dimecres, 16 de febrer del 2011

Setmana de la Sylvie. Un video més.

Sí, repeteixo..., però ell s'ho val , oi?

No puc -ni vull- evitar la temptació de adjuntar-vos aquest video, en la que podem veure una gran senyora que porta amb gran dignitat els seus 67 anys. En altres moments del concert, la varem poder veure lluint una elegància que la fan mereixedora del títol de gran dama digna. En altres moments va ser la seva gran simpatia la que ens va fer somriure fins i tots els que no enteniem francès.

Ras i curt: no va ser un gran concert de masses i ple d'efectes sorprenents a l'escenari, va ser una estona de dolça intimitat amb un punt de marxa molt ben portat.

dissabte, 12 de febrer del 2011

divendres, 11 de febrer del 2011

Sylvie Vartan, la serenor de la maduresa alegre.

***  En français après le catalan


Us imagineu a la Karina (una cantant pop de finals dels 60, la de El baul de los recuerdos (uh uh uh) i que, tot sigui dic, va intentar ser la Vartan españolona), Us imagineu, dic, la Karina cantant en un Palau de la Música entregat en cos i ànima?

No, és clar.

O, per ser més de casa... a l’estimada Guillermina Mota...., per exemple. No,tampoc (tot i que la senyora Mota és tota una dama que mereix molti respecte i amor).

Cartell del concert
En canvi, ahir per la nit, el Palau, ple de gom a gom, bullia amb Sylvie Vartan. Perquè us situeu, us explicaré que aquesta cantant pop, la yeh yeh per excel·lència, no va desapareixer després del Si je chante. Ha fet una gran i dilatada carrera, és admirada en molts indrets i és molt respectada. A més, té fama, i ara en puc donar constància, de mimar el  seu públic que la estima amb bogeria, fins i tot ara que és una gran dama.
El cas, doncs, és que el Palau era a rebosar de públic català però també francès. Alguns que esperavem, es clar, el Si je chante, molts que, senzillament, venien a gaudir de l'ànima d'algú que porta anys i panys entregada al públic, primer de yeah yeah, ara amb l'amor de qui sap té el cor de molta gent.



Que passa? penso en  dos possibilitats, a banda que realment la Karina fos terriblement insuportable.

Per una banda penso que els nostres artistes, tan els catalans com els del país del costat, han patit, d’una manera o altra, en un sentit o altre, el llast del franquisme, uns per fer la rosca al règim i els altres per anar justament en contra. (Quedan a una  banda, esclar, gent com Serrat, Llach, Raimon... no estic parlant de cantautors, estic parlant de cantants més o menys pop).
Un cop més un pervers efecte del que va ser la bomba de rellotjaria, mai prou denunciada, model francisco franco (recordeu quan us parlava de la meva disglossia?).

Per altra banda, puc pensar que els nostres artistes, tan els catalans com els del país del costat, no han sabut (o volgut) madurar, fer-se grans. Crec, si no erro, que la Karina encara canta i que ho fa com si tingués 15 anys tot tapant els estralls del temps amb tones de maquillatge i amagant la veu sota parets de tipus Spector.

En canvi, Sylvie, la Vartan, ens va entregar la seva anima de dona moderna però madura i orgullosa de ser-ho. Un concert serè i aserenador, on no van faltar alguns temes famosos i alguns de molt mogudets que ella va saber embolcallar en moviments de ball dinàmics però serens al mateix temps. Una posada en escena que no grinyolava amb el que esperava: vella per dins, jove per fora, amb un equilibri notable i engrescador (i envejós: qui sabés envellir amb tanta dignitat i alegria).

Jo, que sempre vaig amb prismàtics, vaig poder veure la seva cara amb tot detall i anava un punt maquillada, només un punt, sense amagar arrugues: ella mai voldrà ser més jove que la seva filla.  En canvi, les mans, nues, amb les ungles pintades d’un vermelló notable i discret alhora, em van transportar al món de la Piaf, sense buscar imitacions ni comparacions perquè ningú pretent això. Unes mans expressives, sàvies, tendres de les quals la Piaf s'enamoraria.


Per resumir, un concert, el d’ahir, emocionant, ple d’amor, amb una entrega delicada i brutal de la Vartan i un públic que en la seva majoria, sabia que el Si je chante no és més que una canço i la Sylvie és molt més. Només li va faltar la cirereta, deixar de banda el castellà per saludar, per atrevir-se a dir hola en català. Però no es pot tenir tot.  Sembla ser que algú, de manera no massa encertada li va dir que es dirigis al públic en anglè. Esclar, va ser el públic mateix qui va dir prou de bestieses i que parlés frances. A Catalunya parlem tota mena d'idiomes, tot i que a vegades per imposició. Potser la propera vegada, algú més espavilat expliqui a l'artista que Catalunya  té llengua propia.

Salut, Vartan, per molts anys!


Les mans com a pont entre la Piaf i Sylvie.
(perdoneu la qualitat, es va fer el millor que es poder)



Vous  vous imaginez Karina (une chanteuse pop  des fins des années’60, celle du “El baul de los recuerdos (uh, uh, uh) et que, tout soit dit va essayer  d’être la Vartan espagnole). Vous vous imaginez, je dis, la Karina en chantant sur un Palau de la Musica  livré en corps et âme?

Non,  c’est clair

Ou, pour être plus de chez nous…a notre Gullermina Mota…par exemple. Non, non plus ( tout et que madame Mota c’est toute une dame qui mérite beaucoup de respect et amour).

En revanche, hier soir, au Palau plein à crever,  il bouillait avec Sylvie Vartan.  Pour que vous vous situiez  je vous raconterai que cette chanteuse pop, la yeh yeh par excellence,  elle n'a pas disparue après de Si je chante. Elle a fait une grande dilatée carrière, elle est  admirée en beaucoup d’endroits et elle est très respectée. En plus elle  a une renommée, et maintenant  je peux donner constance, de gâter son public, qui l’aime à la folie, inclus aujourd’hui qu’elle est une gran dame.
Le cas, donc, c’est que le Palau était plein à déborder de public catalán mais aussi français. Certains qui attendaient , bien sûr, le Si je chante, beaucoup d’entre eux, tout simplement, venaient  jouir de l’âme  de celle qui porte des années livrée au public, d’abord comme yeah, yeah, maintenant avec l’amour qui sait a le coeur de beaucoup de gens.

Qu’est-ce qu’il passe? Je pense a deux possibilités, a part de que réellement  la Karina elle était terriblement insupportable.

D’un côté je pensé aux artistes à nous, tant les catalans comme ceux-là du pays d'à côté (1) ils ont soufert , d’une façon ou de l’autre, dans un sens ou dans l'autre, le lest du franquisme, les uns pour fer le filet au régime et les autres pour aller à la contre  ( restent à part, bien sûr, gens comme Serrat, Llach, Raimon…je ne parle pas des chanteurs-auteurs, je parle des chanteurs plus ou moins pop).
Une autre fois un effet pervers de ce qu’ il est été une bombe à retardement, jamais assez dénoncée model francisco franco.

D’autre côté,  je peux penser que les artistes de chez-nous, tant les catalans comme ceux du pays  d’à côté (1), ils n’ont  pas su ( ou voulu) mûrir,  devenir grands.  Je crois, si je ne me trompe pas, que la Karina encore chante et qu’elle le fait comme si elle avait 15 ans en fermant  les ravages du temps avec  de tonnes de maquillage et en cachant la voix sous de murs spèce Spector.

Au contraire, Sylvie, la Vartan, elle nous a livrée son âme de femme moderne mais mûrit et fière de l’être. Un concert  serein et calme, où n’ont pas manqué quelques thèmes fameux et certains très mûs qu’elle a su envelopper dans de mouvements de bal dinamiques mais séreins au même temps. Une mise en scène sans estridences comme celui que j’attendais:  vieille (2) en dedans , jeune du dehors, avec un équilibre remarquable et incitateur (et envieux:  celui qu pouvait viellir avec tan de dignité et joie).

Moi, qui va toujours  avec  prismatiques, j’ai pu voir son visage avec tout détail et elle allait un point maquilée, seulement un point, sans cacher les rides:  elle ne voulait jamais être plus jeune que sa fille.  En revanche, les mains, nues, avec les ongles peints d’un rouge notable et discret au même temps, m’a transporté au monde de la Piaf, sans chercher  des imitations ni des comparaisons  parce que personne prétend ça. Des mains expressives, savantes, tendres auxquelles la Piaf se rendrait amoureuse .

En bref, un concert, celui d’hier, emouvant, plein d’amour, avec  une  livraison delicate et brutal de la Vartan et un public que dans sa majorité il savait que le Si je chante ce n’est qu’une chanson et la Sylvie c’est beaucoup plus. Rien plus à fauter le petite cerisse, laisser d’un côté le castillan pour saluer , pour osser dire bonjour en catalán. Mais n’on peut avoir le tout. Il semble être que quelqu’un d’une façon très peu réussi li a dit de s’adresse au public en anglais. A été le public qui va dir assez de bêtisseries et qu’elle  parlera  français. A Catalogne on parle toutes les langues, même parfois imposées.  Peut être la prochaine fois , quelqu’un plus sage explique a l’artiste que Catalogne a sa propre langue (3).

Salut, Vartan, mes félicitations
(1)    Le pays c’est l’Espagne
(2)    En un sens d’honorabilité
(3)    Le catalan

dilluns, 7 de febrer del 2011

Entregats tots els treballs, ha acabat el quadrimestre.

Ja ha acabat el primer quadrimestre universitari.

Em falta només una nota, la de castellà, però estic relativament tranquil, perquè amb l’examen aprovat (encara que la nota no sigui per tirar coets) i el treball que presento crec que assoliré  la competència mínima.

Ha estat un quadrimestre excepcional. El primer. Com el primer polvo. Que sempre pot millorar, però, que carall, és el primer! No no, no  us donaré detalls ni de la primera rebolcada ni d’aquest primer quadrimestre, però si que vull fer una reflexió sobre el punt més difícil: la correcció en el català, la meva correcció per ser més exactes.

De primer, situem-nos: soc nascut al 1966, any del Revolver i el Yellow submarine.  A casa, tot hi tenir-ne el perfil típic per fer-ho, no van passar-se al castellà “porque hace más fino” així que vaig parlar el català molt abans que el castellà.  A l’escola va ser diferent i si no erro fins els 11 anys res de res i fins i tot llavors, el català que em va arribar era  anecdòtic i escarransit, per res una llengua polida i amb ambicions vehiculars.

Per desgràcia, aquesta situació és perfecte per alimentar la disglòssia; enorme i monumental disglòssia colonitzadora del català,  ja que mentre que el castellà s’anava corregint a l’escola, el català patia la invasió d’aquest mal virus que col·lapsa el coneixement i infecta la parla amb disfresses de trampes malicioses.

 Ara, amb 44 anys, és com si hagués de treure’m un tatuatge per posar-n’hi un altre. No em fa por el dolor del foc ni les hores de paciència i tenacitat per anar esborrant, a poc a poc, la metralla que el franquisme va anar introduint en el meu coneixement.  El repte és doble: esmenar el català sense perjudicar aquella llengua no estimada però al cap i la fi útil. Posar obres d’art sense que desmereixi la decoració de la casa, diria un amic meu.

Així que, professorat i companys i companyes de classe  tot: castigueu-me el que vulgueu per les meves faltes, però no us enfadeu amb mi ni penseu que no estimo aquesta maltractada llengua. Fet i fet, no soc més que una víctima més –una de moltes- del verí imperialista.


Treball de castellà

El sou dels partits.

Jo no sé els sous dels polítics (això que surten publicats al BOE no és massa veritat, a la pràctica); però sí sé, gràcies a Justicia y Progreso, les subvencions que rebran els partits... i jo passant en mes amb una mica més de 1.000 euros. M'ho deia el meu avi, m'ho deia el meu papa  "fill, sigues polític" m'ho van dir moltes vegades i jo ho vaig oblidar moltes més... RUCCCC!!!  que soc un RUCCCC!!!!!!

que hi farem... o es que farem alguna cosa?
(Ull!, que no són pessetes, són euritos, euritos)



Títol de la pel·lícula: "Agafa el diner i corre"

dimarts, 1 de febrer del 2011

Pa negre. La pel·lícula.


Encara no he llegit el llibre, demà mateix el posaré a la llista de desitjos de la meva llibreria virtual (s'accepten regals).
Això sí, he vist la pel•lícula. Una pel•lícula brutal en el sentit més gran i variat de la paraula.


Una història brutal que rebaixa a anècdotes algunes de les llegendes més fosques de la profunda Espanya que no ens deixa anar ni rient ni plorant; al barri hi ha de tot, també escabrositats.

Unes interpretacions brutals i equilibrades perquè arriben dins l'ànima, a mi em van arriabr i deixant de banda l’Andreu i la seva cosina, ningú té un gran protagonisme i tothom és mimat per una càmera coral. Recordo expressament quan la cosineta li pregunta a l'Andreu si sap el que és cardar i ell li contesta que sí amb una mirada que, clarament, diu que no: brutal.
Uns escenaris brutals,  aíxí, tal como sona. Realista i crua nuesa amb habitacions només plenes de miséria, sense res més que ens mostren el món negre (com el pa) de la postguerra sense eufemismes.

Una metàfora brutal de la podridor que va estendre el franquisme. Metàfora dels nens segrestats i d’ànimes venudes, quin remei quedava,  als guanyadors amb set de revenja d’aquell assassinat massiu que alguns encara s’entesten a dir-li guerra civil: un altre eufemisme.


I un català brutal: el més encisaror. Ni arcaic ni estrany, sino real i de carrer (o hauria de di dir de poble?) i bell, només pel lèxic ja paga la pena tornar a veure un cop i un cop més aquest llargmetratge. Un homenatge a la nostre menyspreada llengua que em fa pensar -de broma, Enric, no t'ho prenguis seriosament això- que tan de bo hagués suspès català, hagués de repetir l’any que bé,  hagués de ressenyar la pel•lícula i fos aquesta. Utilitzaria mil de les dues mil paraules en comentar l’escena de l’Andreu i la criada de l’alcalde franquista. Ella, la criada, li diual ano  no sé que del pa en castellà, l’Andreu li contesta com pot: “no la entiendo” i la criada, resignada i sense més comentari, repeteix la frase en català.
És curiós i simptomàtic que al acabar la pel•lícula, certa persona que no coneixia de res, es dirigís a mi en castellà. La veritat és que no vaig entendre massa bé el que em deia i per això li vaig dir, en català, que no la entenia. Em va mirar entre enfadosa i irònica per dir-me: “ha, claro, el señor no entiende castellano” (Cal dir que la pel•lícula era en català sense subtítols).

Franco va deixar pa negre per anys, uniformes negres pintats de verd i gris per molts més, però sobretot, sobretot, ens va deixar ànimes fosques, fosques, fosques. Pa negre, ànima negre, qui sap si per sempre. Negre brutal.