dijous, 23 de juny de 2011

El minut de la Glòria

Fa uns dies, els mitjans es feien ressò d'una escridassada que va suportar el Príncep (d'Espanya) a la Universitat Autònoma de Madrid. No vull entrar en el tractament de la notícia per part d'alguns mitjans, encara que és pot copsar la malicia en alguns d'ells i converteixen reivindicacions en insults (Ofenses amb actes o paraules ultratjoses). Per molt que busqui, em costa molt trobar un insult en la constatació i denúncia que mentre alguns viuen en palaus, d'altres no tenen un trist pont on trobar aixopluc.
Sigui com sigui, el Príncep va respondre amb un somriure i una salutació, però vet aquí que ahir, va fer unes manifestacions en un acte a Girona. Gaudiu de la "noticia".
Tot i que el Príncep no precisa explícitament el sentit d'aquesta afirmació (no tenen dret a sentir-s’hi? Seria convenient que no s’hi sentissin?, tenen la pell massa fina?) si avancem en la lectura podem concloure que el benvolent Príncep no criminalitza directament els indignats, però tampoc hi ha pas un mea culpa. La solució “al problema” l’hem de trobar entre tots (sospito que aquest entre tots és més aviat un vosaltres).

I ell, doncs, no està indignat? o potser és que no es jove? quin és el factor que el fa parlar dels indignats com a “ells” i no pas com a “nosaltres”?

I de segur que hem (o podem) trobar una solució entre tots?
Recordeu quan els membres de les famílies benestants deien al servei que eren com de la família. Això era sinònim d’algun mal; més feina i menys sou. Ja se sap, les solucions entre tots, els privilegis només pels privilegiats.

A més que vol dir això de trobar una solució entre tots? Per començar la solució només està en mans d’aquells privilegiats que, per mencionar un detall, es jubilen amb xifres milionàries mentre que la senyora Maria ha de subsistir amb menys de 600 euros i un “mobin“ immobiliari com a afegitó. La solució està, per desgràcia dels no privilegiats, en mans dels privilegiats que per tal ser encara més rics han dissenyat un sistema de exprimir encara més la sang als treballadors i li han posat, cínicament, el nom de crisi. Anem bé per anar a Sants!

La història moderna del meu entorn geogràfic més proper, fins on jo sé, només va tenir un moment, un únic moment, en que tots varen buscar una solució, lamentablement va ser també un moment d’excés de sang i guillotina.  No cal dir que aquesta solució és justament la que no volen que passi, per tant la frase de la solució entre tots no deixa de ser pur cinisme.
Una solució entre tots però a la manera legal, o sigui, a la MEVA manera.

Els indignats no són només els joves, i sobretot, no són joves en el sentit d’eixelebrats i de rauxa inconscient. Els indignats en som molts. Som molts que no entenem la brutal divisió entre els no privilegiats i els politics, aristòcrates i altres privilegiats. Joves i no tan joves, alguns arrauxats, d’altres més racionals.
No!, negativa total a acceptar que de manera explicita o implícita, s’identifiqui el moviment popular present amb una malifeta de jovenets. Mirant la història (i no cal anar-se’n massa enrere), suposo que hi ha qui té raó en sentir-se preocupat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada