diumenge, 10 de juliol del 2011

Un Congrés, una experiència, una saviesa.

Sense oblidar la definició de saviesa del DIEC (capteniment assenyat en la vida, en els afers; Coneixença justa de les coses), jo diria que saviesa és l’habilitat de transmetre ni més ni menys allò que és vol dir equilibrant el tema (la informació que ja es coneix i que, per tant, ens fa sentir partícips), el rema (la informació nova, que és, fet i fet allò que aprenem de nou i ens fa sentir que les nostres expectatives han estat acomplertes) i el que jo anomeno potencial (aquella informació de la que prenem nota per investigar més endavant).
L’ orador que encerta les proporcions de tema, rema i el potencial i que sap ajustar al seu discurs a allò que vol transmetre, està actuant de manera sàvia, com ho farà l’oient que, recolzant-se en el tema, aprofiti el rema i prengui bona nota del potencial.

Una simbiosi així va succeir la setmana passada. Vaig tenir el goig de poder assistir a algunes de les sessions del Congrés Internacional d’Història “Per Catalunya i la República. La guerra d’Espanya dins la guerra civil europea”, organitzat pel GERD.
Va ser com un  fermall a un any universitari on s’han acomplert força expectatives, no només en el terreny del coneixement en sí mateix, sinó també en la metodologia i els recusos d'estudi.

Tornant al Congrés i sense desmerèixer cap ponència ni comunicació, vull destacar la Conferència de cloenda, a càrrec del Doctor Josep Fontana al voltant del comportament de la internacionalitat respecte la República i l’aixecament armat contra ella (o potser hauria de dir l’acció d’extermini sistemàtic?).
Efectivament, utilitzant el substrat de l’actuació maldestre de diversos països (cosa que és prou coneguda, encara que tot sovint sense concrecions) com a tema, el professor va afegir-hi el rema en forma de proposta de formulació concreta dels fets dels que amb prou mala fe varen actuar en contra la República i la seva supervivència, recolzant dita proposta, com no podia ser d’una altra manera en un acte universitari, de les corresponents demostracions, sobretot documentals.  I, per descomptat, arrodonint la saviesa que us deia abans, va deixar alguns serrells que aquest estudiant novell (però despert) d’història haurà de destriar pel seu compte. 

No cal dir, que sense una preparació prèvia per part de l’estudiant no s’hagués arribat a aquesta simbiosi, perquè la saviesa necessita no només un emissor sinó també un receptor i jo n’estic prou orgullós de poder ser, al menys, receptor, qui sap si algun dia també podré ser emissor.

Per tant, concloent, gràcies al Doctor Puy i al Doctor Morente, i, en general al món Universitari per fer-me partícip de la seva saviesa. Però sobretot, a totes i tots aquells que lluiten perquè el nom  de Franco no quedi en un noble oblit, ans al contrari, resti sempre més com un dels més malignes personatges que hagi concebut l’espècie humana, als quals m’hi afegeixo, aportant el meu granet de sorra en mantenir el record de les coses com són i no com altres voldrien que fossin.

divendres, 8 de juliol del 2011

Acollonit, avergonyit i indignat.

Els ciutadans de bé estem acollonits per la inseguretat ciutadana al metro... i a la justícia, però posats a escollir, quasi prefereixo el risc que em robin la cartera al metro, al que em confonguin amb un narcotraficant i m' extraditin ipso facto (s'escriu així?) a Roma, sobretot si tot després d’haver aconseguit, a despit de les dificultats imposades pel sistema,  demostrar que no soc jo,  el govern (que hem votat, que paguem) se’n renta les mans per evitar malentesos.


Poca cosa puc afegir a tot el que ja és escrit sobre l''infortuni d'Oscar Sánchez a qui l'altra dia no li van robar la cartera però si el van confondre amb un narco.
Sí que puc fer una reflexió pública al voltant de la frivolitat amb que la societat -el sistema- pot atacar i destruir la vida d'una persona innocent i sobretot dèbil. Com pot ser que algú, tan normal i amb una vida tan vulgar com la meva o la teva, es trobi atacada de manera tan ferotge, sense cap solució, esperança, amb la seva presumpció d’innocència oblidada?
Tan poc importants som les persones (les normals, les vulgars)  agafades així, d'una en una?


De fet, a Catalunya mateix, en el Sistema Judicial espanyol mateix, d'Oscars n'hi ha alguns. Potser no son tan espectaculars, però són casos força punyets, sobretot per la incomprensió que el sistema -el nostre sistema- demostra quan no tens prou diners com per pagar un bon advocat.
És com si el sistema, neurotitzat per una obsessió fes pagar als dèbils la seva frustració envers dels poderosos que, a cop de xec i advocat, continuen caminant tranquil·lament entre nosaltres, pobres, normals i vulgars.


Acollonit, avergonyit indignat i fastiguejat.