dijous, 15 de novembre del 2012

Impossible no publicar això


http://ccaa.elpais.com/ccaa/2012/11/15/catalunya/1352999218_205716.html

El país:

“¿¡Pero que estáis haciendo!? ¡Si es un niño!”

La menor agredida por recriminar a los Mossos que pegaron a un niño denuncia el caso

"El chico estaba caminando tranquilamente, como yo", explica



Durante los altercados ocurridos en Tarragona en la jornada de huelga general al menos dos menores fueron agredidos por los Mossos d'Esquadra. El primero, un niño de 13 años, fue trasladado al Hospital Joan XXIII tras recibir un golpe de porra en la cabeza y ha necesitado cinco puntos de sutura. La segunda menor herida es una chica de 16 años, a la que la policía agredió instantes después del primero, aunque no participaba en ningún piquete informativo. La joven recriminó a los agentes la primera agresión y fue empujada y golpeada por los antidisturbios de la policía catalana. La chica y su padre han denunciado hoy los hechos en una comisaría de los mossos, según han confirmado ambos.
La chica estaba paseando junto a sus amigas en el momento de las cargas policiales. Caminaba enviando mensajes con el teléfono móvil cuando de repente se cruzaron delante de ella varios chicos corriendo que huían de la policía. “El niño estaba caminando tranquilamente, como yo. El agente pegó a otro chico y a la vez dio también al niño, y luego dos policías más saltaron y empezaron a pegarle en las piernas, me encontré dentro del barullo”, cuenta la menor, quien no quiere dar a conocer su nombre.
La joven vio como la primera víctima empezaba a sangrar y en un impulso repentino se colocó frente al agente. “Le habían abierto la cabeza y le seguían pegando en las piernas, fue ver aquello y gritar al policía: “¿¡Pero que estáis haciendo!? ¡Si es un niño! Entonces me hicieron daño a mi, para hacer callar a una niña no hace falta empujarla y pegarla”, relata la víctima. El padre de la chica, Juan Carlos Feijoo, imparte clases en un instituto cercano del lugar en el que ocurrieron los altercados, y recrimina a la policía su actuación. “Mirando las imágenes de lo que le pasó a mi hija, creo que la acción de los mossos fortuita no es, es una actitud muy reprobable. Intento inculcar a la juventud valores de argumentación y diálogo y lo primero que te encuentras es que por decir “Parad, están pegando a un niño” le dan un empujón a mi hija y tres golpes de porra”, afirma Feijoo. “Los mossos le dieron un empujón a mi niña, fue contra la pared y al momento se giraron dos policías más y recibió tres golpes de porra sin ton ni son”, continua explicando el padre de la agredida.
Minutos después del suceso la chica sufrió un ataque de ansiedad. “No podía parar de llorar”, narra. Los golpes aún son bien visibles en su pierna derecha, desde el muslo y hasta la rodilla. La menor tenía miedo y no quería que sus padres se enterasen. “Pensaba que me iban a reñir”, dice. Decidió no explicárselo, fue a casa de una amiga comer y entonces los hechos se precipitaron: Todos los medios estaban difundiendo el vídeo en el que se la distinguía con claridad, intentando hablar con los mossos para que dejaran de pegar al niño de 13 años.
Los conocidos no tardaron en llamar a casa de sus padres, y estos acabaron descubriendo la grabación. “La llevamos al médico a toda prisa, tendría que habérnoslo contado, la niña fue imprudente al enfrentarse a personas de dos metros de altura, pero también se deben aplicar los criterios de justicia, ahora esperamos que la denuncia siga su curso”, concluye Feijoo. Padre e hija piden que la actuación de los mossos no quede impune.

dimarts, 13 de novembre del 2012

Reflexions sobre prometeu. Un exercici

Text sobre el que intentaré fer una reflexió

retret contra els homes, sinó per explicar la bona voluntat que hi havia en allò que els vaig donar.Prometeu. - [...] Ara escolteu les penúries dels homes i com els vaig transformar en éssers intel·ligents i amos dels seus afectes, ells que abans no tenien enteniment. Ho explicaré, no per cap
En un principi, tot i tenir ulls no hi veien i, malgrat que sentien no entenien res, sinó que, igual que fantasmes d'un somni, tot al llarg de llur dilatada vida, es movien a l'atzar.
No coneixien les cases fetes de maons cuits al sol, ni tampoc el treball de la fusta, sinó que vivien sota terra, com les formigues inquietes, al fons de les vacernes sense sol.
No tenien cap senyal per saber si era l'hivern, la florida primavera, o l'estiu abundant en fruits, sinó que actuaven sense criteris fins que els vaig ensenyar la sortida i la psota dels astres, cosa difícil de discernir. I també els vaig descobrir el nombre [arithmon], que preval per sobre dels astres inventes, i la unió de les lletres [grammaton te suntheseis], on hi ha una memòria universal, artesana, mare de les Muses [Mnem,osine, Memòria, la mare de les Muses].
Jo vaig ser el primer a junyir les bèsties i a sotmetre-les sota l'arnès io a fi de substituir les persones en els treballs més fatigosos, i vaig enganxar el cavall al carro, obedient a la brida, ornament de luxe i opulència [els cavalls eren un luxe de rics]. I els vehicles dels navegants que solquen la mar proveïts d'ales de lli, ningú altre sinó jo els inventà.
I després d'haver descobert aitals artificis per als mortals, pobre de mi!, no disposo de cap recurs que m'alliberi d'aquest turment.
El Corifeu. - És humillant el mal que pateixes i que d'ha dut a desvariar la teva ment i a perdre't. Et desanimes igual que un mal metge que ha caigut malalt, i per això no pots esbrinar amb quin remei et podries guarir.
Prometeu – Encara t'admiraràs més si escoltes la resta, quines arts i quins recursos vaig inventar. Aquest és el millor: si hom queia malalt, no tenia cap defensa, ni per menjar, fregar-se o beure, sinó que es moria per manca de medicines; això fins que jo els vaig ensenyar les barreges dels remeis medicinals que curen qualsevol malaltia.
Vaig classificar les moltes formes de l'endevinació i vaig ser el priemr a distinguir la part de cada somni que ha de succeir en realitat. Els vaig donar a conèixer les veus que inclouen presagis de ficícil interpretació i les troballes promonitòries al llarg dels camins.
Vaig definir amb exactesa el vol de les aus d'ungles encorbades -quines són favorables de mena i quines són sinistres; quina vifa fa cadascuna; quins són llurs odis, llurs aficcions i aparellaments-; la netedat de les vísceres i quin color ha de tenir la bilis perquè sigui grata als déus, i la bona disposició del lòbul hepàtic.
Vaig orientar els mortals en un art on és difícil de formular presagis, quan vaig posar al foc els membres coberts de greis i l'ampla espinada de les víctimes. Vaig fer que veisessin amb claredat els senyals que inclouen les flames, que abans els eren insondables. Aquesta va ser la meva obra.
Sota la terra hi ha metalls útils que restaven ocults als homes: el coure, el ferro, la plata i l'or. ¿Qui podria dir que els va descobrir abans que jo? Ningú, prou que ho sé, tret que vulgui dir mentides.
Així, tot resumint, sàpigues-ho en breus mots: els mortals han rebut totes les arts [teknai] de Prometeu.
Prometeu encadenat, Èsquil
Traduït per Ramon Torné, ed. La Magrana





Exercici reflexiu



0) Lluís, perquè no calles?
Pot callar en Lluís? Podria callar Prometeu? Hi ha vida en el zero absolut? És clar que no!

Abans de començar, a analitzar el text proposat i que promet ser dur de rosegar, juguem una mica amb el regal de Prometeu per escalfar-nos un xic i deixar que les idees flueixin (a més temperatura el moviment molecular es més gran i per tant també les idees)

Foc! Foc! Foc!
Si demanem a un nen que ens porti una mostra dels quatre elements bàsic de l'antiguitat, ens portarà, de ben segur, un got d'aigua de la font de Canaletes, un capsa amb terra del pati de l'escola, un pot amb aire pur del Montseny i un llumí que encendrà davant nostra per mostar-nos, durant pocs segons el foc.
Podem tocar l'aigua, la terra, fins i tot, d'alguna manera l'aire però no el foc. De fet... .que és el foc? (teories astronòmiques-subàtomique-i-megaquàntiques a banda- no en sabem res del foc. Sabem que crema, sabem que en mesura, ens escalfa, sabem que, químicament parlant, és una oxidació; però res més. El podem intuir on hi ha fum i el podem adivinar on hi ha flames, però el foc, el que és el foc, és més furtiu que l'aigua que s'escola entre els dits de la mà (i només ens deixa un lleu tel d'humitat) o fins i tot que l'aire que s'amaga en la seva invisibilitat. Tanmateix, qui no ha quedat embadalit durant hores davant d'una llar de foc?

Compte no deixis de jugar amb foc
Tenim tanta por a aquest regal de Prometeu que no hem dubtat de eliminar-lo de la nostra vida i substituir-lo per succedanis. Us heu fixat? Forn, cuina, escalfador, calefacció... elèctric. Fins i tot les espelmes de cera i foc de les esglésies han desaparegut a favor d'uns inodors facsímils amb piles elèctriques. Ens hem desfet del foc! Hem fet fora el preciós regal que li va costar a Prometeu un càstig diví i, en la seva manera, etern. Si fins i tot els encenedors de cigars i cigarretes són elèctrics.

Ai! cal anar amb compte, a força de progrés, la nostra vida és molt segura però sense cap foc que necessiti d'un bomber (o bombera) per apagar... El fred conserva, però el foc és vida. La televisió ens distreu però les interrelacions humanes són vida. És guai enviar un missatge, però més parlar amb l'amic o amiga.
No, no ens ha de fer por aquest regal robat a Zeus, ens ha de fer por que ens el prenguin, perquè llavors serem nosaltres i no Prometeu a qui, cada dia,una àguila ens menjarà el fetge i encara pitjor, el cervell, que no es regenera amb la facilitat del fetge.

1) Què és la cultura segons el fragment proposat del “Prometeu encadenat”?
Què es deriva de la lectura del text sobre la cultura? Se'n deriva alguna?

Resposta ràpida
Em sorprèn l'aparent facilitat d'aquesta pregunta que està resposta en el mateix text, just a la frase final: “[...] totes les arts [...]”.

Explicació opcional.
A veure, a partir d'aquí jo crec que hi ha una confusió general: diem que Prometeu ens dóna la cultura. Bé, jo crec que en realitat Prometeu ÉS la cultura; un sinònim perfecte, ni més ni menys; potser fins i tot diria que és una traducció o una igualtat matemàtica. Prometeu = Cultura. Llavors, potser hauríem de preguntar-nos qui es el pare de Prometeu i potser la resposta seria tan aprop nostre com dir que cadascú de nosaltres som el pare de Prometeu, del nostre Prometeu, de la nostra cultura. Car la cultura resideix en nosaltres mateixos, perquè que és sinó una tècnica, una elaboració de la physis?
Oblidem que quan neixen només portem de fàbrica -un firmware- una mínima cultura en forma d'instint i potser d'una programació ancestral que sortirà a la llum -aleteia- només si l'estimulem -Aprendre es recordar-. Vull dir, al néixer tenim els instints, és clar; però a més tenim una programació genètica fruit de “memòria” atàvica, tal com defensa (si no erro) Nietzche. Anys de repressió que modelen el nostre mapa genètic. Aquest mapa, és clar, només s'activarà si l'excitem, sinó restarà en estat “vegetal”.
(De la mateixa manera que la evolució defineix, per mitjà de la genètica un físic el més adaptat possible, també defineix una pisquis amb la mateixa intenció).
Doncs bé, a partir d'aquest dos primerencs i elementals materials, poc a poc, dia a dia, mes a mes, anem aixecant l'edifici que ens conformarà com animal cultural (Conscient, temporal, amb esperança), etc.
És evident que jo no penso avui com penso de manera espontània sinó després de quasi 46 anys d'auto-construcció.

Llavors, perquè Prometeu és la cultura, si realment ens la fem nosaltres mateixos? Doncs perquè la Cultura (o sigui Prometeu) no és saber que una t, una a, una u, una l i una a juntes (taula) és una representació simbòlica d'un taulell rectangular amb quatre potres, sinó que cultura és justament la capacitat de crear aquesta simbologia i saber-la reconèixer.

Vull dir, Cultura no és arreplegar coneixement i si es vol fins i tot sentiments i emocions, sinó la capacitat d'aquests coneixements, sentiments, emocions i la capacitat de conscienciar-nos d'ells.

Prometeu no va venir un dia a casa i em va ensenyar a encendre l'ordinador, o a vestir-me o a llegir, això ho han fet pares i mestres. Prometeu m'ha donat la capacitat d'aprendre a encendre l'ordinador a vestir-me o a llegir. Fins i tot diria que m'ha donat la capacitat de fer-ho més enllà de l'acte mecànica d'apretar un botó, de posar-me els pantalons pels peus i el jersei pel cap i a ajuntar lletres per trobar paraules, i ajuntar paraules per trobar frases.
Prometeu m'ha donat la subliminalitat per aprendre de debò i ser conscient del fet (el coneixement) i de l'acte (el fet d'aprendre).

2) ¿Admet una lectura bi-direccional?
Prometeu dóna el joc, el coneixement, què donen els homes a Prometeu? Qui hi ha rere Prometeu?


Resposta ràpida
Podria semblar que no (de fet ha estat la meva primera resposta) però en realitat és que sí hi ha lectura bi-direccional i rere Prometeu estem nosaltres, cadascú de nosaltres.

Explicació opcional (o potser no tant, aquesta vegada)
Pot semblar que no perquè el mite, en ell mateix sembla l'explicació d'un fet finit, acabat, d'un monòleg, però, això és en aparença, car el fet no és finit ni és un monòleg sinó un diàleg que justament és fa molt clar amb la l'acte de la lectura del mite. Per tant, si la mateixa lectura del -diguem-ne amb molts respectes- del conte d'Esquil modifica el meu pensament és que hi ha una bi-direccionalitat. Intento explicar-me:

Crec que possiblement em repetiria. La resposta es no perquè Prometeu (o Cultura) és una expressió directament divina (com Jesús pel Déu catòlic), la perfecte bondat, no accepta canvi perquè ella (o ell) ho és tot.
Però hi ha un problema. Si (tal com he defensat en l'apartat anterior):
Prometeu es la cultura i cadascú és el pare de la seva cultura
la cultura és una construcció d'un mateix a partir d'uns elements originals (“El dit firmware”): instints i contingut genètic de caràcter atàvic.

Llavors, sembla com evident que hi ha una retroalimentació continua: la cultura ens dóna forma perquè nosaltres, al temps la modifiquem. Potser el secret de tot plegat és que la cultura és moviment. Fins i tot la quietud total (cap moviment, cap pensament: el nirvana) està inclosa en la línia del temps i no podem deixar de respirar, encara que sigui un sol cop per minut, ni la sang pot deixar de circular per les nostres venes ni que sigui a pas de cargol.
Si hi ha moviment, hi ha modificació i no pot ser que el meu moviment no mogui l'aire i per tant no pot ser que respiri diferent, per tant la meva cultura, el meu Prometeu ressona en mi mateix.

Una escala culta.
Hi ha dues maneres de fer una escala. La primera és la tradicional, la de sempre, un esglaó que porta a un altra esglaó. Així, poso el peu dret en el primer esglaó, o sigui el pujo un nivell, i poso el peu esquerre en el segon esglaó, o sigui el pujo dos nivells
Peró hi ha un altra: cada esglaó, en realitat són dos, de tal manera que quan poso el peu dret a la meitat dreta del primer esglaó estic pujant un nivell el peu dret, quan poso el peu esquerra a la meitat esquerra estic pujat DOS nivells el peu esquerra. Així, amb la meitat d'espai pujo fins al pis de dalt.
Així és la cultura, cada cop que em recolzo a la part dreta, el següent pas no serà al mateix nivell, sinó un més amunt, car la cultura, el Prometeu, ja no serà el mateix.

3) Claus dinàmiques del mite
Explica alguna cosa del text que permeti transformar-lo en quelcom vàlid en un moment. És un mite obert o tancat?

Resposta ràpida
És una pregunta sense sentit, el moviment sempre està en transformació i Prometeu, el mite, és moviment continuu. Evidentment és obert.

Explicació necessària (i aquest cop curta)
Jo crec que a nivell general ha quedat prou clar amb tot el dit al llarg de l'exercici. És un mite perfectament adaptable a cada moment històric i per tant transformable i per descomptat obert.
Però és que OBLIGATORIAMENT el mite es transforma i s'adapta necessàriament a cada persona.
No importa si parla de bous, o parla d'herbes.

És evident que Prometeu no em dóna les herbes (o potser sí) però en dóna el mòbil, que si fa o no fa es exactament el mateix, de la mateixa manera que és el mateix dir que tal cosa és veritat perquè ho ha dit Mossen X a l'església o per que ho a dit la famosa Y a la tele.
El mite de Prometeu té la virtut de treballar amb variables. Vull dir que allà on ell diu “hivern, florida primavera o estiu” podem posar una lletra algebraica: 'X' o 'Y' o 'Z' i fer de tot ell una gran equació que en funció, del nostre temps, la nostra tradició i la poca cosa que afegim nosaltres donara un resultat o un altre, que tingui la lletra que tingui és pot traduir en cultura.


Luis Alberto Parera López-Grado (Lluís)
L'Hospitalet de Llobregat, 7 d'octubre de 1912, a set dies de fer 46 anys que la terra em suporta.