que,  no sabem massa bé com,  va traspassar la censura. Així m’ho explica la meva germana, que llavors tenia quinze anys (jo en tenia cinc) i m’ho han confirmat persones que van viure l’època. Però el que sí saben tots plegats, és que els escenaris es rendeixen allà on van.

Ja, a Jet Lag, la sèrie de TV3 on els vaig conèixer, em van cridar l’atenció i m'hi vaig fer "fan". Després els he anat trobant a diversos teatres de Barcelona, junts o per separat, amb obres còmiques o dramàtiques. Recordeu Delicades? Jo m’asseguro, cada nit, que el Quiso torna a casa; Carme, Albert que ens vareu  fer patir aquella estona!

Per tant no em cregueu massa si us dic que no podeu perdre-us aquest musical de petit format, original com cap: la companyia de cant i ball  esta formada per.... 2 homes i només 2 homes.  I us aviso: no és l’única sorpresa, però al menys, visiteu el web de Nelly blue.  (i no us el perdeu!)

I perquè consti que actuo amb total imparcialitat (bé, ho provo) us diré que hi ha un parell de moments un xic lents pel meu gust i que justament ella, la Mari Trini, no es mereix l'acudit del qual és protagonista.

Ja n’hi ha prou, en tot cas, deixeu-me acabar dient-vos que tot i la imatge setentera que imposa Marta Pérez (la dire) i Mamen Duch (vestuari), l’Albert està tan maco i pelut com sempre i en Xavi, tot i triomfar en la tele comercial –que m’assebento de tot– continua igual de desitjable.   

Personatjores i personatjors: el  cel s’ha fet per vos però aneu amb compte amb el sol, no us passes com a Icar, m’agradaria gaudir encara molts anys del  vostre treball i, perquè no,  creuar unes mirades afectuoses, algun comentari i una abraçada en certa entrepaneria de la Rambla, on en Ramon, en Xavi i els altres companys  no paren de treure entrepans, amanides i begudes.

“A pendre per cul la perruqueria, jo me’n vaig a Amèrica [a viure el meu somni]”

Rocco Mastroniani

(cita més o menys literal)

Els “marcianitus” es fan vells i la coca rància.

Fa 30 anys, s’estrenava un espectacle inspirat en la màgia de la nit més curta de l’any. Avui n’he vist la reposició. Decepció: els marcianitus també es fan vells i la coca rància amb el temps, tot  i la bona voluntat del director d’Alzira, Carles Alberola.

No soc el crio de 15 anys, ingenu i  innocent de 1980 i avui els joves no tenen gaire clar el significat de la  foguera, ni creuen en fades ni follets ni gaires recorden que la coca es menja.  La tristesa m’ha anava colonitzant l’ànima a mida que anaven passant els minuts amb la col·laboració d'algunes interpretacions fredes i avorrides.  És clar. La màgia senzilla i ingènua de la Catalunya que feia poc que havia recuperat la ny no té res a veure amb la societat pressent, consumista, de plàstic, que omple teatre per sentir la fàcil cridòria histèrica sobre uns acords d’Abba, i a veure com li expliquem això a un actor o actriu, de poc mes de vint anys, per molt mètode Stanislavsky que hi posem. 

Com podia pensar Alberola que parlar-nos de les nostres tontetes inquietuts setenteres, quan encara ens deien que tocar-nos-la ens faria cecs,  ens anava a emocionar ara, en la societat del hipot?  Al meu costat, un ós (senyor de pes i pelut), va esclafir a riure quan van cantar la meva (encara) estimada cançoneta-tonta  “Te esperaré el domingo”, i no li faltava raó, era esperpèntica.  Abans d’anar al teatre havia escoltat el vinil (vinil eren els discos de música d’abans dels cedes) per recordar les cançons i fins i tot amb la veu de l’inigualable Sisa, sonava caduca encara que a mi encara m’agradi. I és que a l’escola ja no s’usen llapis de fusta, sinó electrònics (i que convé no llençar-los a la foguera perquè el plàstic, al cremar, acostuma a ser tòxic).

No hauríem d’exhumar La nit de Sant Joan i el millor que podria fer Sisa és viure dels records de la seva més que increïble època (qui l’hagués viscut!) i deixar de fer la papallona ridícula. Avui ja no es compren postals de Barcelona, ni signades per Miranda, és trist, però és així.

Vull veure  una bona intenció en voler recuperar una de les poques obres musicals creades per la cultura catalana en català i no vull pensar que passa amb certs musicals (recordeu Alicia ja no viu aquí?) que repeteixen temporada en circuits petits i selectes, no arriben a certs teatres. Perquè si em poso a pensar, pensaré que les ganes de diner fàcil hi té molt a veure.

En tot cas, vosaltres us podeu estalviar els vostres calerons, no paga la pena anar a aquest teatre de la SG... a intentar recuperar un somni que va passar 30 anys i que, tot plegat, no és més que això: un somni, per tant irrepetible. Deixem en pau a les coques, els marcianitus i els Macarios.

Burlesque: una pel·lícula-burla musical.

És nit freda de cinema, toca el de costat de casa, sense V.O. (snif) i públic xerraire de DVD en família. Una pel·liculeta musical de temporada per passar l’estona, fins i tot entraré amb crispetes i  refresc.

Sense sorpreses agradables tot i la entranyable Cher i l’inevitable, meravellós i correcte “gai”. Un musical per avorrir-se, obvi i previsible; d’argument copiat sense vergonya i trames clonades: suat, diria la mare. Christina Aguilera és la productora executiva d’aquest caprici  creat per il·luminar-la, un caprici talentós, però sense cervell diuen en el New York Times.

Des dels primers fotogrames esperem recuperar Lady Marmelade i Nicole Kidman al Moulin Rouge (2001), recordem l’entranyable Canço de París (2009) i ens sentim nostàlgics, veient  Aguilera copiant els tocs de maluc que Ann Margret va fer famosos als ja llunyans anys 60.

Però ja estem a mitja projecció, així que mirem de trobar-hi alguna cosa bona:

El gai, en Sean, brilla sense estridències dins la pell d’Stanley Tucci, un actor (i escriptor) reconegut amb una gran carrera al seu darrere. A més, el tractament de l’opció sexual d’en Sean és més que correcte: és natural, habitual, quotidià i per res normalitzador. Vaja, un miracle gens catòlic.

Per altra banda, tot i que el personatge d’Ali és una repetició descarada de la Esther Blodgett de Ha nascut una estrella (1937),  certament ens transmet passió, vitalitat i energia per i sobre un escenari ni que sigui improvisat. L’escenari és dins seu, menja escenari, respira escenari, transpira escenari. Ras i curt: l’Ali és escenari, sens dubte.

Aquest ser escenari m’ha fet pensar amb mi; i els atreviments de l’Ali em fa pensar en els meus i...  en el meu proper projecte audiovisual.

L’any passat, just per aquestes mateixes dates volia la Universitat. Era meva, menjava, respirava i transpirava Universitat, ras i curt era Universitat. Quan vaig trepitjar per primer cop, ja com a estudiant de ple dret, la UAB, sabia que els únics límits a la meva fam havien de ser els que em permetessin assolir els 30 crèdits requerits per a la permanència.

El temps ha passat i no sé massa bé com (o potser, sí, però encara no ho puc dir: no seria ètic)  mentre aprenia moltes coses m’anava perdent en una (en el meu cas absurda i estúpida) ambició de bones  notes, d’excel·lències i oblidava l meu desig, ser, sobretot, Universitat: creació, imaginació, canviar el món...  

En fi, el projecte audiovisual està evolucionant com cal i seguint unes directrius en les que coincideixo i hi crec. Amb olla exprés però a foc lent es va coent en la meva particular cuina el plat  que serviré en forma de xerrada de deu minuts llargs (mai menys de deu, mai més de quinze). Invenció, ordenació, redacció, memorització, polidesa gramatical  són els ingredients per al guisat que caldrà presentar acompanyat d’un saltejat de guió.

Només falta escollir presentar-lo com el Lluís disciplinat, convencional i conservador, respectant l’excel·lència tranquil·la. O presentar-lo com el Lluís Universitat, creatiu i innovador, respectant-me i respectant qui aposta pel meu aprenentatge i aquells que s’esforcen cada dia a classe per que aprengui.

Que faria l’Ali?, que farà en Lluís?  En tot cas que ningú mai no em canti  “no era això, company, no era això, pel que vares esforçar-te tant...”

CADIRA. Una ressenya petita. Una gran obra.

Us imagineu viure fins els 26 anys sense sortir d'un pis de dues habitacions?
Us imagineu que la vostra vida giri al voltant d'una mare i d'uns  llapis de colors?
Si no t'enfrontes a la vida, un moment o altre la vida s'enfrontarà a tu.

Aquesta és una de les diverses històries que explica Cadira. Un text del dramaturg anglès Edward Bond que es representa actualment a Barcelona. Quatre actors sobre un escenari amb pocs canvis ens transporten a un món totalitari amb flaires del gran germà de Orwell, a un món de pors diverses, ens condueixen pels embolics d'una Administració com qualsevol altra. I ens porten, finalment, a la mort de la llibertat individual, la mort del inidividu.

Si Edward Bond és un dramaturg controvertit. El muntatge de Cadira, en clau de suspens és realment colpidor. Fa por. No una por de cridar, sinó una por de "glups". M'enteneu?

I si aquesta por és possible, ho és per la fantàstica feina d'aquests quatre actors. Entre ells en destaco Oriol Casals, que justament fa poc el podíem veure en un Brech: El casament dels petitsburgesos. Impressionat com aquest actor broda el seu paper de noi; em podeu dir que és un paper dels que permeten lluir-se. Cert. Però la feina de l'Oriol amb el personatge li treu un suc més que abundós.

I no es queden enrerre els altres actuants. Ni la mare, Lina Lambert; ni la funcionaria (i de presonera) Tilda Espluga i, per acabar,  el soldat, Albert Alemany.

Que milloraria?  El so. Una dicció un pèl ràpida i no massa alta. Sí, definitivament els queda el serrell de la dicció. Però no dubteu per aquest comentari. L'obra et deixar inmovilizat a la cadira (esclar, cadira com a sinónim de butaca) i quasi no et deixa ni respirar.

Quan aneu a veure-la, no podeu no anar-hi, aneu-hi acompanyats. Quan surts no fa por, no hi ha monstres esperant-te, però mentre dura la representació, el nivell d'angoixa pot ser elevat. Llavors sempre fa companyia una mà amiga. I no ploreu, perquè  de tant plorar s'esborra la cara.

L'habitació de Verònica



Reposició de l'obra
l'Habitació de Verònica 



Ho confesso: L’atractiu per anar a veure aquesta obra de teatre, representada en una centrica sala de Barcelona, era en Pep Anton. Cert que sabia que, essent en Itu qui em convidava, podia ser una gran experiència, però la resta de noms no em sonava i no m’havia preocupat més (maleïda ignorància).

Sorpresa!!, agradable sorpresa.

Deixeu-me, si us plau, que us ho  expliqui cronològicament:

Comencem malament: el seient no es gaire bo, quarta fila a una punta, i jo tinc molta son, estic mig engripat, paciència.

Tanquen els llums, s’il·lumina l’escenari. M’estarrufo una mica: convé estar còmode.

Apareix l’admira’t Pep Anton caracteritzat de vellet simpàtic i  darrere seu  els altres personatges interpretats per Mercè Montalà, Héctor Claramunt i Silvia Marty.  

Són bons actors i actrius, segur. Esclar, no pot ser d’una altra manera en una producció com aquesta,  em faran bona companyia a mi i al meu son.

La cosa va com preveia. Una trama que es va desenvolupant, una actuació neta i acurada, i anem fent. Però vet a qui  que molt poc a poc, uns detalls. Si més no uns detalls curiosos  que després tindran sentit i de cop i volta ¡tzas!  tot canvia  de color. No, no, ni surten monstres, ni passa res especialment esgarrifós, de fet no hi ha ni una gota de sang, però jo ja no tinc son, ara el que tinc és por. Estic... cagat (perdoneu) de por.

No explicaré més de l’obra. Ho sento. Seria com desvelar el secret del caldo de nadal de l’avia. No, no, si el voleu saber, cal estar a la cuina de l'avia.

Però si puc dir que  avui diumenge,  a casa, llegeixo el programa de mà de l’obra, obro Internet i tafanejo. I descobreixo (o potser hauria de dir: reafirmo el que vaig pensar, sentir ahir?) que en Itu l'ha encertat un cop més.

En Pep Anton és, potser, l’actor més conegut, però els seus companys tampoc van curts de currículum, gens curts. I pel que fa a l’autor del text, Ira Levin, segons el programa de mà, Stephen King va dir: “[Ira Levin] és el rellotger suís del suspens”. Amb això i que és el creador de Rosemary’s Baby (La llavor del diable) crec que n’hi ha prou. Per descomptat, comparteixo totalment aquesta definició que trobo molt encertada.

Respecte als actors, a banda d'en Pep Anton:  La Mercè Montalà (ja deia jo que la coneixia...), gran actriu i dobladora; la Silvia Marty es va donar a conèixer per la tele, on es guanya la vida i la "llicència" per fer després el teatre que vol; i en Héctor Claramunt també és un conegut actor. I tots quatre, no ho poden amagar, porten el teatre a les seves venes. I ho dic, conscient que, aquest matí mateix, no tenia ni idea de qui realment eren.

Per acabar, tot i que no parlaré de l’obra, si vull dir que la Mercè Montalà, en els 90 minuts escasos que dura la representació, interpreta tres complexos papers diferents, en Pep Anton i l’Héctor, n’interpreten cadascun d'ells dos de ben diferents i la Silvia Marty, que només té un paper, és la que està més estona sobre l’escenari  brodant primorosament la seva Susan.

A tots quatre i al director, en Hèctor Claramunt (sí, sí, l’actor també és director i l'adaptador del text) una abraçada gegantina per l’estona que ens van fer passar anit, molta merda i encara un aplaudiment més per afegir als quatre bisos que vàren rebre, molt merescudament.

Ressenya del banquer anarquista

Ressenya   en PDF                                              Mapa conceptual   en PDF

Havia acabat de sopar. Davant meu el meu telèfon, el mòbil, gran comunicador i aparell notable, s’il·luminava com qui no pensa. Un amic havia llegit la meva piulada de la xarxa de missatges breus:  l’anarquisme és impossible.

-Com podia, un reconegut activista alternatiu, dir tal cosa?

-No és que ho digui, no;  ho dic i ho faig públicament.

És arriscat aquest grau de certesa per encetar una argumentació? No. Si més no El banquer anarquista comença d’igual manera encara que amb la tesi contrària i després de gaudir d’una bella estona d’argumentacions i fal·làcies dissimulades o no, us sorprendreu pensant que l’anarquisme no és possible amb la mateixa certesa.

Per què.... Pot ser que un banquer especulador afirmi ser anarquista, i a més tingui raó? El nostre banquer  ho afirma i ens vol convèncer amb arguments que cal acabar amb la tirania de les ficcions socials. Raona que, malgrat que cal fer-ho tots plegats, haurem de treballar de manera individual per tal de no crear noves tiranies i en la seva lluita individual escull començar per la ficció que considera més important: el diner i n’acumula molt per alliberar-se’n.

I si té raó? I si, malgrat tot, un banquer pot esdevenir anarquista? Potser que la seva argumentació tingui trampa? És possible l’anarquisme si un banquer es pot fer anarquista? Us imagineu els anarquistes que coneixeu a l’oficina de l’entitat on deixeu els vostres estalvis?

Calma, calma, anem a pams: parlo d’una de les poques obres escrita en prosa i que va publicada en vida el poeta portuguès Fernando Pessoa (1888-1935), al primer número d’una revista el gener del 1922, un any excepcional per a la literatura i una època en què el món vivia, almenys així ens ha arribat avui dia, exaltat i prou atemorit per nombroses explosions de violència. L’edició present del text ens arriba avalada tant per l'editorial Quaderns Crema com pel traductor Manuel Guerrero, conegut per la seva dedicació a la literatura, la traducció i el món de les publicacions.

Aquest diàleg olorós de Plató, entre un banquer i un personatge amb un paper menor, un dinamitzador del fil argumentador del banquer,  és una obra que sembla innocent i fàcil de llegir. És força lineal, usa un llenguatge planer i quasi sempre una argumentació d’estructura senzilla amb predomini de la deducció. Això no vol dir que sigui simple ni que no tingui les seves trampes i a cops abusa d’encadenar deducció rere deducció, un parell o tres de cops cal resseguir amb més atenció un text entortolligat i carregat que fins i tot, fa necessari retrocedir uns paràgrafs. El mateix personatge segon ho diu: “Caram amb tanta hipòtesi” (Pàg. 17 de la meva edició).

I esclar que no es ben bé així d’innocent i fàcil. Pessoa no era un polític de pensament senzill, sinó un literat amb una personalitat i creativitat complexes; amb una afició per recrear-se en un nou escriptor amb tota una nova personalitat: un heterònim. És necessari, doncs, que us pregunteu qui escriu aquest llibre, si Pessoa o un escriptor-personatge de Pessoa; cadascú haurà de trobar la seva resposta. Fins i tot hi ha comentaristes  que conceptualitzen que en aquest cas l’escriptor és Pessoa i que el personatge segon és una aproximació a un heterònim, un pseudoheterònim. Per altra banda heu de decidir una lectura literària o política del diàleg.

I encara un últim avís: no us endinseu sense prendre precaucions perquè és un llibre que enganxa. Us fa seu perquè és camaleònic i cada cop que el rellegiu canvia de color, es converteix en un llibre nou. La riquesa ideològica que el travessa és enorme i oberta a discussions interpretatives i no serveix de res pensar que, escrit el 1922, resultarà aliè i llunyà. El tema escollit va ser un encert aquell any, quan l’anarquisme es confonia amb violència i és encert avui, quan l’anarquisme es confon amb maneres de viure amb el mínim –o cap– esforç, malgrat que ni aquella ni aquestes no tenen res a veure amb  l’anarquisme. Només un detall pot delatar que ha passat el temps: el banquer anarquista avui potser no podria fumar després del banquet...ni amb tot el seu diner!

Pessoa n’és conscient, no del (prohibit)fumar sinó dels posa-bombes i demés. Neteja el seu joc de miralls d’elements embrutidors abans d’endinsar-se en l’objectiu: l’anarquisme modern o l’organització social sense autoritarisme però no violenta. Una teoria que es considera endegada per l’excalvinista britànic William Godwin, el 1793, en plena Revolució Francesa. Un home que, pel que sabem, odiava la violència i estimava l’argumentació. Un cop nets, podem endinsar-nos a la trama de suspens, on l’assassí potser no és qui sembla o potser, al cap i a la fi, sí ho és i ens està ensarronant amb una pell de be. Serà el banquer un anarquista de debò, o ens està ensarronant?

En una primera aproximació al text trobem tres elements que criden l’atenció: per una banda el banquer parla d’abolir convencions socials, no d’abolir l’autoritat; per altra banda, emprant la primera afirmació i amb l’argument que és la més important, tot queda limitat al diner i res més.

Podem pensar que són convencions, fins i tot interpretacions, però sorprèn aquesta reducció en l’exposició d’un banquer, tant ben preparat per defensar les seves idees, per tant ja podem sospitar que alguna passa, alguna cosa amagada hi ha en la història del banquer.

I per la tercera banda, ens trobem en un text farcit de dicotomies reductores, fal·làcies de falsos dilemes, que ens forcen  a acceptar unes premisses en la seva totalitat, fent renúncia de totes les de l’altre grup. Un text sofista, amb deduccions encadenades i que utilitza tot sovint la interrogació maièutica.

I encara un afegitó: i si algú no vol ser alliberat? Pot ser una llibertat forçada?

Amb aquestes impressions de bon principi, paga la pena agafar la lupa caça-fal·làcies. Segur que trobarem moltes pistes i descobrirem, si em permeteu continuar amb el símil, el veritable assassí (si n’hi ha). Us animeu a seguir-me?

Ufff!, amb la lupa descobrim tot d’empremtes... Vegem-ne algunes (els números de pàgina són de la meva edició):

Una de probabilitat (pàg.38): pot semblar imprescindible i única manera de decidir per la falta de dades però hauríem de prendre la decisió d’una manera més sòlida. A més a més, la probabilitat de cada una de les dues opcions és suposada, sense cap suport, ni que sigui de caire interpretatiu. Es fonamenta en el fet que sempre hem viscut amb tirania: una altra fal·làcia, la tradició.

I encara una més. Si ens fixem en la pàgina 16 en traurem molt de profit: un dels pocs arguments no deductius, sinó d’exemples. Tot i que està bé argumentar contra les dictadures, en aquest cas, per desgràcia, es nota l’oloreta del sofre de la fal·làcia de desconeixement combinada amb la de causalitat improcedent. Arrodoneix aquestes amb la fal·làcia del descrèdit en tots el casos, però sobretot en el de la Revolució Russa. 

I mireu les pàgines 12 i 14. Concloure que tota ficció és dolenta és una generalització abusiva. I al·legar que no es pot fer res contra les injustícies naturals és perillós perquè alimenta la discriminació. Aquesta afirmació, escrita al 1922 sembla premonitòria!  És dolent la ficció del respecte a la vida? Contra una injustícia natural com la coixesa o el TDA no es pot fer res?

A la pàgina 45 trobem una mena de pregunta complexa, no directa, però significativa: hem de  vèncer i per aconseguir-ho  tenim dues opcions: aniquilar o subjugar, triar-ne una significa acceptar que l’únic camí és la guerra. Ens cal realment vèncer res?  Volem fer la guerra? No, no hem de triar-ne cap si no volem, ens podem rebel·lar contra aquesta fal·làcia i rebutjar el plantejament dicotòmic de bon principi.

I ull un cop més quan dicotomitza entre imposar o convèncer per la publicitat. Una altra trampa. Convèncer per la publicitat és imposar, a poc a poc, amb subtilitat i modificant el pensament de les persones sense que puguin defensar-se d’aquesta “imposició voluntària”.

  

M’he reservat com a últim exemple una fal·làcia clau (pista: quasi al final del diàleg, amb un argument d’analogia i molt cínica); no és l’única, n’hi ha alguna més d’important i encara d’altres  de tots colors.

Retornem a l’últim paràgraf de la pàgina 11, un paràgraf indispensable amb un argument causal que amaga una fal·làcia composta i que qualifico de canvi de centre d’atenció i que, a més, es consolida a la pàgina 13.

No us vull prendre el plaer de descobrir l’engany, però us ajudaré dient-vos que en aquest canvi, es desplaça un plantejament ideològic cap a un altre de més convenient per als interessos del banquer. És un desplaçament que es fa a poc a poc, per tal que anem acceptant les noves idees i és més interessant del que ens podríem pensar: o, no us sembla que aquest desplaçament de la ideologia és el que fan tot sovint els polítics? No estarà el redactor               denunciant  aquest fet amb un discurs provocador?

Ep!, no us enfadeu pas amb Pessoa, recordeu que tot això ho provoca el personatge del banquer creat, molt possiblement, per un altre personatge escriptor. A més, no tot és lleig, manipulador o enganyós. El nostre ja simpàtic  banquer també ens descobreix algunes veritats amagades sota la hipocresia social.

Per exemple, a les pàgines 25 i següents desvela que tothom busca, i no ens hem d’espantar d’això,  una recompensa als seus esforços. No es tracta expressament de diner, sinó que poden ser d’altres coses, fins i tot en una altra vida. Per altra banda, pel fet de ser vius i en societat tenim uns drets però també el deure de la solidaritat.

Una reflexió, que passa com poqueta cosa: la frustració del banquer quan encara era persona en constatar  que, malgrat ser un grup reduït, que tots desitgen el mateix, que el que busquen és la llibertat, a la  pràctica no ho aconsegueixen i a més, apareixen noves tiranies. Aquest pensament de tanta sensibilitat esdevé el foradet en els miralls per on podem veure el veritable poeta nu. No correu a les pàgines 32 i següents i gaudiu de l’ànima essencial de Pessoa: si els obrers –o els humans, com vulgueu categoritzar-vos –  ens uníssim i, encara que individualment, treballéssim plegats, aquest món seria més ben repartit. Però això, germà Fernando, és tan impossible com l’anarquisme, i tu ja ho sabies molt bé al 1922. És per això que volies fugir d’aquest món? Pot ser que el secret d’aquest llibre no sigui que l’anarquisme no és possible sinó que el que és impossible és la solidaritat?

Ja veieu, les coses no sempre són el que semblen, de fet quasi mai són el que semblen. Però de tot en podem extreure unes veritats per orientar-nos en el camí de la realitat. En aquest cas, podem constatar que El banquer anarquista relata una realització de les teories de pensadors com Rousseau –i per descomptat Godwin-. És un conte que ens acosta de manera il·lustradora i assequible al conjunt d’aquestes teories. Un exercici de recopilació, síntesi i interpretació, complex i acurat –de vegades potser massa i tot–, per concloure que per viure en societat ens cal un contracte social (una altra cosa seran les seves clàusules) i que la llibertat no es pot imposar sense violentar el mateix concepte de llibertat. Això, no ho puc evitar, em recorda Descartes o el “prohibit prohibir” del Maig del 68.

Esclar que podria haver utilitzat un exemple més senzill, jo mateix us en podria proposar un. Però Pessoa té recursos i habilitats suficients[ per proposar-nos una història molt elaborada i completa que després d’examinar-la amb criticitat i posar-la a la prova de la nostra lupa, hem d’acabar, potser a contracor, reconeixent que l’anarquisme sembla abocat a no existir i poca cosa  podem fer ja per salvar-lo.

Esclar, també, que Pessoa hagués pogut escollir un altre tema. Per què no? Hi havia llavors  i hi ha ara més temes amb interès polític per jugar a fet i amagar a la casa dels miralls. Per què llavors va escollir aquest?  Té la seva resposta en el fet que Pessoa era una apassionat de la política europea i de Portugal. Potser també perquè intuïa que l’anarquisme seria durant molt d’anys cau de dròpols i violents. I si al cap i a la fi, no va ser Pessoa sinó el seu heterònim qui va decidir el tema per ell? Qui tingués l’oportunitat de preguntar-li!

En conclusió, Pessoa, o el seu representat, fa de mag de la dialèctica i ens regala amb generositat un truc de màgia on les idees van més ràpides que les paraules i treu del barret un Banquer anarquista. Després, corre a fer-lo desaparèixer rere una cortina de  55 pàgines on executa el seu truc. Un espectacle amb una acurada posada en escena que inclou una joia de la retòrica i un veritable tractat polític en un sol volum.

Podeu llegir El banquer anarquista com a reflexió política, podeu llegir-lo com a exercici literari, podeu llegir-lo perquè us ho mana el profe o perquè en teniu ganes; però el que no podeu deixar de fer és  llegir-lo, com no podeu deixar de preguntar-vos si imposar la llibertat ens farà lliures.

O, amb altres paraules i per última vegada, us preguntareu: és possible l’anarquisme?

         (ui!, el meu amic... Encara és al telèfon... Perdoneu...)

-Sí? Què? Què dius? Ah, sí, que l’anarquisme és impossible. Bé, això ja  ho he dit jo al principi i Pessoa t’ho explica en un relat curt que no hauria de faltar a la teva tauleta de nit perquè...

Tiiii Tiiii Tiiii

(El meu amic ha penjat, a corre-cuita cap a la biblioteca pública o als encants, a buscar El Banquer Anarquista, Fernando Pessoa, Quaderns Crema, 2002. Traducció de Manuel Guerrero).

“Quin llibre! Escriptors no lineals, amb mil lectures, amb giravoltes conceptuals i tan complexes com la vida...”

(Ramon Nonell)

Alicia ja no viu aquí

Una història de dones (de moltes dones) en 90 minuts de musical.

18 de juliol de 1936

Alícia creia que l’endemà començarien els jocs populars, els organitzats per Catalunya en resposta als Jocs Olímpics de Hitler i que el diumenge aniria a la platja amb unes amigues. En lloc de tot això va anar a la guerra. Vulguis o no.  A una maleïda guerra patrocinada pels banquers i executada per uns pocs –tres– generals, dels quals només va sobreviure el més sanguinari.  Diuen que esglésies cremades i mòmies ballades, com al 1909, potser també va ser això;  al cap i a la fi, Àfrica no era tan lluny i Alícia ja no viu aquí.

Set dones i dues nines: la Mariquita Pérez i la Pepona i més de quaranta anys d’història passen per davant teu durant noranta minuts, en un curiós musical de petit format i gran cor al Teatre Tantarantana; un espectacle teatral amanit de cançons de missatges amagats que curiosament van superar una censura inquisitorial.

Moments d’emocions, fins i tot de llàgrimes, moments de riures. I un gran homenatge a les dones que van deixar la seva infantesa, joventut i primera maduresa en un camí ple de creus, de “labores”, de cançons d’escola amb la cara al sol,  de confessions, de ciris, d’exercicis gimnàstics amb la Sección Femenina de la Pilar Primo de Rivera i de marits que calia tenir contents quan arribaven a casa després d’intenses i misterioses jornades laborals...

Un moment també per a les noies de la burgesia, ho tenien tot més fàcil, no passaven gana ni misèria i tenien tots els vestits i ... poc més. Elles també varen patir el més terrible de tots els mals d’aquella Espanya fosca. Gastaven diners, sí, però no en tenien. Ni diners ni saviesa. Per  què necessitava llegir qui seria un flamant aparador de la riquesa d’un home?

Van passant els anys, els 50, els 60, al món arriba per fi la revolució sexual de la dona, a Espanya continuen anant a missa de set, i de nou, i de deu, sobretot de Déu. Mentre que els homes fan la seva particular revolució de mascles reprimits: és època de metro i autobús, de refregament de natges, de membres endurits i mans que, dins d’una butxaca no paren de tremolar al ritme d’un particular pàrkinson.

Sense adonar-nos-en, entre biquinis amagats i discos clandestins, Beatles, Stones i algun de la Sylvie,  hem arribat als 70: un rayo de sol oh oh oh;  una dona deixada pel marit, la mare que l’esbronca: esclar, tal com vas i tal i pasqual. No escolta la filla, el marit ha marxat però no amb una dona, sinó amb un home. Anys 70: la repressió ja no aguantava més els vagons de metro ni els estrets autobusos i surt al carrer. Una altra dona truca a la policia:  “Soc tal, vinguin a casa, he matat el meu marit amb una destral comprada per a la ocasió. S’ho mereixia. És mort i ben mort, no triguin que fa fred i em costiparé”. A la ràdio sona Indian Summer, és l’hora de la Elena Francis.

Mort de Franco, anem fent, poc a poc endavant, mai enrere...arriben els 80

23 de febrer de 1981

          “que se sienten coño”

Dedicat a totes aquelles persones que ja han oblidat que al 1975 un home i una dona no podien anar del carrer agafats de la mà sense portar el llibre de família entre les dents. Ni que Maria del Mar Bonet només podia tocar la guitarra mentre el públic cantava què volen aquesta gent.
Dedicat a aquelles que no poden oblidar perquè van deixar-hi la pell.
La llibertat encara és possible.