El valor de la perseverància

Estudiant el text de Hauser, "El nacimiento de la concepción del mundo basada en las ciencias naturales" del llibre Historia de la literatura i del arte modernos I he trobat un veritable homenatge a la perseverança que Edison deia necessitar un invent (1% d'inspiració i un 99% de transpiració).

 

L'autor, Hauser, afirma que Kepler és el primer en respectar els fets i no estar disposat a deixar de banda cap de les circunstancies d'un fenomen; i diu:

 

"Esta afirmación parece harto desvaída y seca para dar idea del maravilloso heroísmo que llevó ·a Kepler a su gran descubrimiento. Había formulado ya las primeras de sus leyes cuando, tras largos años de esfuerzo y trabajo, se percata de que el movimiento de Marte difería en ocho minutos de la órbita calculada por él y concorde con su teoría.

El descubrimiento de este error podría haber llevado a cualquiera a la desesperación, a no ser que se hubiera decidido, como hubiera hecho Copérnico, a seguir sus investigaciones sin preocuparse de los ocho minutos del arco. Kepler mismo dice que le hubiera sido posible despreciar estos minutos y recomponer de alguna manera su teoría.

Sin embargo, no fue capaz de hacerlo y los «ocho minutos) se convirtieron así en el comienzo de una nueva astronomía. A estos minutos de error y sólo a ellos, afirma Kepler, se debe una parte importante de su obra  (Astronomía Nova, II, § 19)".

26 ABRIL 2011 Patricia Heras, No oblidem, no perdonem.

No, no m'he equivocat d'any. El 26 d'abril de 2011 Patricia Heras saltava per la finestra per tal de no tornar a dormir a una presó que ni era la seva ni li tocava per cap banda.

...; no, ni això, tan sols, sinó la impotència que ningú l'escoltes.

La cega administració la justícia "igual per a tots" (Oi, Pujol's?) va decidir que ella era qui havia d'anar a presó. Sense conèixer-la, crec que puc aventurar que el que la va empenya a tirar-se de la finestra no era la presó sinó la injustícia; no, ni això, tan sols, sinó la impotència que ningú l'escoltes....

No puc dir massa més, Patricia Heras, noia extremadament sensible, poeta, que va tenir la mateixa mala sort que Maria de la Luz, que en el conte de G.G. Márquez "Sólo vine a hablar por telefono" queda enganxada al sistema.

Us deixo uns enllaços interessants:

http://www.desmontaje4f.org/…/muertes-de-perro-la-poeta-y-2/



http://poetadifunta.blogspot.com.es/


 y
la part censurada del documental de 2014
https://www.youtube.com/watch?v=wFYC9qToZE0

 

Bellvitge 15:30 (I)

   Allà estava, en peus i una bossa blanca a les mans amb la roba de l’home que feia poc havia ingressat a les urgències.

Així començava una aventura a l’hospital. Un inici que era, al temps el final d’una altra aventurà que començà amb una pregunta:

—¿Sabes algo de ....? —em deia un conegut del barri— Hace días que no me coge el teléfono

     Efectivament, ningú agafava el mòbil, ningú despenjava el fix. Efectivament alguna cosa passava perquè a dos quarts de tres, ell sempre era a casa.  Vaig córrer a buscar el meu joc de claus. Vaig tornar a córrer cap a casa d’ell. Truco, ningú contesta, només el gosset borda que borda entre desesperat i esperançat.

     Fico la clau, no. No puc. Alguna cosa destorba. I és que el pany ja té una clau, per dins. No puc obrir. I el gos borda i borda. Cops a la porta, res a fer. Truco als bombers i mentrestant venen, no sé perquè penso que rere la porta hi ha la mort, surto a buscar algun veí per entrar pels patis.  Una veïna intenta ajudar-me (a treure la clau de dins) amb un tornavís: res a fer i els bombers encara no han arribat. La Portera em franqueja el pas cap el patí. La galeria del pis és molt amunt no hi arribo. Veig una escala. L’obro, m’hi enfilo. No hi arribo. La canvio de lloc, m’hi enfilo fins a dalt de tot mentre la portera, bona noia, la subjecta em fermesa.

     Poso un peu, un altre en una peça (que no sé massa bé que és) que es trenca però m’ha donat prou empenta per posar l’altre peu. Estic a dalt, al pis, però encara he de travessar la barana, i no és fàcil. Amb compte de no caure em situo, em preparo, em col·loco bé i finalment passo una cama, després l’altra. La porta de la cuina és oberta: JA SÓC DINS!

     El gosset em ve a dir hola, gràcies, i moltes coses més. Cada salt cap la meva cara és una mostra d’agraïment, de benvinguda.  Corro pel pis, busco, a l’habitació, al corredor, alguns llums estan oberts però no veig a ningú. Llavors sento una veu, cap al sofà, miro. Allí està, quasi despullat, indefens, panxa enlaire, tremolós, espantat, al·lucinat., però VIU.

    Obro la porta del carrer,  els bombers han arribat —de fet, no han trigat quasi res, encara que l’estona hagi pogut semblar eterna—, els hi agraeixo la presa i tot i que no fan falta per obrir la porta, són el primer contacte amb l’home. Als pocs minuts, la urbana i l’ambulància. Uns m’ajuden a recuperar la documentació necessària  —poca, però en aquells moments il·localitzada—, mentre els professionals mèdics prenen cura de l’home.

   Al cap de mitja hora estic a l’ambulància camí de l’hospital. I així és que estic aquí, en peus i amb una bossa blanca a les mans i sense saber gairebé que fer...

Bombers, gràcies. Guàrdies Urbans, gràcies. Equip de l’ambulància: gràcies. Hospital: gràcies.  A tots vosaltres, servei públic: gràcies.

De bloquero a bloquero y con muchos animales.

Un pensamiento a raíz de uno de mi colega Javier Ruíz.

Me  confieso omnívoro. Perooooo, hay matices.

Primero: sufrimos un  problema de sobrealimentación, comemos mucho más de lo que necesitamos, siempre (repito, siempre) tengo que pedir MEDIA ración en los restaurantes (aunque pago la ración entera). Nuestros abuelos comían mucho menos y estaban, en general, más sanos.

 

Segundo: Somos absolutamente irresponsables ante lo que comemos, pocos, muy pocos, hacemos el ejercicio que has hecho tú: ¿De dónde viene este bistec? Y que yo sepa, nadie rinde un homenaje, aunque sea en silencio, al animal que nos da su carne para nuestro sustento (creo que hay tribus que sí lo hacían, cosa que creo es lo correcto).

 Tercero: Añadido más tarde de la publicación inicial del post. Nunca como por "exquisitez", esto es, no se me ocurriría cazar un animal ni por deporte ni por tener un sabor especial.

Por tanto: Como poco (mejor dicho, como lo que necesito, que no es lo que me ponen en la mesa a veces); procuro cada vez comer menos carne. Tengo pendiente —me autoculpo— localizar comercios cuyos productos cárnicos provengan de animales respetados como hermanos terrícolas. No descarto hacerme vegetariano, o vegano, pero entonces: como ¿comprar una tela acrílica cuya fabricación contamina más aún? O ¿Qué decir del comercio en cuestión que tiene participaciones en la industria de las armas? Tengo un amigo que no consume azúcar blanco porqué para su obtención se utilizan huesos de animales. Pero este amigo conocia a quien, vegano también, consumía cierta substancia antibiótica que al ser evacuada del cuerpo humano contaminaba el agua donde iba a parar la evacuación y en la cual vivían seres vivos, que quedavan automaticamente dañados por la substancia (esta última frase parece un trabalenguas).

 

En conclusión: intento conciliar mi pensamiento con el mundo en el que vivo (aunque me gustaría vivir en otro, o quizás, incluso, no haber nacido persona). Intento ser agradecido con quien me ofrece y generoso con quien necesita. Y sobre todo, sobre todo, consciente que al andar puedo aplastar uno de los muchos caracoles que aparecen en la acera de mi casa cuando llueve, voy con mucho cuidado, pero alguna vez he pisado a alguno. No me ha hecho gracia, pero creo que el animal en cuestión tampoco me guardaría rencor.

 

Como carne. Y a veces soy consciente que su origen no es moral, pero prometo hacer todo lo que pueda para que esto cambie. Aunque, realmente ¿Quién soy yo? Sino una simple, pequeña, minúscula alma; una más de los millones y millones que pueblan las tierras, mares y aires de este planeta que es uno de tantos…

 

Pues soy Lluís y mi poder será pequeño, pero es. Y no lo utilizaré nunca para martirizar a ningún ser vivo (en mi casa no hay mata mosquitos, hay aparatitos de esos que los ahuyentan).

 

Pero… ser coherente, coherente de verdad, no un poco o un mucho, sino un todo… no sé siquiera si es posible.

 

Y para acabar, espero haberme explicado bien, pero esta vez no estoy nada seguro...

 

L’hospitalet 15 de enero 2015

Caos, otra estrella en mi cielo personal. Lo pondré al lado d'Excalibur, el perro aquel que asesinó no sé que político de la CA de Madrid.

Quan vaig començar a utilitzar el Facebook per rebre missatges de protectores d'animals i persones que els estimen.
Quan vaig començar a utilitzar el Facebook per difondre tant com pugui els missatges d'animals perduts, d'animals que necessiten adopció o acolliment temporal.

No imaginava les llàgrimes que ploraria.
Estem en un món de dements, on els humans ens creiem deus i senyors i fem, amb els altres essers vius el que volem; les barbaritats que volem; a vegades per pura distracció del mal pel mal.

Però
Però, sempre hi ha un però, que vet aquí un dia que vaig rebre aquest post d'un bloc anomenat "doblando tentáculos".
I vaig tornar a deixar llàgrimes, moltes. Però aquest cop varen ser d'emoció i d'agraïment cap a Javier (que no va adoptar a Caos per un anònim agraïment).

Us deixo el link, no vull posar una copia de l'entrada d'en Javier perquè no seria just no mostar-vos aquest bloc del qual jo ja en sóc seguidor.



https://doblandotentaculos.wordpress.com/2015/01/08/de-como-tu-perro-cambio-mi-vida/


Si us plau, no em cansaré de repetir-ho a tort i dret. NO COMPREU animals, no paga la pena, ADOPTEU, és una de les experiències més maca que tindreu.

Que no us faci por si no és el més maco, o el més sà, o el més fort. Un cop a casa, es converteixen en veritables joies vivents.

Aquesta és una de les fotos que Javier ha posat al post, en Caos i en Teo. Potser molts hauríem d'aprendre.

Els escarabats i la conjugació verbal en clau de dogma

Quan era petit, a la meva ciutat, Barcelona, veia tot sovint dones amb mocador negre, de fet totes elles anaven de negre. Semblaven escarabats de dues potes. Després, no sé massa bé quan ni com, la cosa va anar canviant, i les senyores grans (noies a banda) anaven acolorides i amb tocats diversos o sense.

Últimament he tornat a veure senyores totes elles vestides de negre, de primer va esser a les set del matí i com d'amagat, però en l'últim any es poden veure molt fàcilmen...t a qualsevol indret. Fins i tot les he vist de "visita turística" per a la Ciutat de la Justícia de Barcelona.

A banda d'això, no acabo d'entendre perquè en segons quins països nosaltres estem obligats a determinat "decoro" i en canvi aquí tot s'hi val...

 

 

 

 

 

...no sé, potser són exageracions meves, potser els autors de la recent massacre al Charlie no eren... com és diu... Yijadistes? (vaja, per entendre'ns, guerra santa) potser tot plegat és un muntatge.

 

Però el que no ho és, és que la meva veïna d'escala estigui OBLIGADA (o auto-obligada, tant es) a anar com anaven aquelles senyores, pobres ignorants,  fa més de quaranta anys, tapades per tot arreu.

 

 

És curiós la raó que tenia l'Ursula Iguaran quan deia que el temps dóna voltes en rodó, després de tants anys de lluita per unes llibertats, els mateixos que llavors es manifestaven per aquelles, ara es manifesten per tonar a donar les dones l'estatus d'escarabat.

 

Jo no sóc sospitós de feminisme, ans el contrari, podríeu dir-me masclista (a vegades se m'escapa allò de "dones havien de ser", però per res del món voldria que els meus ulls veiessin tal involució.

 

 

 

 

 

Així que progres-barats d'arreu del món, Yiahidistes, També vosaltres, inquisidors de foguera, quan torneu a matar, no us oblideu de mi. Estic aquí.

 

 

 

 

 

 

 

                                        JO... ¡TAMBE SÓC CHARLIE!

Animals versus "persones"

    Acabo de veure l’enèsima foto de l’enèsim animal abandonat (no perdut, abandonat) a la porta d’una gossera. I és nit de reis.

     Ja sé que hi ha nens que aquesta nit també faran una nit de vivac involuntari. Ja sé que hi ha persones que també ho passen molt malament.

    Però és que amb els animals passa dues coses que no passen amb les persones (o no haurien de passar i en tot cas si ocorren tots ens posem les mans al cap), la primera és que encara comerciem amb ells; no amb les seves necessitats de salut, alimentació i d’equilibri, sinó amb ells mateixos, els comprem i venem, els “regalem” i, és clar, els llencem a l’escombraria quan ja no tenen interès.

    La segona, i és terrible, és que ens considerem naturalment superiors a ells. O sigui, ens creiem amb el dret de prendre’ls els seus habitats, traslladar-los a ciutats o aniquilar-los. Perquè els humans ens creiem els propietaris del planeta terra.

   Ai!, quina equivocació més salvatge.

       Sabeu que fa un virus? Doncs colonitza un cos viu (animal o persona) i se’l menja fins i tot provocant-li la mort, cosa que, lògicament significa que el virus perd el seu habitat. I perquè fan això? Doncs de primer, és clar, perquè no pensen i de segon i això és el que m’interessa, perquè d’alguna manera han d’aniquilar el cos en que resideixen per tal que (encara que sembli paradoxal) sobrevisqui l’espècie.  

      La conclusió sembla, ara, fàcil. Els humans som un virus que està colonitzant i destruint la terra sencera. De fet som diversos virus diferents que també lluitem entre nosaltres per la supervivència del més fort.  La maldat (que és innata a l’intel·lecte) i que no té res a veure amb l’agressivitat (que és una reacció instintiva i no racional, no intel·lectual) és la característica que fa del virus-humà, un virus terriblement colonitzador i destructor.

     Hem destruït boscos i mars, hem aniquilat especies senceres d’altres animals, que, com nosaltres, habitaven la terra. Cada cop ens creiem més “propietaris” d’aquest planeta caigut en desgràcia.

    El final, no cal dir-ho, serà la destrucció de la terra, el cos viu que ens allotja, potser algú de nosaltres escaparà cap a un altra planeta i endegarà una nova colonització. Esperem que aquest emigrant sobreviscut sigui voluntari d’alguna protectora d’animals, sinó... pobre planeta!

* Origen de la foto (Facebook):  https://www.facebook.com/protectoratarragona?fref=nf. (6 de gener)