dimarts, 1 de febrer de 2011

Pa negre. La pel·lícula.


Encara no he llegit el llibre, demà mateix el posaré a la llista de desitjos de la meva llibreria virtual (s'accepten regals).
Això sí, he vist la pel•lícula. Una pel•lícula brutal en el sentit més gran i variat de la paraula.


Una història brutal que rebaixa a anècdotes algunes de les llegendes més fosques de la profunda Espanya que no ens deixa anar ni rient ni plorant; al barri hi ha de tot, també escabrositats.

Unes interpretacions brutals i equilibrades perquè arriben dins l'ànima, a mi em van arriabr i deixant de banda l’Andreu i la seva cosina, ningú té un gran protagonisme i tothom és mimat per una càmera coral. Recordo expressament quan la cosineta li pregunta a l'Andreu si sap el que és cardar i ell li contesta que sí amb una mirada que, clarament, diu que no: brutal.
Uns escenaris brutals,  aíxí, tal como sona. Realista i crua nuesa amb habitacions només plenes de miséria, sense res més que ens mostren el món negre (com el pa) de la postguerra sense eufemismes.

Una metàfora brutal de la podridor que va estendre el franquisme. Metàfora dels nens segrestats i d’ànimes venudes, quin remei quedava,  als guanyadors amb set de revenja d’aquell assassinat massiu que alguns encara s’entesten a dir-li guerra civil: un altre eufemisme.


I un català brutal: el més encisaror. Ni arcaic ni estrany, sino real i de carrer (o hauria de di dir de poble?) i bell, només pel lèxic ja paga la pena tornar a veure un cop i un cop més aquest llargmetratge. Un homenatge a la nostre menyspreada llengua que em fa pensar -de broma, Enric, no t'ho prenguis seriosament això- que tan de bo hagués suspès català, hagués de repetir l’any que bé,  hagués de ressenyar la pel•lícula i fos aquesta. Utilitzaria mil de les dues mil paraules en comentar l’escena de l’Andreu i la criada de l’alcalde franquista. Ella, la criada, li diual ano  no sé que del pa en castellà, l’Andreu li contesta com pot: “no la entiendo” i la criada, resignada i sense més comentari, repeteix la frase en català.
És curiós i simptomàtic que al acabar la pel•lícula, certa persona que no coneixia de res, es dirigís a mi en castellà. La veritat és que no vaig entendre massa bé el que em deia i per això li vaig dir, en català, que no la entenia. Em va mirar entre enfadosa i irònica per dir-me: “ha, claro, el señor no entiende castellano” (Cal dir que la pel•lícula era en català sense subtítols).

Franco va deixar pa negre per anys, uniformes negres pintats de verd i gris per molts més, però sobretot, sobretot, ens va deixar ànimes fosques, fosques, fosques. Pa negre, ànima negre, qui sap si per sempre. Negre brutal. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada