dilluns, 7 de juliol del 2014

Mort abans que indiferècia. De debò?





Fa poc, en ICE del Campus Mundet, on vaig anar a fer un curs de primers auxilis per a gossos em vaig trobar la següent pintada sense firmar:

Em bull la sang per la misèria que perpetua aquest sistema
Em bull la sang per la obediència que ens escalfa i ens ofega
Em bull la sang perquè respiro!
No vull ser domesticat!
Sempre dic allò que penso:  Mort abans que indiferència

Per començar, em va xocar una mica el lloc del grafit. Fet i fet, que jo sàpiga no estava pas a una facultat de lletres, o lleis, o humanitats, sinó a una de caràcter científic.  Tanmateix, la seva lectura no em va resulta massa diferent de tants altres escrits de paret: consignes de ràbia, apassionades, de sang bullent, una reflexió al fet que som vius (que més enllà del fet fisiològic, vol dir que pensem), i finalment la moral i conclusió del breu poema: la negació a esser domesticat.
Fins aquí tot força normal. Em cridà l’atenció, però, l’última exhortació: sempre dic allò que penso (afirmació amb tota probabilitat falsa), i sobretot el desenllaç  final: Mort abans que indiferència —que prefereixo que recordi la cita, atribuïda a La Pasionaria:  “Mejor morir de pie que vivir de rodillas” que no pas la cançó d’aquella nena-explotada que cantava no sé què de què “antes muerta que sencilla”— .

Em sorprèn i em molesta una mica  la seva banalitat (si és que no parla, l’autor/a amb una total seriositat  —No ho crec, sospito que l’autor és un smartphone-xarxa social-domesticat més i segurament que ara mateix, exàmens finits, està en qualsevol barra de bar d’estiu:  oci domesticat—.

Però, en veritat, podem morir?

Deia  Christian Dietrich Grabbe [1801-1836]:  «Per cert que d’aquest món no podem  caure’ns. Hi estem definitivament en ell».[1]Tant difícil sembla el suïcidi. I tant difícil ho és. Cal tenir una desesperació extrema, com la de Patricia Heras assetjada pel sistema policial i judicial, una por terrible com la de Hemingway i Virginia Woolf (tots dos sospitaven que s’estaven tornant bojos), o un desencant atàvic com el que crec tenia Pollock per estavellar-se amb el cotxe.


Per altra banda, deia Sòcrates (en la veu de Plató, a la Apologia de Sòcrates) que la mort, podia ser o bé una dolça son o bé un retrobament amb els més justos. Recullo el fragment, en castellà, d’una pàgina qualsevol d’intenet [2]: La muerte es una de estas dos cosas: o bien el que está muerto no es nada ni tiene sensación de nada, o bien, según se dice, la muerte es precisamente una transformación, un cambio de morada para el alma de este lugar de aquí a otro lugar.
Si es una ausencia de sensación y un sueño, como cuando se duerme sin soñar, la muerte sería una ganancia maravillosa. Pues, si alguien, tomando la noche en la que ha dormido de tal manera que no ha visto nada en sueños y comparando con esta noche las demás noches y días de su vida, tuviera que reflexionar y decir cuántos días y noches ha vivido en su vida mejor y más agradablemente que esta noche, creo que no ya un hombre cualquiera, sino que incluso el Gran Rey encontraría fácilmente contables estas noches comparándolas con los otros días y noches. Si, en efecto, la muerte es algo así, digo que es una ganancia, pues la totalidad del tiempo no resulta ser más que una sola noche.
Si, por otra parte, la muerte es como emigrar de aquí a otro lugar y es verdad, como se dice, que allí están todos los que han muerto, ¿qué bien habría mayor que éste, jueces? Pues si, llegado uno al Hades, libre ya de éstos que dicen que son jueces, va a encontrar a los verdaderos jueces, los que se dice que hacen justicia allí: Minos , Radamanto, Éaco y Triptólemo, y a cuantos semidioses fueron justos en sus vidas, ¿sería acaso malo el viaje? Además, ¿cuánto daría alguno de vosotros por estar junto a Orfeo, Museo, Hesíodo y Homero?”

Així, doncs, els problema queda reduït, no en el fet de la mort, sinó en la manera de executar-la, tant en la seva materialitat com en les seves probabilitats d’eficàcia (segura, sense seqüeles, neta, discreta).

El suïcidi com a resistència front el repressor

Som molts (o potser només jo) qui ens  neguem a ser domesticats. I pocs (potser només jo) ens preocupem a desfer-nos de tant llast com podem —mai serà tot, jo mateix estic escrivint des de un ordinador força nou—.
Som alguns (o potser només jo) qui ens presentem voluntàriament a una auto-liquidació, (abans mort que indiferent); però la cosa no és fàcil.
O tens una des-motivació prou important o gran per superar la por a la caiguda al buit, al dolor d’unes rodes per sobre les costelles, a que les pastilles dormidores fallin i finalment t’adonis de l’angoixa de l’asfixia, i que la corda potser no et trenqui el coll i resulti en una agonia llarga penjat d’un cable; o tens aquesta brutal des-motivació, dic, o poc tens a fer.

Perquè, tot i que el present és plural en tecnologia per a matar selectivament, ràpidament o massivament, i força assortida de tota mena de productes sedants, destrals martells, ganivets i fulles de guillotina; perquè tot i que les homes, som una agrupació malvada que no dubta a aniquilar pobles sencers per diner, a matar molts més animals que els necessaris —quan no per riure-se’n—.


En poques paraules, en el sentit més literal de la paraula desaparèixer no és gens fàcil i és així perquè si, féssim el que ens diu el nostre poeta de parets d’universitat, si féssim com els obrers protagonistes del compte de Jack London, La huelga General, els polítics, els banquers, els sindicallestos, en una paraula, els rics, no tindrien qui els neteges les latrines, la seva merda, i ho haurien de fer ells mateixos. Marx ho va dir d’una manera molt millor que no pas jo, però jo ho dic més directe: fa falta un exercit d’esclaus disponibles. I aquests som nosaltres.  
                 


Cal doncs, declarar-nos en vaga, però no de treball, ni de fam, sinó de vida. Buidar els carrers, les ciutats, el món. 
Cal, com en el compte de Jack London, deixar els nostres amos sense esclaus.

***

M’he centrat en la mort física, potser perquè per a els pobres és la única possible. Amb aquest tema, els rics també tenen les de guanyar, i poden optar a una còmoda mort social, estil Bartleby, tancant portes i finestres, ràdios, teles i periòdics, adoptant la postura de “preferiria no fer-ho”.
O podem optar per una més radical molt simbòlica, deixar de ser nosaltres, de tenir necessitats específiques (més enllà de les que els cos ens reclama sí o sí). Viure com aquell qui diu dins d’un heterònim pessoià i fins i tot escriure’ns poemes a nosaltres mateixos com va fer Gil de Biedma: Después de la muerte. [3]
També podem escapar de la vida, ja sigui pels tòxics, llibres, música... ui, en aquest moment m’estic semblant massa al Freud de El malestar de la cultura. I cal no repetir-se.

Lluís Parera o
Don Lluïsote de la Barcinus, el famoso hidalgo emendador de sinrazones, mejorador de abusos y satisfactor de deudas.

L’Hospitalet de Llobregat,
Diumenge 6 de juliol







[1] La traducció es meva, a partir del peu de pàgina de l’obra El malestar en  la cultura, Sigmund Freud, Amorrotu editores, Buenos Aires, 2001
[2] «http://www.bibliotecasvirtuales.com/biblioteca/OtrosAutoresdelaLiteraturaUniversal/Platon/Apologia.asp»
[3] http://www.poeticas.com.ar/Biblioteca/Antologia_virtual_Gil/Poemario/despues_de_la_muerte.html

 http://www.desmontaje4f.org/wp-content/uploads/2011/11/Art%C3%ADculo-sobre-Patri.jpg