dissabte, 8 de febrer de 2014

Poe ja savia de la teoria de les cordes i dels móns paral·lels

Estava avui llegint el llibre de Jordi Julià, Un segle de lectura, concretament el capítol III i m’ha cridat l’atenció la següent afirmació en referència a la independència de l’obra en ella mateixa:

“Em sembla molt interessant la imatge del món literari que cada text proposa (que la teoria contemporània dels “mons possibles” hauria de reconèixer com a precursora) igual que si es tractés d’un món paral·lel, en el qual l’autor es troba de pas en el moment de la seva creació – perquè no els preexisteix, com la realitat a les persones, sinó que és descrit en el mateix moment de la seva creació-“ i afegeix tot seguit en un paradoxisme de clarividència “ I que podrà visitar posteriorment com qualsevol lector, però sense estar-hi empadronat, ni tenir-hi el permís de residència”.
(Un segle de lectura, Jordi Julià, edicions 62, Mollet del Vallès, Pàg. 159)


Imatge de: http://rosamariaartal.com/2012/03/01/mundos-paralelos/

I és que, a banda de la gran veritat que exposa amb tan ben escollides paraules el professor Julià,  fa poc, d’una manera molt més barroera jo li comentava en un correu al meu últim professor de literatura que el conte de Poe El misterio de Maria Rogêt -1843- ( El detectiu crat per Poe, Dupin, amb deduccions resol un crim fictici ocorregut a París, amb la gràcia que  rere hi és en Poe que està efectivament resolent, en el mateix moment que escriu el conte,  a partir de les informacions dels diaris, un crim autèntic ocorregut a Nova York). Uns quans anys més tard, a principis del segle XX va arrencar la mecànica quàntica que entre altres coses demostra la veritat (s’ha comprovat experimentalment a nivell d’electró) de l’acció a distancia, és a dir que allò que passa en un punt de l’univers influencia instantàneament el que passa en un altra punt distant.

 

I amb això vull dir i fer-ho al costat de Julià, que, efectivament, els físics contemporanis, haurien, si no ho fan ja, començar a tenir en consideració la literatura, que és molt més que un entreteniment i no mirar-se tant el melic matemàtic (al cap i a la fi, no fan servir lletres per les formules?)

I amb això vull deixar una porta oberta a savis que de ben segur sabran explicar millor que jo tota l’excitació per les possibilitats que el creuament del món literari i físic obre al cervell d’aquest pobre estudiant que comença a ser víctima d’una síndrome, a l’estil que Stendhal, pel vertigen que li causa l’experimentar allò que ja fa anys i panys deia Sòcrates, “només sé que no sé res” i encara més, la constatació que en lloc d’acostar-me a la muntanya de la saviesa, sembla que cada cop s’allunya més, com un vulgar Faust que, rebutjant a Virgili, ven la seva ànima al sempre enganyós diable.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada