dimarts, 30 d’octubre del 2012

Tanmateix, es mou

El 21 de juny de 1633 és un d’aquells dies que haurien de ser esborrats del calendari.  No sé si feia calor o fred, si plovia o, en canvi, feia un sol radiant, però al convent romà de Santa Maria sopra Minerva hi han uns pocs homes, entre ells el Papa i un home de 69 anys amb cara de cansat que prova d’amagar una lleu ironia en la mirada. És un condemnat per heretgia. I avui, 21 de juny de 1633 és el dia escollit per llegir i executar la sentència: ha d’abjurar de les seves idees i passar la resta de la seva vida a presó. El condemnat abjura tot seguit i el Papa li commuta la pena de presó per arrest domiciliari. Morirà el gener de 1642, malalt i presoner però no pas sol.

Diu Baretti que va ser al acabar aquest infame judici que l’home digué “tanmateix, es mou”. HI ha raons per pensar que no ho va dir llavors, però també per creure que de ben segur ho va pensar. Fins fa pocs anys no hi hagut un tímid reconeixement de l’Església que aquest home, Galileo Galilei (que dóna nom al GPS Europeu), potser no estava equivocat.

Tenim tendència a pensar que aquestes actituds dogmàtiques són pròpies de l’Església i fins i tot d’altres temps. Bé, us faríeu creus (mai millor dit) de la quantitat de dogmatisme i manipulació conceptual que hi ha encara avui dia. I no només en cercles conservadors o de la dreta més rància, sinó que és en ambients d’esquerra, fins i tot aquells anomenats “alternatius” o “okupes” (per cert, que ocupen, els okupes?) trobem postures dogmàtiques.
Ben pensat, potser no és casualitat. Perquè son justament aquells que afirmen amb rotunditat (oblidant que ja fa molts anys que se sap que hem de dubtar de tot) els que necessiten d’arguments recargolats i, com ensenyaven els sofistes de la Grècia pre-clàssica, l’ús de la retòrica i la manipulació de la paraula per arrogar-se una veritat confusa i incerta que s’escapoleix entre jocs verbals, contradiccions i veritats (o mentires) mig dites.

En aquest entorn és que sentim als conservadors més recalcitrants bramar per una “llibertat” del fetus a viure, per una “llibertat” dels espanyols a ser espanyols en altres nacions/estats o etc etc etc. Però la medalla d’or l’ús de l’adjectiu “feixista”. És fonèticament i ideològicament contundent, tant contundent com inexacte (però això són figues d’un altra paner) com barbàric (que vol dir, extern a la nostra cultura).

Que vagin en compte aquells que s’omplen la boca de grans veritats, parapetats rere una ideologia que ni coneixen, ni practiquen, però que dogmatitzen i traslladen a la categoria de Religió oficial, creient-se ells mateixos summes sacerdots, perquè si arribem a l’elementarietat, l’espècie humana només té una veritat segura, si penses és que existeixes; la resta, tota la resta varia en funció  de per quina glass onion mires.

Potser, doncs, cal no perdre mai de vista la relativitat de la veritat i no deixar-se endur de la paraula fàcil i si en canvi del diàleg i de la honestedat, sobretot quan es toquen calers.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada