diumenge, 12 de desembre de 2010

L'habitació de Verònica


Reposició de l'obra
l'Habitació de Verònica 

Ho confesso: L’atractiu per anar a veure aquesta obra de teatre, representada en una centrica sala de Barcelona, era en Pep Anton. Cert que sabia que, essent en Itu qui em convidava, podia ser una gran experiència, però la resta de noms no em sonava i no m’havia preocupat més (maleïda ignorància).

Sorpresa!!, agradable sorpresa.
Deixeu-me, si us plau, que us ho  expliqui cronològicament:

Comencem malament: el seient no es gaire bo, quarta fila a una punta, i jo tinc molta son, estic mig engripat, paciència.
Tanquen els llums, s’il·lumina l’escenari. M’estarrufo una mica: convé estar còmode.
Apareix l’admira’t Pep Anton caracteritzat de vellet simpàtic i  darrere seu  els altres personatges interpretats per Mercè Montalà, Héctor Claramunt i Silvia Marty.  
Són bons actors i actrius, segur. Esclar, no pot ser d’una altra manera en una producció com aquesta,  em faran bona companyia a mi i al meu son.

La cosa va com preveia. Una trama que es va desenvolupant, una actuació neta i acurada, i anem fent. Però vet a qui  que molt poc a poc, uns detalls. Si més no uns detalls curiosos  que després tindran sentit i de cop i volta ¡tzas!  tot canvia  de color. No, no, ni surten monstres, ni passa res especialment esgarrifós, de fet no hi ha ni una gota de sang, però jo ja no tinc son, ara el que tinc és por. Estic... cagat (perdoneu) de por.

No explicaré més de l’obra. Ho sento. Seria com desvelar el secret del caldo de nadal de l’avia. No, no, si el voleu saber, cal estar a la cuina de l'avia.
Però si puc dir que  avui diumenge,  a casa, llegeixo el programa de mà de l’obra, obro Internet i tafanejo. I descobreixo (o potser hauria de dir: reafirmo el que vaig pensar, sentir ahir?) que en Itu l'ha encertat un cop més.
En Pep Anton és, potser, l’actor més conegut, però els seus companys tampoc van curts de currículum, gens curts. I pel que fa a l’autor del text, Ira Levin, segons el programa de mà, Stephen King va dir: “[Ira Levin] és el rellotger suís del suspens”. Amb això i que és el creador de Rosemary’s Baby (La llavor del diable) crec que n’hi ha prou. Per descomptat, comparteixo totalment aquesta definició que trobo molt encertada.

Respecte als actors, a banda d'en Pep Anton:  La Mercè Montalà (ja deia jo que la coneixia...), gran actriu i dobladora; la Silvia Marty es va donar a conèixer per la tele, on es guanya la vida i la "llicència" per fer després el teatre que vol; i en Héctor Claramunt també és un conegut actor. I tots quatre, no ho poden amagar, porten el teatre a les seves venes. I ho dic, conscient que, aquest matí mateix, no tenia ni idea de qui realment eren.

Per acabar, tot i que no parlaré de l’obra, si vull dir que la Mercè Montalà, en els 90 minuts escasos que dura la representació, interpreta tres complexos papers diferents, en Pep Anton i l’Héctor, n’interpreten cadascun d'ells dos de ben diferents i la Silvia Marty, que només té un paper, és la que està més estona sobre l’escenari  brodant primorosament la seva Susan.

A tots quatre i al director, en Hèctor Claramunt (sí, sí, l’actor també és director i l'adaptador del text) una abraçada gegantina per l’estona que ens van fer passar anit, molta merda i encara un aplaudiment més per afegir als quatre bisos que vàren rebre, molt merescudament.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada