diumenge, 23 de febrer del 2014

Midnight in París

Si la mítica pel·lícula (per dir-ho d'alguna manera) del Woody a Barcelona va resultar un avorriment i un trist desencís de la meva pobra, bruta i mísera ciutat. Per molt que les autoritats locals s'afanyin en revestir-la de cel·lofanes tramposes continua essent tant provinciana com aquella mona que es vestia de seda.
 
I no és que París tingui pas res de diferent, també és una ciutat bruta i turística, però no és pobra ni mísera. Tenen la saviesa de conservar els monuments vius que constitueixen els locals que en ells mateixos acumulen història i històries. De tot en fan un monument, de la Torre Eiffel i de la Notre Dame, però també de la Shakespeare and Company* de la Closserie des Lilas i del Cafe de  Floré, per exemple. Sense oblidar les Gibert Jeune i altres del Boulevard  Saint-Michael, amb les seves ofertes i les seves cues per pagar.**

* La llibreria de vell Cervantes-Canuda, del carrer Canuda, ha tancat recentment. Hi obriran una botiga de roba per a joventut.
** La llibreria Catalònia, tan cèntrica com les del Boulevard Saint-Michael ha tancat. Al seu lloc hi ha un establiment de menjar ràpid.
 
Mentre que a Barcelona pràcticament -i potser sense el pràcticament-  només ens queda l'emblemàtic Cafe de l'Opera, on encara es pot veure rarament algú llegint o escrivint en una llibreta més o menys personal. A París no és gens infreqüent trobar lectors a les cafeteries. I si tens sort, el veí captarà el teu accent català i et saludarà amb cert respecte, que Catalunya, tot i provinciana i burgesa no deixa de ser un oasi dins la rància i  aristòcrata Espanya, país de casulles i espases.
 
Per cert, per a mals pensats, certament els preus en aquests locals no són barats (bé, els llibres si fa o no fa igual que a l'estat espanyol), vull dir els preus de les consumicions, però, per una banda el cafè és cafè (quan fa que no tasteu un cafè de veritat?) i un còctel entre les mateixes taules en que convivien Hemingway, Fitzgerald i Picasso, i Dalí, i Buñuel, no costa massa més que un d'igual a la afortunadament resistent Boadas barcelonina.
 
En fi, no és d'estranyar doncs, que Woody Allen regali a la ciutat de la cultura un reportatge bellíssim, delicadíssim on no és gens difícil reconèixer els llocs i tants il·lustres visitants. I a més amb l'encert que el protagonista, en Gil, tot i parlar idènticament que Allen no és pas ell. El protagonista de Midnight in Paris és la ciutat,  però sobretot, el culte místic que els seus ciutadans i les institucions rendeixen a la historia de les seves històries.
 
Quan, Barcelona, els seus convisquents, les seves institucions s'adonaran de la riquesa que té aquesta ciutat i s'atreviran a escapar-se un poquet del ja més que suat Gaudí, Barri Gòtic (i Call, cal no oblidar) i Quatre gats?

En definitiva, per què Allen es volca en cos i ÀNIMA amb París i li dóna a la pel·lícula un contingut brutal, mentre que a Barcelona va fer un ràpid passeig de passada, utilitzant la ciutat com un fons més d'una pel·lícula més aviat fluixeta?

París serà Xovinista, però Barcelona és provinciana i tenallada per una xarona Espanya que encara ha de fer la seva revolució per sortir de l'Antic Règim.


Comparativa fotogràfica:

Una semblança en les atraccions, Tibidabo i Musée des Arts Forains


 
 
Una dis-semblança, les llibreries de vell a Barcelona i a París (no busqueu la de Barcelona, no existeix.














L'ambient del carrer....



















Fonts de les fotos:
Tibidabo: http://www.localnomad.com/en/blog/2012/01/12/vicky-cristina-barcelona-a-barcelona-guide/
Carrer Barcelona: http://www.picstopin.com/480/vicky-cristina-barcelona-trailer-deutsch-german-youtube/http:%7C%7Ci1*ytimg*com%7Cvi%7CXIL87Jw8OAw%7Chqdefault*jpg/
Altres: http://totallist.wordpress.com/tag/filming-locations-midnight-in-paris/


I, per acabar el cartell... sobren els comentaris....



 

La frase llatina del dia (o millor dit, de la setmana)

Sí, ja ho sé, trigo un xic a posar una nova frase, però es que vaig molt atabalat entre els estudis, la feina, la casa, la Piula... encara he d'acabar de fer la "xuleta" de les declinacions i pronoms / verbs... en fi, poc a poc, eh?

De moment analitzo, com és costum, l'última que he rebut i que diu:

Genetrix virtutum frugalitas
(La frugalidad es la madre de las virtudes.)

Per començar ja comencem que no tenim verb (en llatí) així potser hauria de ser una cosa així com: la frugalitat: mare de les virtuts (encara que recordo alguna cosa que en aquests casos, en llatí, justament, es perdia el verb).


Anem a la morfologia:

Bé, d'entrada virtutum, sembla que sigui de la segona... com era? O serà un neutre? (No, si és un plural no pot ser un neutre). A veure, el diccionari de paper...
[ai!, que se'm rovellen les declinacions.]

Virtus, virutis. És tercera. Perquè si fos segona el genitiu seria virtuti
i com era la tercera?  a veure.... x,x,em,is,i,e/i   es,es,es,um,ibus,ibus.
[ep!, de memòria, eh? al cap i a la fi, potser no està tant malament]
Per tant, Lluís, recorda, si us plau, virtus, virtutis. (i tenim un genitiu plural)

   ¡¡¡ I aquesta era la fàcil!!!  ai mare!


Frugalitas, frugalitatis: de nou una tercera, en nominatiu: frugalitat, moderació
Genetrix, genetricis: el mateix: mare. (aquesta paraula també convindria dominar)


Anem a per l'anàlisi:

Genetrix virtutum frugalitas
   Ns             Gp         Ns
     S        <--Cn          Atribut
La mare de les virtuts és la moderació

Ui!, mireu un cop més un d'aquells preceptes de Delfos. (Coneixe't a tu mateix, res en excés, E)


Oracle de Delfos. Font imatge:
http://mirapiensayaprende.blogspot.com.es/
REFLEXIÓ
Per una banda és trist que una senzilla frase, tres paraules encara em costi tant d'esforç.
Per altra banda cal acceptar que, fet i fet, estem parlant de lèxic, o sigui memòria i remarcar i subratllar que, en canvi, el que ha estat força immediat ha estat la lògica de l'anàlisi (per altra banda, absolutament bàsic).
Així que anem a mirar-nos en positiu i, justament agafant els preceptes de Delfos, saviesa grega en estat pur, veure que em conec força bé, i que, desmesura amb això del llatí no en tinc (hehehehe), o dit d'una altra manera i ara seriosament, poc a poc i bona lletra. El més important és que no ho deixo i ara he d'investigar si, com passa amb els pronoms de primera i segona, es habitual eliminar el verb 'ser' quan és evident (cosa que em sona molt).

diumenge, 9 de febrer del 2014

Ves per on...

Mentre veiem, de fons, la gala dels Goya i en Manuel Fuentes, a mi em venen alguns records,

quan Victor Manuel cantava a Franco en els seus anys "mozos"




i Joaquin Sabina convida a amics i a cert príncep (és com un conte de fades):

sabinaCena con Los Príncipes de Asturias

Etiquetas:
¿Recuerdan la cena celebrada en casa de Joaquín Sabina y a la que acudieron como invitados de honor los Príncipes de Asturias? Pues está dando que hablar. Además de sus Altezas, a la velada también asistieron Joan Manuel Serrat y Candela Tifón; Víctor Manuel y Ana Belén, Simoneta Gómez Acebo  …más

QUE BONIC......!   QUE MACO......!   QUE PROGRES més ben conservats en el seu envàs plastificat: estúpida melancolia



Enyoro una mica de sinceritat


(Javier Krae: Cuervo ingenuo)



És pot dir més alt, no més clar.



Luis Pastor

dissabte, 8 de febrer del 2014

Poe ja savia de la teoria de les cordes i dels móns paral·lels

Estava avui llegint el llibre de Jordi Julià, Un segle de lectura, concretament el capítol III i m’ha cridat l’atenció la següent afirmació en referència a la independència de l’obra en ella mateixa:

“Em sembla molt interessant la imatge del món literari que cada text proposa (que la teoria contemporània dels “mons possibles” hauria de reconèixer com a precursora) igual que si es tractés d’un món paral·lel, en el qual l’autor es troba de pas en el moment de la seva creació – perquè no els preexisteix, com la realitat a les persones, sinó que és descrit en el mateix moment de la seva creació-“ i afegeix tot seguit en un paradoxisme de clarividència “ I que podrà visitar posteriorment com qualsevol lector, però sense estar-hi empadronat, ni tenir-hi el permís de residència”.
(Un segle de lectura, Jordi Julià, edicions 62, Mollet del Vallès, Pàg. 159)


Imatge de: http://rosamariaartal.com/2012/03/01/mundos-paralelos/

I és que, a banda de la gran veritat que exposa amb tan ben escollides paraules el professor Julià,  fa poc, d’una manera molt més barroera jo li comentava en un correu al meu últim professor de literatura que el conte de Poe El misterio de Maria Rogêt -1843- ( El detectiu crat per Poe, Dupin, amb deduccions resol un crim fictici ocorregut a París, amb la gràcia que  rere hi és en Poe que està efectivament resolent, en el mateix moment que escriu el conte,  a partir de les informacions dels diaris, un crim autèntic ocorregut a Nova York). Uns quans anys més tard, a principis del segle XX va arrencar la mecànica quàntica que entre altres coses demostra la veritat (s’ha comprovat experimentalment a nivell d’electró) de l’acció a distancia, és a dir que allò que passa en un punt de l’univers influencia instantàneament el que passa en un altra punt distant.

 

I amb això vull dir i fer-ho al costat de Julià, que, efectivament, els físics contemporanis, haurien, si no ho fan ja, començar a tenir en consideració la literatura, que és molt més que un entreteniment i no mirar-se tant el melic matemàtic (al cap i a la fi, no fan servir lletres per les formules?)

I amb això vull deixar una porta oberta a savis que de ben segur sabran explicar millor que jo tota l’excitació per les possibilitats que el creuament del món literari i físic obre al cervell d’aquest pobre estudiant que comença a ser víctima d’una síndrome, a l’estil que Stendhal, pel vertigen que li causa l’experimentar allò que ja fa anys i panys deia Sòcrates, “només sé que no sé res” i encara més, la constatació que en lloc d’acostar-me a la muntanya de la saviesa, sembla que cada cop s’allunya més, com un vulgar Faust que, rebutjant a Virgili, ven la seva ànima al sempre enganyós diable.

Quibuscumque viis


Avui he rebut una altra frase llatina i m’he decidit a no incloure-la en una entrada, sinó que, a partir d’ara. M’uneixo a la CiU-moda i  els publicaré en entrades independents.

 A més, el plantejament d’aquesta entrada està no tant en trobar o exposar un resultat com en il·lustrar el meu camí d’anàlisi i recerca, i exposar una conclusió final, sigui més encertada o no, més completa o no.

 La frase és:                                Quibuscumque viis 
I com a traducció proposen:   Per qualsevol camí, per qualsevol mitjà.

 Bé, així, a cop d’ull no sembla pas fàcil. El quibuscumque,  crec, serà complicat, el viis no té secret, ablatiu-datiu plural de via-ae

El primer que cal dir, no hi ha verb. Bé a la traducció tampoc. És una cita, quasi un Haikú, un micro-aforisme (segur que tècnicament hi ha una nom per aquesta mena d’oracions, però jo no el conec, ja preguntaré).

 Bé, el segon el compost i complexe quibuscumque, jo crec que el puc esmicolar en qui bus cum que:

Qui, un pronom realitu, en nominatiu (singular i plural)
Bus,
Cum, La conjunció? No, millor, la preposició?
Que: aquesta part sembla la més clara, la més que coneguda conjunció i

                                                                                       

Així de moment podria tenir una cosa així com:
                             Qui      bus cum que                       viis
                           pels quins .... i també [acompanyat] camins

 I aquí em quedo, de moment. Ara anem a fer trampes: que passa si ho pico directament al google?

 

Bingo! No entraré en detalls, però sembla una “expressió” força comú. Sense poder concretar l’anàlisi detallat d’aquesta macro-particula (si la té), anem trobant a tort i dret un significat equivalent a per tots els mitjans; per tots els camins; de tota manera, en el sentit més ampli.

 Així, que, en espera d’una millor comprensió podem concloure que quibuscumque viis puc, de moment, tractar-lo com si d’una expressió es tractés i el seu equivalent un “per tots els mitjans”, com la traducció més general.

(I de propina m’enduc, digitalitzat un document, Les guerres de les Gàlies, de J.Cèsar, bilingüe, per si algun dia m’atreveixo a posar-m’hi... em sembla, però, que posats a fer de primer m'agradaria més treballar les famoses Catilinaries).
 
Salut, llatinaires.

dilluns, 3 de febrer del 2014

Treure el cap per la porta del purgatori...

Avui he participat a la que per a mi és la segona tarda (i de moment última, interrupció forçosa per les classes universitàries) de Lectura Dantis amb el professor Virgil Ani.  Una lectura lenta, a cops molt lenta, que augura un exercici a llarg termini molt més interessant del que podria semblar.

Aquest exercici quasi litúrgic, aquesta Lectura Dantis que va començar ja fa uns quants anys Boccaccio es recolza en la Comedía (o Divina Comèdia, com vulgueu) que és un camí d’iniciació, de creixement, un camí llarg i lent que és totalment assimilable al meu propi. Sí Dant considerava el mig de la seva vida els trenta-cinc anys, avui dia, bé que podem considerar els quaranta-dos o quaranta-tres el centre vital d’una vida occidental.

I és que justament en aquesta edat i de trobar-me “dins d’una selva obscura, perquè havia deixat la recta via” (en la traducció de Joan F. Mira) em vaig trobar a tocar de la il·luminada muntanya de la saviesa, sense, però, poder-hi pujar.

Va caldre, ha calgut, cal i caldrà un acompanyant. I jo crec que puc dir ara que estic encetant el segon estadi, el del purgatori, després de passar l’infern kafkià (amb tots els sentits, la màquina de la burocràcia m’engolí). Vaig comptar amb la guia dels professors, compto, ara, a la UB, amb la guia també dels professors i confio que m’acompanyi, quan toqui, pel camí del Paradís el meu particular Beatriu, mentre els profes retornen al assossegat limb dels savis.

 

De totes maneres, en el camí, més minimalista del mini món de Dant (en tant que materialment cap en cent cants), en quan recuperi la llibertat els dilluns a la tarda, espero tornar a trobar-me amb en Virgil i els demés companys amb els que compartim una estona dantiniana, per continuar recorrent  lentament i dolçament el ric món dantià, aparador del meu propi camí.

 

Mentrestant, però, he de penjar alguns quadres a casa, i a mi em fa molta mandra això de fer forats... potser la Piula m’ajudi:
 

 

diumenge, 2 de febrer del 2014

Per enèsima vegada

Reprenc el bloc, per enèsima vegada i per enèsima vegada quasi em fa vergonya, però la Carol va saber tocar la tecla i a més tinc l’esperança que hi posarà l’ull –crític- l’Andrea.

Coses per dir no hi falten, mai falten, però el temps -el moment que cal per posar-hi- i sobretot aquesta hiperactivitat que porto incorporada de sèrie que,  com les onades d’una tempesta,  em porta d’un cantó a l’altra, amunt i avall,  sense rumb fix: de la lectura de l’estudi de Julià (veure a la dreta, el que estic llegint ara mateix),  a la de La Casa Verde, un novel·la quasi òpera prima,  tan gustosa de llegir com necessitada d’atenció per no perdre’s en els temps i espais de l’autor peruà. Després una mica d’Internet, passa uns apunts a una companya, ah!, sí, preguntar al company de literatura com l’hi ha anat les notes... on és el wasup?... ah, ja el veig. I ara que recordo... volia recuperar aquell concert de Beethoven de violí (l’únic que va fer) que em posa la pell de gallina, però per això cal que no faci res durant una bona estona: tot un repte.
I veure el documental sobre Joaquín Costa, i el de Hitler (dues hores)... buf.... i l’apalabrados, i la Piula, sort que en Ferran es preocupa de la casa i de l’actualitat –aumenta el sueldo de los directivos, diu el teletext-  Deu coses a la vegada, això és sà?
 

Oh veieu? Tinc totes les disculpes si tantes vegades he volgut endegar el bloc i tantes altres ha quedat un xic arraconat.

 

Encara hi ets?   No has marxat?   Aguantes?
              Doncs callo, hi havia qui deia que loqui ignorabit qui tacere nescit

 ....
....
 

ah? que no ho entens?... si haguessis anat a les classes de llatí d’en Jaume en lloc d’anar a jugar al mus...  
mira, ignorabit és un futur, tercera persona (ignorarà) i nescit, un perfecte també tercera persona (no ha sabut) ; tacere un infinitiu (que és com dir un substantiu (callar), o sigui, si fa o no fa.... no sabrà parlar qui no ha sabut callar.

                                                    A la meva companya de llatí I, Carol.
En record de la tarda d’estudi al bar de davant la facu.