dimecres, 6 d’abril de 2016

Tot per un cèntim o menys

PETITA HORROR-STORY al voltant d'un pobre desgraciat que només volia acotar el cap i accedir pacíficament a l'extorsió d'espanya sobre la seva feina.


 
 
 
Massa feliç era jo i massa fàcil estava resultant la confirmació de l’esborrany de la hisenda espanyola d’enguany.

 

Sóc un desgraciat treballador mega-ultra-controlat per l’administració, a més dades amb una discapacitat reconeguda superior al 33%.  Em disposava a acceptar l’espoliació d’aquest any fins i tot content perquè hisenda em posava les coses una mica més fàcils. Però el somni durà el justet de validar l’esborrany. Error: “el rendimiento provisional del Trabajo no puede ser superior a los rendimientos de los Trabajos declarados”. Però jo només tinc una feina. I la resta (a part que no la faig jo) estava ben feta.  I en tot cas un concepte no pot ser superior (ni inferior) a ell mateix... diria.
En fi. Després d’uns moments de perplexitat, canvi de navegador inclòs (no fos cosa que...) i a punt del desesper per l’estupidesa de la situació, penso en obrir l’edició en la casella de la “base imponible”. Res especial. Tot i així insisteixo i vaig provant clicant aquí i clicant allà, fins que, dins d’aquesta subpantalla, en l’apartat de discapacitat, puc editar una altra subpantalla (la segona) on: tachan!, apareix un altre “rendimiento provisional”. Però la xifra és la mateixa. En altres paraules, el programari d’hisenda em diu que una quantitat x no és superior a l’altra quantitat x', tot i que les dues són idèntiques.
Un moment. Són realment idèntiques?  “Quien tuvo retuvo” diuen en el país de la hisenda espanyola (que no és el meu país) i com que jo vaig ser informàtic ja fa molts anys, em miro la x' que puc modificar i penso... potser sembla igual (a la x sense 'primera') però no ho és. I la rebaixo en un cèntim, de ,70 a ,69. E voilà! Problema solucionat.
 
I que en trec de tot plegat?  Doncs que ho bé el programa d’hisenda no sap que 10 és igual a 10 i cal que li posis 9,99; o bé algú s’ha passat de llestos i tot i que a mi només se’m mostres dos decimals, en realitat son un quans més. Vaja, que el 10 no era tan 10 sinó més aviat un 9,998.
 
Solucionat l’enrenou, me’n vaig a dormir tot sospirant per no poder ser un d’aquests espanyols privilegiats que poden, amb l’excusa d’una SICAV, tributa només un 1% (jo, tot i que discapacitat tributo força més, si no ho fos tributaria al voltant d’un 15%) o un d'aquest ricatxos que surten als telenotícies d'avui amb no sé quins papers de Panamà entremig.
Prefereixo anar-me’n a dormir sospirant per no esser un director de cinema, o un jugador de futbol o parent d’algun príncep o rei (no dic noms) que no pas anar-me’n traient foc pels queixals no perquè em toqui pagar uns quants euros (sóc partidari de la funció pública i per tant no veig amb mala cara els impostos) sinó perquè sóc ben conscient que amb els meus diners es continuarà finançant l’Església sinó algunes butxaques de corruptes —no sé perquè diem corruptes en lloc de dir el que són en realitat: lladres—. Fet i fet, per molt foc que tregui dels queixals, per molt que m’enfadi i rondini, demà sortirà el sol per tothom igual, pels pobres desgraciats com jo i per les moltes cares dures que hi ha en aquest país que sembla tan indecís, com diria Raimon.

divendres, 25 de març de 2016

Alguna cosa put

Alguna cosa fa pudor en tots aquests atemptats, el de París, el de Bèlgica i els de altres indrets els noms dels quals oblidem perquè no són Europa. Veureu, no dubto pas que els nois que s’immolaren i de pas es carregaren un grapat de persones i qui sap si animals no humans també ho fessin en nou del seu deu (el possessiu és ironia); el que no tinc tan clar, però, és aquell que els manà, aquell que els guià, que els donà l’explosiu —per mes que m’hi fixo, no he trobat mai cap bocí d’explosiu abandonat al clot d’un arbre— ho fes en nom d’un altre deu que no fos un de conegut i adorat per tots, sense cap diferència i que coneixem com diner. Fins i tot, pensem, penseu... l’explosiu... la matèria primera capaç de tanta destrucció... algú l’ha hagut de fabricar, algú hi ha fet negoci (o sigui, diner); la pregunta llavors és ¿qui?

 
Bé,  ara anem  a l’altra cantó del carrer: la religió. Després d’uns quants anys d’estudis em sembla clar que el fet religiós (no una religió concreta, una realització) és innat de l’home com ho és la por i la perplexitat i necessitat d’explicació d’allò desconegut. Fins i tot els mes areligiosos —Nabokov és un exemple famós— tenim dins nostre un substrat de qüestionament metafísic.  El que em provoca tristesa són les mostracions patètiques —de pathos— religioses. Ja sigui un nicab àrab o una mantellina catalana. Ja sigui una islàmica Mà de Fàtima, una creu de David jueva o una de Cristiana. I, en paral·lel, el que em preocupa (a mida que em faig vell, cada cop menys), és la manipulació del poder —el diner— del poble, a vegades ignorant a vegades lletrat, per dirigir-lo en benefici de la cobdícia dels pocs que sembla ser estan al cap d’amunt de la industria d’armament i dels molts soldats que fan de traficants, legals o no, d’armes.

 

Em sembla tan absurd un atemptat religiós (si es que ho és, ja veieu que en tinc dubtes raonables) com un atemptat per futbol. Vaja, que entenc tampoc les bombes de París, Bèlgica i d’aquests altres indrets que oblidem perquè no són Europa, com si les haguessin fet esclatar en nom del... no sé, del Barça,  per anomenar un equip molt proper a casa.

 

Crec, i amb això acabo, que la vida és prou difícil i curta com per posar-hi encara més entrebancs. No entenc, per altra banda, com, per una banda ens esmercem tant en curar malalties (a vegades amb el sofriment —la ditxosa investigació “necessària”— d’animals no humans) i per l’altra, en canvi, ens afanyem a fabricar mort envasada.

 

 





Imatges de la tristament famosa execució a foc  del pilot Jordà. Hi ha nombrosos enllaços, vet aquí un d'ells:
http://www.elmundo.es/internacional/2015/02/03/54d0fd0a268e3e500d8b4577.html
 



Ah!, i encara una última cosa, com pot dir ningú que un gos és impur? Això és que no coneixen la Piula o el Nino! (I tants d’altres)
http://www.veterinarios.info/2057/espana-los-musulmanes-llevan-a-cabo-una-yihad-contra-los-perros/



 

dissabte, 5 de març de 2016

El cinema necessita menys ordinadors i més imaginació

¿Voleu dir que fan falta massa ordinadors per fer una pel·lícula magnífica?

 Us apropo un parell de fragments d'una obra d'art. Cinema dins del cinema. El rodat...ge d'un passeig en carro de cavalls inclòs en la filmació de Dziga Vertov, "L'home amb la càmera".




Rodada originalment al 1929, pocs ordinadors hi havia per fer aquesta meravella de pel·lícula de la qual veureu uns segons, extrets d'una versió restaurada i musicada per Alloy Orchestra seguin les pautes marcades per Vertov, (Arte Divisa, col·lecció Origenes del cine, 2007).


Per altra banda, si us fixeu, notareu que "els actors" són gent del carrer que fins i tot fan broma amb el cámera (Dona que imita el movimient de manivela del operador al minut 0:35; típic noi espontani que, rere l'escena mira la cámera i fins i tot fa ganyotes amb un afany de quedar immortalitzat al minut 1:24 i del 1:27 al 1:33)

Finalment: un gran homenatge al gosset blanc que apareix com qui no vol la cosa al principi del tast i, com no, al cavall: bellesa en estat pur.



Nota: Aquest petit fragment no té cap funció comercial ni preten infringir cap dret d'autor (per altra banda el film, tot i que amb una altra banda sonora, està a Youtube).
La intenció és promocionar el gust pel bon cinema de tots els temps que, tot sovint, i potser no per casualitat, passa força allunyat dels espectaculars "efectes especials" computacionals.

video
 

diumenge, 10 de gener de 2016

Avui, trist 10 de gener de 2015, ¿neix un nou pseudo-heroi?


Segons la doctora i professora de la UAB d’Història Contemporània de Catalunya, Dra. Gemma Rubí,  va esser el 1892, quan La Unió Catalanista (grup conservador)  va celebrar el primer onze de setembre davant l’estatua de Rafael de Casanova.

 

Era Rafael Casanova realment un heroi? No recordo exactament però crec que en aquell moment, la Dra. Rubí ja va insinuar que l'estatua de Casanova, a Passeig Sant Joan (Gairebé on és ara), era el símbol més proper que es tenia a prop tot i que no el més adequat. Però sabem que Casanova va arribar a ser Conseller en Cap a la manera de Claudi, vaja, de casualitat i perquè no hi havia ningú més i, no sabem massa bé com ni perquè, que estrany, curiós, quina casualitat i quina coincidència que va esser l’únic en no patir el càstig dels castellans, poden tornar a exercir l’advocacia (se suposa que en castellano, que hace más fino, i va morir, tranquil·lament, com Franco, el 1743 (això sí, no a un hospital públic, sinó a casa seva: eren altres temps).

 

 

Alfred Bosch, escriptor i actualment col·laborador d’ERC no dóna una imatge massa idíl·lica de Casanova en la seva trilogia sobre la guerra de 1714. Vaig tenir ocasió (llavors no era famós) d’escriure’m amb ell i em va assegurar —i me’l crec— que, a banda de la trama novel·lística, els fets eren tan reals com ell creu que honestament i sàviament ho eren.  

Bé, ara no estic en disposició de trobar totes i cada una de les cites que fa de Casanova, però a vol de ploma n’he agafat algunes del final:

1-“—Doncs vinga —va replicar el superior—; aquí ja ho estan fent. I en Casanova? On para aquest home?
—Costa de dir. M’han arribat veus que ha passat per Sant Pere i que, en sentir xiular les bales,ha tornat cap a la Casa de la Ciutat. També m’han dit que ...” (Pàg. 680)

 2-“I també s’hi trobava, sí, el molt honorable Casanova, blanc i transfigurat, que arborava el pal. Era impossible saber si ell empenyia la ciutat o la ciutat l’empenyia a ell, però el cas és que complia el seu paper” (Pàg. 685)

3-“De fet, bona part dels ferits es quedaven de pedra quan eren infressats i veien, amb els seus propis ulls, el cnseller en cap ajagut al llit i conversant plàcidament amb la seva colla. Alguns venien convençuts que el mandatari havia mort; d’altres que l’havien ferit de gravetat; altres, que s’havia lliurat a l’enemic.... I encara alguns sostenien que el de la bandera, el que havia sortit a encapçalar la reacció, no era pas en Casanova, sinó un fuster del Raval que se li semblava molt.” (Pàg. 694).

 Alfred Bosch, 1714 (en un sol volum), 2003, La butxaca, Grup62 Columna, Barcelona
 


Doncs bé, si la dreta catalana de 1892 va aconseguir convertir en heroi a Casanova i enfosquir a Villarroel (Bé, queda un carrer a la ciutat), que va morir, segons Antoni Muñoz i Josep Catà el 1726 després de viure en condicions duríssimes; o en Moragues, que apressat, torturat i executat el 1715 va tenir el cap penjat als quatre vents durant 10 anys al Portal de Mar.

Si com deia, la dreta catalana de 1892 va aconseguir tot això, que no aconseguirà la dreta de 2015 amb el “venerable” Mas.

 

Potser, d’aquí uns anys, un descendent d’Alfred Bosch, ens escriurà la veritat.

dissabte, 12 de desembre de 2015

Marilyn, una gran dona encara per entendre.




A la pel·lícula A week with Marilyn (2011) -FIlmaffiny, un pela canyes vol treballar tan com sí com sí en el món del cinema: És en Colin Clark. Per aquelles raons de la vida, potser la sort del novell, potser l’espontaneïtat, el cas és que Collin esdevé una persona important al voltat de l’actriu a despit d’altres que el volen apartar.

Hi ha certs coquetejos entre ells dos però a la pel·lícula (caldria veure el llibre) no sembla que hi hagués sexe, és més, podem pensar que seria un destorb a una pel·lícula on descobrim la Marilyn menys Marilyn: la més insegura, menystinguda, sempre amb una ajudant academicista al seu costat (Paula Strasberg), com si no podés escapar de les normes i actuar com a ella li sortís de natural.

 

Minut 1:10 del llargmetratge; conversa íntima entre Collin i Marylin:

-Collin:  Qui és aquesta dona? [senyala una fotografia]

-Marylin: És la meva mare. EM va comprar un piano blanc poc abans quela tanquessin en un manicomi. Em vaig criar en cases d’altra gent.

-C: És L’Abraham Lincoln [senyala una foto d’ell]

-M: És el meu pare. No sé qui és el emu pare, o sigui que podria ser ell, oi?

-M: Tens casa, Colin? Una llar de veritat? Amb un pare i una mare?

-C: Sí, I tant!

-M; I  t’estimen?  

-C: Segur que sí

-M; Doncs tens sort

-C: Sí

-M; M’estimes, Colin?

-C: Sí. Ets com una deessa grega

-M; No sóc una deessa. Només vull que m’estimin com a una noia normal

-C: El Sr. Miller t’estima

-M; No. Hi vaig trobar les seves notes. Hi deia coses espantoses de mi,

-C: Els escriptors gargotegen moltes coses

-M; No, volia que les trobés. Hi deia que tant de bo no s’hagués casat amb mi

-M; Per què els que estimo sempre m’abandonen?

-C: Jo no t’abandonaré mai

 

-M; La gent només veu la Marilyn Monroe i quan s’adonen que no sóc ella, fugen


 

 

En canvi, les converses entre els dos personatges són d’unes complicitats que ells poden creure
finites però que duraran anys i anys (en el cas de  Marilyn menys per la seva misteriosa mort)
Sense ser jo pas cap artista i encara menys cap artista de renom, d’alguna manera si copso que en determinats moments i projectes s’espera força de mi, i moltes vegades triomfo, i altres cops no.

Però també que de mi s’espera un Lluís determinat, divertit per descomptat i fins i tot una mica boig;  treballador i poc molest. Un Lluís que s’invita als dinars sota la pena d’haver de suportar qualsevol discurset avorrit que ell no sap controlar.

Per això, potser, em sento tant proper a Marilyn, perquè incomprensió que pateix és una mica la meva.


La gent només veu al Lluís i quan s’adonen que jo no soc ell, fugen.

dissabte, 5 de desembre de 2015

L'advocacia... vocació o lucre? misericòrdia o negoci?


Diuen que una cop, no fa gaire, un advocat que era al passadís de les sales de justícia es trobà sorprès en assabentar-se que tenia, en una altra sala un afer d’ofici (això vol dir que havia de defensar a algú que no es podia pagar un advocat i ell actuava “d’ofici”)... ni per descomptat coneixia a la persona que havia de defensar ni els fets!

 

Jo no crec que al infal·lible sistema judicial Català (o espanyol, com es vulgui) hi puguin passar tals coses, sinó que més aviat és una xafarderia amb “mala baba” d’algun enemic d’aquest insigne defensor dels drets de les persones.

 

Però, venint a tomb amb una lectura que he de fer per a la Universitat, us voldria transcriure el que pensava Gulliver, el protagonista de l’obra de Jonathan Swift  Los Viajes de Gulliver (1726), dels advocats de la seva època al seu país. Evidentment no cal dir que tot el que explica és cosa passada i res a veure amb avui dia.

 

*  edició digital de daruma (epublibre) i traducció de Francisco Torres Oliver.

 El fragment correspon al capítol V de la Quarta Part, el viatge al país dels Houyhnhnms i els Yahoo (els primers són uns cavalls cultes, els segons una mena d’homes molt rudes i primitius)

         Diu Gulliver a preguntes d’un cavall (recordem que és un conte, eh?, qualsevol semblança amb la realitat és pura casualitat).

Font: http://uni.anshanenglish.com/wk/1
 
Dije que entre nosotros hay una sociedad de hombres a los que se forma desde la juventud en el arte de probar con palabras —que multiplican para tal fin— que lo blanco es negro o lo negro blanco, según se le pague. Para esta sociedad, el resto de la gente son esclavos.

Por ejemplo: si a mi vecino se le antoja mi vaca, contrata a un abogado para que pruebe que debo dársela. Así que a mí me toca contratar a otro abogado para que defienda mi derecho, ya que va en contra de toda norma de la ley dejar que nadie hable por sí mismo. Ahora bien, en este caso, yo, que soy el propietario legítimo, me encuentro con dos inconvenientes: primero, mi abogado, adiestrado casi desde la cuna en defender la falsedad, se halla completamente fuera de su elemento cuando tiene que defender una causa justa, de manera que es una empresa antinatural que lleva a cabo con gran torpeza, cuando no con mala voluntad. El segundo inconveniente es que mi abogado debe proceder con gran cautela, de lo contrario será reprendido por los jueces, y odiado por sus colegas, como alguien que rebaja la práctica de la ley. Así que sólo tengo dos maneras de conservar la vaca. La primera es ganarme al abogado de mi adversario pagándole el doble de honorarios; quien entonces traicionará a su cliente, insinuando que tiene a la justicia de su parte. La segunda manera es hacer que mi abogado presente mi causa lo más injusta posible, reconociendo que la vaca pertenece a mi adversario; lo que, llevado con habilidad, se ganará el favor del tribunal. Ahora bien, su señoría debe saber que los jueces son personas designadas para dirimir disputas sobre la propiedad, así como los procesos penales, y sacadas de entre los abogados más hábiles que se han vuelto viejos o perezosos; y como toda la vida han estado predispuestos contra la verdad y la equidad, tienen tan fatal necesidad de favorecer el fraude, el perjurio y la opresión que sé de varios que han rechazado un cuantioso soborno de la parte justa, antes que perjudicar la facultad haciendo algo no conforme con su naturaleza y su oficio.

 
Es máxima entre estos juristas que cualquier cosa que se haya hecho antes puede  volverse a hacer legalmente; y por tanto tienen especial cuidado en registrar todas las sentencias dictadas contra el derecho común y la razón general de la humanidad. Estas, con el nombre de precedentes, se aducen como autoridades para justificar las opiniones más inicuas, y los jueces jamás dejan de pronunciar sus sentencias de acuerdo con ellas.

 
Al alegar, evitan cuidadosamente entrar en los méritos de la causa, sino que se muestran vociferantes, violentos y tediosos demorándose en circunstancias que tienen poco que ver. Por ejemplo, en el caso que ya he mencionado: no quieren saber qué derecho o título puede tener el adversario para reclamar mi vaca, sino sólo si la vaca es roja o negra; si sus cuernos son largos o cortos; si el campo al que la saco a pastar es redondo o cuadrado; si es ordeñada dentro o fuera de casa; a qué enfermedades está expuesta, y cosas así; después de lo cual consultan los antecedentes, aplazan las sesiones de fecha en fecha, y al cabo de diez, veinte o treinta años, pronuncian el fallo.

 
 Hay que decir asimismo que esta sociedad tiene una jerga propia que ningún otro mortal es capaz de entender, y en la que están escritas todas sus leyes, que ponen especial cuidado en multiplicar; por donde embrollan completamente la esencia misma de la verdad y la falsedad, lo justo y lo injusto; de manera que se tarda unos treinta años en decidir si el campo que me dejaron mis antepasados durante seis generaciones me pertenece a mí, o pertenece a un extraño que vive a trescientas millas.


En el juicio a personas acusadas de delitos contra el estado, el método es mucho más breve y recomendable: primero el juez manda pregonar la disposición de los que están en el poder, después de lo cual puede fácilmente mandar ahorcar o salvar a un criminal, preservando estrictamente las debidas formas de la ley.


Aquí me interrumpió mi amo; dijo que era una lástima que unos seres dotados de tan prodigiosas habilidades intelectuales como estos juristas debían de ser, según la descripción que hacía de ellos, no se les animara a instruir a sus semejantes en el saber y en el conocimiento. En respuesta a esto aseguré a su señoría que en todo lo que no fuera su oficio eran normalmente la generación más ignorante y estúpida entre nosotros, los más despreciables en una conversación corriente, enemigos confesados de todo conocimiento y saber, y dispuestos asimismo a pervertir la razón general de la humanidad en cualquier otra materia de discurso, igual que en la de su propia profesión.

dissabte, 28 de novembre de 2015

¿Calidad o caridad? Cuestión de maldad o el vicio del poder.

Caridad (DRAE):
1. f. En la religión cristiana, una de las tres virtudes teologales, que consiste en amar a Dios sobre todas las cosas, y al prójimo como a nosotros mismos.
2. f. Virtud cristiana opuesta a la envidia y a la animadversión.
3. f. Limosna que se da, o auxilio que se presta a los necesitados.
4. f. Actitud solidaria con el sufrimiento ajeno.
 
Estas son las cuatro primeras acepciones que da el Diccionario de la Real Academia Española de la caridad. He incluido la cuarta porqué quizás es la más honesta, pero la menos practicada. 


En cambio, y sobre todo ahora que viene la navidad, la más practicada es la tercera, la limosna, en forma de peculio o de especie y que otorga un poder simbólico del caritativo hacia el recibidor de la misma, o aceptador, ¿Quién no ha dicho alguna vez: “sí, sí, es pobre… pero tiene móvil”? ¿Y no es esta pregunta, aparentemente inocente una demostración del poder que tiene el caritativo sobre el aceptador? 
 
 
 
El Cristianismo que además es la religión que continua la vida del alma más allá de la muerte haciendola eterna y por tanto convirtiendo así nuestra alma en nuestra propiedad —¿proto-capitalismo?— nos enseña a ser caritativos con el prójimo caído en desgracia pero olvida decir que antes debe ser la sociedad quien procure que el prójimo no caiga en desgracia.

Claro que sí la sociedad, representada por el estado, está más preocupada en abultar sus bolsillos con escandalosas corruptelas y robos aún más escandalosos como impunes, entonces no queda más remedio que echar mano de la cristiana caridad para “dar de comer al pobre” (eso sí, cuando yo quiera, lo que yo quiera, y, por supuesto ¡nada de vino!, "que luego se lo gastan en vicio").

 
Así pues, compañero, compañera, progresista y social, antes de participar en  una de esas execrables campañas de caridad, ya privadas (bancos de alimentos) ya más o menos públicas (maratones televisivos), piensa si estás realizando un acto de solidaridad o más bien una hipócrita y humillante piedad. Quizás sin quererlo estas actuando de manera más retrógrada que progresista.


** Los que tenéis cierta edad recordareis, sin duda, las mesas petitorias franquistas en favor de los  “chinitos”. Pues eso.
(Foto: Mesa Petitoria en Santo Domingo, Jerez de la Frontera.)
Fuente: http://postalesyfotosantiguasdesevilla.blogspot.com.es/2014/01/fotos-antiguas-de-jerez-de-la-frontera.html

 


No, yo os digo no a la hipócrita misericordia. Sí, en cambio a una acción de estado decidida. Si nuestros impuestos (que muchos pagan, algunos no) no fueran a los bolsillos de los ladrones que todos más o menos tenemos en mente, no habría necesidad de toda esta porquería sensiblera destinada a arrancarnos unas lágrimas con el dolor ajeno y de paso limpiar nuestra conciencia (Ya hemos cumplido con nuestro “cupo” anual).
 
 
No olvides:
LA PRÁCTICA DE LA CARIDAD AUMENTA
LA DIFERENCIA ENTRE RICOS Y POBRES
Porque la caridad solo la practican los pobres para
aliviar a los ricos de sus obligaciones.
 

Y (con esto termino) no me vale confundir mis argumentaciones con el esfuerzo que pueda hacer un particular en un área concreta por los motivos que sean (generalmente que por alguna razón le atañen: nuevamente una forma de egoísmo, aunque en este caso me parece totalmente aceptable). No me vale tampoco confundir mis argumentaciones con el esfuerzo que conviene que hagamos todos para afrentar una desgracia puntual: es lógico que ante un grave accidente  atentado vayamos todos en masa a dar sangre. Es razonable que ante los terremotos del Nepal de Abril y Mayo colaboremos todos (Perdón, no lo hagáis, sé de fuente directa que toda la ayuda se la quedó el gobierno para sus usos).Y si no, que se lo pregunten a los pobres desgraciados de Lorca que sufrieron en sus carnes el terremoto de 2011, ¿o es que ya no nos acordamos de ellos? ¿Qué? ¿Qué decides? ¿Caridad o calidad?
 
         MENOS BANCOS DE ALIMENTOS Y MÁS ACCIÓN DE GOBIERNO
MENOS MARATONES Y MÁS PROGRAMAS ESTATALES DE INVESTIGACIÓN 


Postada: preguntas inocentes:

¿Porqué los recaptadores de caridad acuden a las casas y clases humildes y no a los grandes ladrones (cuyos nombres callaré pero que todos conocemos)?
 
      ¿Porqué las clases humildes pagamos dobles impuestos —los de hacienda y los de la "solidaridad"—mientras que los otros no pagan ni unos ni otros?



Decían los Beatles en su canción Revolution

Dices que tienes una solución verdadera
vaya, tu sabes
A todos nos encantaría ver el plan
Me pides una contribución
vaya, tu sabes
Estamos haciendo lo que podemos
Si deseas dinero para la gente con mentes que odian*
Todos lo que te diré es “hermano, tienes que esperar”
Sabes que estará bien
Muy Bien, Muy bien
 
* Es evidente que los acaritados (que reciben la caridad) no odian, pero los que provocan la situación sí odian, o más bien, roban "al estilo de la pilas de los conejitos"
 (y roban y roban y roban .....) y roban


Fuentes de las imagenes genéricas:
http://protestantedigital.com/espana/30777/Se_incrementa_la_desigualdad_entre_ricos_y_pobres
http://www.politiquiando.com/2014/01/ricos-cada-vez-mas-ricos-pobres-cada-vez-mas-pobres/
http://afiecyl.es/wp/cuantos-impuestos-pagan-los-ricos/