diumenge, 28 de novembre de 2010

Alicia ja no viu aquí

Una història de dones (de moltes dones) en 90 minuts de musical.

18 de juliol de 1936
Alícia creia que l’endemà començarien els jocs populars, els organitzats per Catalunya en resposta als Jocs Olímpics de Hitler i que el diumenge aniria a la platja amb unes amigues. En lloc de tot això va anar a la guerra. Vulguis o no.  A una maleïda guerra patrocinada pels banquers i executada per uns pocs –tres– generals, dels quals només va sobreviure el més sanguinari.  Diuen que esglésies cremades i mòmies ballades, com al 1909, potser també va ser això;  al cap i a la fi, Àfrica no era tan lluny i Alícia ja no viu aquí.
Set dones i dues nines: la Mariquita Pérez i la Pepona i més de quaranta anys d’història passen per davant teu durant noranta minuts, en un curiós musical de petit format i gran cor al Teatre Tantarantana; un espectacle teatral amanit de cançons de missatges amagats que curiosament van superar una censura inquisitorial.
Moments d’emocions, fins i tot de llàgrimes, moments de riures. I un gran homenatge a les dones que van deixar la seva infantesa, joventut i primera maduresa en un camí ple de creus, de “labores”, de cançons d’escola amb la cara al sol,  de confessions, de ciris, d’exercicis gimnàstics amb la Sección Femenina de la Pilar Primo de Rivera i de marits que calia tenir contents quan arribaven a casa després d’intenses i misterioses jornades laborals...
Un moment també per a les noies de la burgesia, ho tenien tot més fàcil, no passaven gana ni misèria i tenien tots els vestits i ... poc més. Elles també varen patir el més terrible de tots els mals d’aquella Espanya fosca. Gastaven diners, sí, però no en tenien. Ni diners ni saviesa. Per  què necessitava llegir qui seria un flamant aparador de la riquesa d’un home?
Van passant els anys, els 50, els 60, al món arriba per fi la revolució sexual de la dona, a Espanya continuen anant a missa de set, i de nou, i de deu, sobretot de Déu. Mentre que els homes fan la seva particular revolució de mascles reprimits: és època de metro i autobús, de refregament de natges, de membres endurits i mans que, dins d’una butxaca no paren de tremolar al ritme d’un particular pàrkinson.
Sense adonar-nos-en, entre biquinis amagats i discos clandestins, Beatles, Stones i algun de la Sylvie,  hem arribat als 70: un rayo de sol oh oh oh;  una dona deixada pel marit, la mare que l’esbronca: esclar, tal com vas i tal i pasqual. No escolta la filla, el marit ha marxat però no amb una dona, sinó amb un home. Anys 70: la repressió ja no aguantava més els vagons de metro ni els estrets autobusos i surt al carrer. Una altra dona truca a la policia:  Soc tal, vinguin a casa, he matat el meu marit amb una destral comprada per a la ocasió. S’ho mereixia. És mort i ben mort, no triguin que fa fred i em costiparé”. A la ràdio sona Indian Summer, és l’hora de la Elena Francis.
Mort de Franco, anem fent, poc a poc endavant, mai enrere...arriben els 80
23 de febrer de 1981
          “que se sienten coño”
Dedicat a totes aquelles persones que ja han oblidat que al 1975 un home i una dona no podien anar del carrer agafats de la mà sense portar el llibre de família entre les dents. Ni que Maria del Mar Bonet només podia tocar la guitarra mentre el públic cantava què volen aquesta gent.
Dedicat a aquelles que no poden oblidar perquè van deixar-hi la pell.
La llibertat encara és possible.

1 comentari:

  1. Llegeixo aquest comentari i tinc la sensació de veure l'obra, de viure els anys que van passant, de sentir una música, d'escoltar una lletra: què volen aquesta gent, que truquen de matinada...

    ResponElimina