Ves per on...

Mentre veiem, de fons, la gala dels Goya i en Manuel Fuentes, a mi em venen alguns records,

quan Victor Manuel cantava a Franco en els seus anys "mozos"




i Joaquin Sabina convida a amics i a cert príncep (és com un conte de fades):

Cena con Los Príncipes de Asturias

Etiquetas: letizia

¿Recuerdan la cena celebrada en casa de Joaquín Sabina y a la que acudieron como invitados de honor los Príncipes de Asturias? Pues está dando que hablar. Además de sus Altezas, a la velada también asistieron Joan Manuel Serrat y Candela Tifón; Víctor Manuel y Ana Belén, Simoneta Gómez Acebo  …más

(Font: http://www.joaquinsabina.net/tag/letizia/)

QUE BONIC......!   QUE MACO......!   QUE PROGRES més ben conservats en el seu envàs plastificat: estúpida melancolia



Enyoro una mica de sinceritat


(Javier Krae: Cuervo ingenuo)



És pot dir més alt, no més clar.



Luis Pastor

Poe ja savia de la teoria de les cordes i dels móns paral·lels

Estava avui llegint el llibre de Jordi Julià, Un segle de lectura, concretament el capítol III i m’ha cridat l’atenció la següent afirmació en referència a la independència de l’obra en ella mateixa:

“Em sembla molt interessant la imatge del món literari que cada text proposa (que la teoria contemporània dels “mons possibles” hauria de reconèixer com a precursora) igual que si es tractés d’un món paral·lel, en el qual l’autor es troba de pas en el moment de la seva creació – perquè no els preexisteix, com la realitat a les persones, sinó que és descrit en el mateix moment de la seva creació-“ i afegeix tot seguit en un paradoxisme de clarividència “ I que podrà visitar posteriorment com qualsevol lector, però sense estar-hi empadronat, ni tenir-hi el permís de residència”.

(Un segle de lectura, Jordi Julià, edicions 62, Mollet del Vallès, Pàg. 159)



Imatge de: http://rosamariaartal.com/2012/03/01/mundos-paralelos/

I és que, a banda de la gran veritat que exposa amb tan ben escollides paraules el professor Julià,  fa poc, d’una manera molt més barroera jo li comentava en un correu al meu últim professor de literatura que el conte de Poe El misterio de Maria Rogêt -1843- ( El detectiu crat per Poe, Dupin, amb deduccions resol un crim fictici ocorregut a París, amb la gràcia que  rere hi és en Poe que està efectivament resolent, en el mateix moment que escriu el conte,  a partir de les informacions dels diaris, un crim autèntic ocorregut a Nova York). Uns quans anys més tard, a principis del segle XX va arrencar la mecànica quàntica que entre altres coses demostra la veritat (s’ha comprovat experimentalment a nivell d’electró) de l’acció a distancia, és a dir que allò que passa en un punt de l’univers influencia instantàneament el que passa en un altra punt distant.

 

I amb això vull dir i fer-ho al costat de Julià, que, efectivament, els físics contemporanis, haurien, si no ho fan ja, començar a tenir en consideració la literatura, que és molt més que un entreteniment i no mirar-se tant el melic matemàtic (al cap i a la fi, no fan servir lletres per les formules?)

I amb això vull deixar una porta oberta a savis que de ben segur sabran explicar millor que jo tota l’excitació per les possibilitats que el creuament del món literari i físic obre al cervell d’aquest pobre estudiant que comença a ser víctima d’una síndrome, a l’estil que Stendhal, pel vertigen que li causa l’experimentar allò que ja fa anys i panys deia Sòcrates, “només sé que no sé res” i encara més, la constatació que en lloc d’acostar-me a la muntanya de la saviesa, sembla que cada cop s’allunya més, com un vulgar Faust que, rebutjant a Virgili, ven la seva ànima al sempre enganyós diable.

Quibuscumque viis

Avui he rebut una altra frase llatina i m’he decidit a no incloure-la en una entrada, sinó que, a partir d’ara. M’uneixo a la CiU-moda i  els publicaré en entrades independents.

 A més, el plantejament d’aquesta entrada està no tant en trobar o exposar un resultat com en il·lustrar el meu camí d’anàlisi i recerca, i exposar una conclusió final, sigui més encertada o no, més completa o no.

 La frase és:                                Quibuscumque viis 

I com a traducció proposen:   Per qualsevol camí, per qualsevol mitjà.

 Bé, així, a cop d’ull no sembla pas fàcil. El quibuscumque,  crec, serà complicat, el viis no té secret, ablatiu-datiu plural de via-ae

El primer que cal dir, no hi ha verb. Bé a la traducció tampoc. És una cita, quasi un Haikú, un micro-aforisme (segur que tècnicament hi ha una nom per aquesta mena d’oracions, però jo no el conec, ja preguntaré).

 Bé, el segon el compost i complexe quibuscumque, jo crec que el puc esmicolar en qui bus cum que:

Qui, un pronom realitu, en nominatiu (singular i plural)

Bus,
Cum, La conjunció? No, millor, la preposició?
Que: aquesta part sembla la més clara, la més que coneguda conjunció i

                                                                                       

Així de moment podria tenir una cosa així com:

                             Qui      bus cum que                       viis

                           pels quins .... i també [acompanyat] camins

 I aquí em quedo, de moment. Ara anem a fer trampes: que passa si ho pico directament al google?

 

Bingo! No entraré en detalls, però sembla una “expressió” força comú. Sense poder concretar l’anàlisi detallat d’aquesta macro-particula (si la té), anem trobant a tort i dret un significat equivalent a per tots els mitjans; per tots els camins; de tota manera, en el sentit més ampli.

 Així, que, en espera d’una millor comprensió podem concloure que quibuscumque viis puc, de moment, tractar-lo com si d’una expressió es tractés i el seu equivalent un “per tots els mitjans”, com la traducció més general.

(I de propina m’enduc, digitalitzat un document, Les guerres de les Gàlies, de J.Cèsar, bilingüe, per si algun dia m’atreveixo a posar-m’hi... em sembla, però, que posats a fer de primer m'agradaria més treballar les famoses Catilinaries).

 

Salut, llatinaires.

Treure el cap per la porta del purgatori...

Avui he participat a la que per a mi és la segona tarda (i de moment última, interrupció forçosa per les classes universitàries) de Lectura Dantis amb el professor Virgil Ani.  Una lectura lenta, a cops molt lenta, que augura un exercici a llarg termini molt més interessant del que podria semblar.

Aquest exercici quasi litúrgic, aquesta Lectura Dantis que va començar ja fa uns quants anys Boccaccio es recolza en la Comedía (o Divina Comèdia, com vulgueu) que és un camí d’iniciació, de creixement, un camí llarg i lent que és totalment assimilable al meu propi. Sí Dant considerava el mig de la seva vida els trenta-cinc anys, avui dia, bé que podem considerar els quaranta-dos o quaranta-tres el centre vital d’una vida occidental.

I és que justament en aquesta edat i de trobar-me “dins d’una selva obscura, perquè havia deixat la recta via” (en la traducció de Joan F. Mira) em vaig trobar a tocar de la il·luminada muntanya de la saviesa, sense, però, poder-hi pujar.

Va caldre, ha calgut, cal i caldrà un acompanyant. I jo crec que puc dir ara que estic encetant el segon estadi, el del purgatori, després de passar l’infern kafkià (amb tots els sentits, la màquina de la burocràcia m’engolí). Vaig comptar amb la guia dels professors, compto, ara, a la UB, amb la guia també dels professors i confio que m’acompanyi, quan toqui, pel camí del Paradís el meu particular Beatriu, mentre els profes retornen al assossegat limb dels savis.

 

De totes maneres, en el camí, més minimalista del mini món de Dant (en tant que materialment cap en cent cants), en quan recuperi la llibertat els dilluns a la tarda, espero tornar a trobar-me amb en Virgil i els demés companys amb els que compartim una estona dantiniana, per continuar recorrent  lentament i dolçament el ric món dantià, aparador del meu propi camí.

 

Mentrestant, però, he de penjar alguns quadres a casa, i a mi em fa molta mandra això de fer forats... potser la Piula m’ajudi:

 

 

Per enèsima vegada

Reprenc el bloc, per enèsima vegada i per enèsima vegada quasi em fa vergonya, però la Carol va saber tocar la tecla i a més tinc l’esperança que hi posarà l’ull –crític- l’Andrea.

Coses per dir no hi falten, mai falten, però el temps -el moment que cal per posar-hi- i sobretot aquesta hiperactivitat que porto incorporada de sèrie que,  com les onades d’una tempesta,  em porta d’un cantó a l’altra, amunt i avall,  sense rumb fix: de la lectura de l’estudi de Julià (veure a la dreta, el que estic llegint ara mateix),  a la de La Casa Verde, un novel·la quasi òpera prima,  tan gustosa de llegir com necessitada d’atenció per no perdre’s en els temps i espais de l’autor peruà. Després una mica d’Internet, passa uns apunts a una companya, ah!, sí, preguntar al company de literatura com l’hi ha anat les notes... on és el wasup?... ah, ja el veig. I ara que recordo... volia recuperar aquell concert de Beethoven de violí (l’únic que va fer) que em posa la pell de gallina, però per això cal que no faci res durant una bona estona: tot un repte.

I veure el documental sobre Joaquín Costa, i el de Hitler (dues hores)... buf.... i l’apalabrados, i la Piula, sort que en Ferran es preocupa de la casa i de l’actualitat –aumenta el sueldo de los directivos, diu el teletext-  Deu coses a la vegada, això és sà?
 

Oh veieu? Tinc totes les disculpes si tantes vegades he volgut endegar el bloc i tantes altres ha quedat un xic arraconat.

 

Encara hi ets?   No has marxat?   Aguantes?

              Doncs callo, hi havia qui deia que loqui ignorabit qui tacere nescit

 ....

....
 

ah? que no ho entens?... si haguessis anat a les classes de llatí d’en Jaume en lloc d’anar a jugar al mus...  

mira, ignorabit és un futur, tercera persona (ignorarà) i nescit, un perfecte també tercera persona (no ha sabut) ; tacere un infinitiu (que és com dir un substantiu (callar), o sigui, si fa o no fa.... no sabrà parlar qui no ha sabut callar.

                                                    A la meva companya de llatí I, Carol.

En record de la tarda d’estudi al bar de davant la facu.

Lai importància d'un gra de sorra a llevant

La importància d’un gra de sorra a llevant

 

Que n’és de bonica aquesta platja!

A l’hivern i a l’estiu; ets un afortunat!
I quines ganes, oi?  de seure a la  cadira
amb un llibret i un gelat de maduixes per sempre.

 

De veritat que hi vull seure, a la cadira, amb els peus a l’aigua fresca i un

camp de maduixa desfent-se a les mans
amb el somriure aquell de
babau estúpid i les babes, barrejades amb el xarop de
maduixa per sempre,  relliscant per la barbeta, pel coll,
quin gust de fàstic.

 

Que n’és de bonica aquesta  platja!

I que afortunat en sóc, jo, de ser-hi

Quina pena que avui els núvols amaguin el sol,

I que la cadira sigui orfe de culera
que  el gelat de maduixes per sempre s’hagi amargat
ets un afortunat, Johnny, i un desagraït. I aquells que no tenen platja?

 

Encara et queda l’aigua, el mar, les onades

Que arriben i van, coquetes i sol·licites
Mullants peus, i turmells.

Venen les onades i

et banyen  les cuixes, la panxa, el pit, el coll
la boca, la cara i els cabells i
et deixen bocabadat, sense paraules, sense mirades, sense aire
sense aire Sens aire  Sen aire Se aire S aire  aire aire aire.

 

I quan ja sembla que ja no pots més:

Se’n van les onades
I tornes a respirar esperant la propera,

Sense seure a la cadira sense culera, sense gelat de maduixa per sempre

amargat gelat de xarop industrial.

 Mal fet fas, Johnny, de renegar-hi.

és una bestiesa esvarar-se, amoïnar-se, angoixar-se
faries bé de no donar-hi més voltes, només et cal deixar-te anar
Ja buit de desig només et resta un vast desert de futur

 

Però no pensis en marxar,

cal que siguis perquè et trepitgin amb els seus peus bruts i pudents,
perquè t’hi apaguin les cigarretes
Cal que siguis perquè han d’enterrar-s’hi, perdre-hi les claus, fer un castell
Perquè s’hi pixin o per ser projectil llençat a una fastigosa cara.

I si no t’agrada, no haguessis nascut gra de sorra, gilipolles!

                                               (collons!, se m’ha ficat un maleït gra de sorra a la sabata)

Transgressions a costat de casa, de-genera't

No tot seran tallers de lectura
ni cursos de quàntica
ni matricules universitaries

Hi ha d'haver també acció, pràctica i
tot moment és bo per una transgressió
tot lloc és possible per a la transgressió

es temps i espai de transgressió!

intel·lectual, convencional, sexual....

Aquest divendres, per exemple, podeu trangredir la sexualitat i generalitat establerta pels més rancis patrons catolic-capitalistes.