divendres, 25 de març del 2016

Alguna cosa put

Alguna cosa fa pudor en tots aquests atemptats, el de París, el de Bèlgica i els de altres indrets els noms dels quals oblidem perquè no són Europa. Veureu, no dubto pas que els nois que s’immolaren i de pas es carregaren un grapat de persones i qui sap si animals no humans també ho fessin en nou del seu deu (el possessiu és ironia); el que no tinc tan clar, però, és aquell que els manà, aquell que els guià, que els donà l’explosiu —per mes que m’hi fixo, no he trobat mai cap bocí d’explosiu abandonat al clot d’un arbre— ho fes en nom d’un altre deu que no fos un de conegut i adorat per tots, sense cap diferència i que coneixem com diner. Fins i tot, pensem, penseu... l’explosiu... la matèria primera capaç de tanta destrucció... algú l’ha hagut de fabricar, algú hi ha fet negoci (o sigui, diner); la pregunta llavors és ¿qui?

 
Bé,  ara anem  a l’altra cantó del carrer: la religió. Després d’uns quants anys d’estudis em sembla clar que el fet religiós (no una religió concreta, una realització) és innat de l’home com ho és la por i la perplexitat i necessitat d’explicació d’allò desconegut. Fins i tot els mes areligiosos —Nabokov és un exemple famós— tenim dins nostre un substrat de qüestionament metafísic.  El que em provoca tristesa són les mostracions patètiques —de pathos— religioses. Ja sigui un nicab àrab o una mantellina catalana. Ja sigui una islàmica Mà de Fàtima, una creu de David jueva o una de Cristiana. I, en paral·lel, el que em preocupa (a mida que em faig vell, cada cop menys), és la manipulació del poder —el diner— del poble, a vegades ignorant a vegades lletrat, per dirigir-lo en benefici de la cobdícia dels pocs que sembla ser estan al cap d’amunt de la industria d’armament i dels molts soldats que fan de traficants, legals o no, d’armes.

 

Em sembla tan absurd un atemptat religiós (si es que ho és, ja veieu que en tinc dubtes raonables) com un atemptat per futbol. Vaja, que entenc tampoc les bombes de París, Bèlgica i d’aquests altres indrets que oblidem perquè no són Europa, com si les haguessin fet esclatar en nom del... no sé, del Barça,  per anomenar un equip molt proper a casa.

 

Crec, i amb això acabo, que la vida és prou difícil i curta com per posar-hi encara més entrebancs. No entenc, per altra banda, com, per una banda ens esmercem tant en curar malalties (a vegades amb el sofriment —la ditxosa investigació “necessària”— d’animals no humans) i per l’altra, en canvi, ens afanyem a fabricar mort envasada.

 

 





Imatges de la tristament famosa execució a foc  del pilot Jordà. Hi ha nombrosos enllaços, vet aquí un d'ells:
http://www.elmundo.es/internacional/2015/02/03/54d0fd0a268e3e500d8b4577.html
 



Ah!, i encara una última cosa, com pot dir ningú que un gos és impur? Això és que no coneixen la Piula o el Nino! (I tants d’altres)
http://www.veterinarios.info/2057/espana-los-musulmanes-llevan-a-cabo-una-yihad-contra-los-perros/



 

dissabte, 5 de març del 2016

El cinema necessita menys ordinadors i més imaginació

¿Voleu dir que fan falta massa ordinadors per fer una pel·lícula magnífica?

 Us apropo un parell de fragments d'una obra d'art. Cinema dins del cinema. El rodat...ge d'un passeig en carro de cavalls inclòs en la filmació de Dziga Vertov, "L'home amb la càmera".




Rodada originalment al 1929, pocs ordinadors hi havia per fer aquesta meravella de pel·lícula de la qual veureu uns segons, extrets d'una versió restaurada i musicada per Alloy Orchestra seguin les pautes marcades per Vertov, (Arte Divisa, col·lecció Origenes del cine, 2007).


Per altra banda, si us fixeu, notareu que "els actors" són gent del carrer que fins i tot fan broma amb el cámera (Dona que imita el movimient de manivela del operador al minut 0:35; típic noi espontani que, rere l'escena mira la cámera i fins i tot fa ganyotes amb un afany de quedar immortalitzat al minut 1:24 i del 1:27 al 1:33)

Finalment: un gran homenatge al gosset blanc que apareix com qui no vol la cosa al principi del tast i, com no, al cavall: bellesa en estat pur.



Nota: Aquest petit fragment no té cap funció comercial ni preten infringir cap dret d'autor (per altra banda el film, tot i que amb una altra banda sonora, està a Youtube).
La intenció és promocionar el gust pel bon cinema de tots els temps que, tot sovint, i potser no per casualitat, passa força allunyat dels espectaculars "efectes especials" computacionals.