dijous, 23 de juny del 2011

El minut de la Glòria

Fa uns dies, els mitjans es feien ressò d'una escridassada que va suportar el Príncep (d'Espanya) a la Universitat Autònoma de Madrid. No vull entrar en el tractament de la notícia per part d'alguns mitjans, encara que és pot copsar la malicia en alguns d'ells i converteixen reivindicacions en insults (Ofenses amb actes o paraules ultratjoses). Per molt que busqui, em costa molt trobar un insult en la constatació i denúncia que mentre alguns viuen en palaus, d'altres no tenen un trist pont on trobar aixopluc.
Sigui com sigui, el Príncep va respondre amb un somriure i una salutació, però vet aquí que ahir, va fer unes manifestacions en un acte a Girona. Gaudiu de la "noticia".
Tot i que el Príncep no precisa explícitament el sentit d'aquesta afirmació (no tenen dret a sentir-s’hi? Seria convenient que no s’hi sentissin?, tenen la pell massa fina?) si avancem en la lectura podem concloure que el benvolent Príncep no criminalitza directament els indignats, però tampoc hi ha pas un mea culpa. La solució “al problema” l’hem de trobar entre tots (sospito que aquest entre tots és més aviat un vosaltres).

I ell, doncs, no està indignat? o potser és que no es jove? quin és el factor que el fa parlar dels indignats com a “ells” i no pas com a “nosaltres”?

I de segur que hem (o podem) trobar una solució entre tots?
Recordeu quan els membres de les famílies benestants deien al servei que eren com de la família. Això era sinònim d’algun mal; més feina i menys sou. Ja se sap, les solucions entre tots, els privilegis només pels privilegiats.

A més que vol dir això de trobar una solució entre tots? Per començar la solució només està en mans d’aquells privilegiats que, per mencionar un detall, es jubilen amb xifres milionàries mentre que la senyora Maria ha de subsistir amb menys de 600 euros i un “mobin“ immobiliari com a afegitó. La solució està, per desgràcia dels no privilegiats, en mans dels privilegiats que per tal ser encara més rics han dissenyat un sistema de exprimir encara més la sang als treballadors i li han posat, cínicament, el nom de crisi. Anem bé per anar a Sants!

La història moderna del meu entorn geogràfic més proper, fins on jo sé, només va tenir un moment, un únic moment, en que tots varen buscar una solució, lamentablement va ser també un moment d’excés de sang i guillotina.  No cal dir que aquesta solució és justament la que no volen que passi, per tant la frase de la solució entre tots no deixa de ser pur cinisme.
Una solució entre tots però a la manera legal, o sigui, a la MEVA manera.

Els indignats no són només els joves, i sobretot, no són joves en el sentit d’eixelebrats i de rauxa inconscient. Els indignats en som molts. Som molts que no entenem la brutal divisió entre els no privilegiats i els politics, aristòcrates i altres privilegiats. Joves i no tan joves, alguns arrauxats, d’altres més racionals.
No!, negativa total a acceptar que de manera explicita o implícita, s’identifiqui el moviment popular present amb una malifeta de jovenets. Mirant la història (i no cal anar-se’n massa enrere), suposo que hi ha qui té raó en sentir-se preocupat.

dijous, 16 de juny del 2011

Juguem als miralls de la historia?

França 1789: 

França està en bancarrota, la crisi l'ha provocat els malbaraments de la corona i la nefasta política econòmica dels seus ministres.
La noblesa no vol ajudar al Rei, o sigui a França, a sortir de la crisi: es nega a pagar impostos alhora que el poble passa gana.

Les Corts  (els Estats Generals) practiquen una curiosa “democràcia” en la que cada un dels tres estaments (els privilegiats, car no paguen impostos, noblesa i alt clergat i el poble) té dret a un vot sigui quina sigui la quantitat de representants que tingui. O sigui:
noblesa amb quasi tres-cents representants: 1 vot;
clergat, amb uns dos-cents cinquanta: 1 vot;
el poble amb més de cinc-cents representants: ... 1 vot!


El Tercer Estat, l’estament que representa al poble (entre el que hi ha la burgesia)  no hi està d’acord i vol un vot per cap. Al juny (guaita tu!, com ara), el Tercer Estat es constitueix com a Assemblea Nacional, però ha d’anar a reunir-se “clandestinament” a un edifici públic prop de les dependencies dels Estats Generals, ja que el Rei francès, ha tancat i bloquejat (per la força) l’accés a la sala de reunions.


França 1799: Han estat 10 anys de trasbalsos, lluites, trifulgues, mesos de terror, alguns de Gran Terror, i guillotina, molta guillotina. Tres constitucions (1791, 1793, 1795 i dues declaracions Universals dels Drets Fonamentals de l’Home, l'abolició dels drets feudals i de la monarquia i la supressió de les subvencions al clergat.


Ara, a frança li espera una dictadura i una nova Constitució, un Imperi i un llarg rosari de governs conservadors i burgesos. El somni no ha pogut ser. La noblesa ja quasi és inexistent però el poble continua essent tan  pobre com sempre.

 
Diuen els privilegiats que cal evitar la violència, estic totalment d'acord, cal rebutjar fermament les agressions físiques o verbals i també les institucionals.

Desitjo un futur en pau, amb més igualtat i fraternitat. Que els pobres no siguin tan pobres i que, a poder ser, els rics siguin un poc menys cobdiciosos (ja no demano generositat).





diumenge, 12 de juny del 2011

Cultura de veritat, cultura de mentida

Defenso una entrada als museus, un accés a les biblioteques, una assistència als actes culturals basada en l’interès i no en el preu d’una entrada, quan la hi ha, o en una pretès dret de cultura de tothom.

Estem en una època de cultura ultra-democratitzada. Qualsevol té dret a anar a un museu, a una representació, a una biblioteca, només cal que pugui pagar una entrada quan la hi ha.

No hi estic d’acord. Entrar a un museu, a una exposició, fins i tot a una obra de teatre no hauria de ser un qüestió de pagar sinó una qüestió d’un interès que pot ser molt divers i intens segons la persona i que  no implica ser un expert, ni tan sols un especialista en la matèria.

La fal·làcia que a un museu pugui entrar tothom, provoca col·lapses i haver de suportar borinots que no saben massa bé on anar al voltant de les obres. A una biblioteca provoca una banalització fins a la exageració que la mateixa biblioteca ambienta la sala amb música de fons perquè “no és una sala d’estudi” (Biblioteca Tecla Sala, a l’Hospitalet).  I al teatre, la ultra-democratització fa que, només apagar els llums la gent comenci a estossegar i, sense fer broma, a parlar i fins i tot a utilitzar el mòbil.

No pot ser que un estudiant (reglat o no) no pugui, per tres vegades, accedir a una visita guiada (MNAC: Sorolla) perquè un grup de jubilats ociosos i desinteressats han ocupat el petit aforament que una activitat d’aquesta mena permet. Com tampoc potser que ningú es preocupi de facilitar l’accés al coneixement als que hi estiguin verament encuriosits d’entre aquests jubilats.


Hipocresia la que mostra cultura al poble sense donar-li eines per poder-la entendre (sigui com sigui aquest enteniment) o gaudir (sigui com sigui aquest gaudi).

Hipocresia la que facilita i promociona l’accés a persones que ni estan ni volen estar preparades i només entorpeixen als que realment s’hi volen endinsar.

Un museu després d'un quadrimestre d'història de l'art. REALISMES al MNAC

Visitar un museu després de passar pel sedàs de l’assignatura d’art, encara que hagi estat tan lleuger com permet un únic quadrimestre, és com redescobrir el que és un museu. Ser conscient que en el moment d’entrar, de passar pel preceptiu detector de metalls, cal aturar el temps i deixar les presses i els objectius a la guixeta de l’entrada. Al MNAC ho vaig experimentar aprofitant l’exposició REALISMES. De bon principi, una primerenca volta per prendre consciència de les obres i després d’assegurar-me una plaça a la visita guiada (un petit via-crucis del MNAC), aconseguir un catàleg (amb un preu força assequible), fer la esmentada visita i després un descans en el mateix museu per acabar la jornada amb una tarda, sense pressa i sense temps, impregnant-me de les obres més impactants pel meu pobre i novell, recent encetat, cervell d’artista.

La visita guiada, a càrrec de la Laia, una de les guies del museu, que té una càlida veu de gran dicció i un discurs entretingut ens va ajudar a navegar sense perdre el rumb per les obres exposades. Una visita, no podia ser d’una altra manera, suau, a la mida de totes les orelles, farcida d’anècdotes però també de dades, d’informació que la van fer interessant per aquest estudiant. A cops pel rema (informació nova) que enriqueix, a vegades pel tema (informació coneguda) que consolida coneixements.
És interessant la visita guiada a qualsevol exposició perquè a més a més, accedeixes a una informació molt privilegiada que és el perquè de les obres exposades i, sobretot, la seva disposició.

En conclusió, abans de l’examen no hi podia anar, tocava biblioteca, però no hagués estat malament haver-hi anat. En tot cas, com diu la dita castellana, millor ara que mai, oi?

Ah!, que espereu un comentari general de l’exposició? Impossible, no en sé tant i en tot cas, millor aneu-hi, però si voleu ver la visita guiada aneu-hi amb temps, no es pot reservar i sempre hi ha borinots.