diumenge, 13 de març de 2011

Desclassificats

Difícil fer una ressenya de Desclassificats, al menys  aportant quelcom que no s’hagi dit, o que no hi sigui esperat. Abel Folk, Emma Vilarasau i Toni Sevilla no deixen indiferents i jo no en sé prou com per criticar matisacions d’una interpretació que a mi em va semblar tal com l’esperava, perquè és evident que professionals com ells no poden estar menys que brillants.
Però si puc fer una, no, dues consideracions. La primera és l’aposta d’aquests i d’ella per un teatre menys comercial.  Estem acostumats a veure’ls a la televisió: els dóna de menjar. I també al teatre, on, senzillament, gaudeixen i ens fan gaudir, sense límits ni censures.
Per altra banda, i això sí va ser la sorpresa, l’autor del text, Pere Riera, no el conec, un autor més... tanquen els llums, comença l’acció... coll... qui era l’autor? Un tal Pere Riera...  L’argument és senzill, la trama no tant. Però ara no us desvelaré els seus secrets amagats, com a franctiradors, en els seus racons i raconets. Voltes i giravoltes. Mai diguis d’aquesta aigua no en veuré, perquè potser t’hi acabaràs fent un fart, fins enverinar-te.
A casa, com toca fer-ho, apa, som hi, a fer les recerques corresponents i esbrinar que no és un autor pas novell ni desconegut (Lluny de Nuuk). Això sí, potser no és comercial. I per a més informació, Desclassificats és treball de final d’estudis. I quin treball!
Segurament, les maricultes dirien que és un snobisme comparar-lo amb Shakespeare, o pot ser una bestiesa. Per tant no compararé però no m’estranyaria gens que d’aquí uns anys –ai!, la patina del temps- Pere Riera  fos reconegut com un gran autor teatral.
HI ha polítics amb classe (segur?) i classes de polítics.

Així doncs, més que recomanable, una mostra més de la gran i bona feina que es fa a Catalunya, encara que a alguns els molesti tant. Això sí, La Villaroel es gran, hi ca molta gent,  així que paciència amb  les impertinents i continues estossegades i altres sorolls d’un públic que veu la platea del teatre com la sala d’estar de casa seva. Que hi farem, res no pot ser perfecte, al menys, encara no hi ha arribat les crispetes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada