Un web útil?

Just m'han comentat aquest web:

http://www14.gencat.cat/llc/AppJava/index.jsp

quina opinio en teniu (si el coneixieu) els que coneixeu millor aquesta mena de recursos?

De moment, però, l'incorporo al meu netvibes.

Ser o no ser (o sigui Estar)

Fixeu-vos:

L'argumentació ESTÀ malament
l'argument ÉS erroni.

És clar, suposo.

• L'argumentació està temporalment malament, encara que alguns argumentaris (els del PP, per exemple) estaràn temporalment malament "por los siglos de los siglos y amen".
• En canvi, l'argument és erroni i sempre ho serà, és  erroni per sempre, permanent. Esclar que el podem canviar, corretgir; però llavors serà un altre argument.

Ja ho deia Shakespeare: Ser o estar, aquesta és la qüestió. (Hamlet, versió Lluís)

* Nota, no és "amén", sinó amen, del verb amar i aquest post és divertit perquè es cap d'any, però el dubte és seriós i si teniu comentaris a fer, com sempre, seran molt benvinguts.

BON ANY

Una llista de llibres del 2010.

No feu cas del número entre parentesis. Aquesta llista ha estat confeccionada i publicada a un diari nacional.
Si teniu alguna recomenació, no dubteu en dir-ho, la meva pila de llibres per llegir encara n'acepta més.

1. Jordi Puntí, Maletes perdudes (141)
2. John Irving, L'última nit a Twisted River / La última noche en Twisted River. (96)
3. J. M. Coetzee, Temps d'estiu / Verano (75)
4. Sergi Pàmies, La bicicleta estàtica (67)
5. David Vann, Sukkwan Island (65)
6. Almudena Grandes, Inés y la alegría (56)
7. Paul Auster, Sunset Park (51)
8. Enrique Vila-Matas, Dublinesca. (51)
9. David Grossman, Tota la vida / La vida entera (47)
10. Pius Alibek. Arrels nòmades (45)
11. Rafael Argullol, Visión desde el fondo del mar (44)
12. Mario Vargas Llosa, El sueño del celta (42)
13. Steve Toltz, Una part del tot / Una parte del todo (41)
14. Ricardo Piglia, Blanco nocturno (41)
15. Gay Talese, Retratos y encuentros (39)
16. Umberto Eco. El cementiri de Praga / El cementerio de Praga (38)
17. Philip Hoare, Leviatán (31)
18. Eduardo Mendoza, Riña de gatos (31)
19. Albert Garcia Espuche, Barcelona 1700 (31)
20. Alice Munro, Massa felicitat / Demasiada felicidad (30)
21. Josep M. Castellet, Seductores, ilustrados y visionarios (29)
22. Thomas Pynchon, Contrallum / Contraluz (28)
23. Per Petterson, Yo maldigo el río del tiempo (25)
24. John Banville Els infinits / Los infinitos (25)
25. Wells Tower, Todo arrasado, todo quemado (23)
26. David Glattauer, Contra el viento del norte (23)
27. Vasili Axionov. Una saga moscovita (23)
28. Joan Margarit No era lluny ni difícil (21)
29. Nikolai Lilin, Una educació siberiana / Educación siberiana (21)
30. Jean-Michel Guenassia, El club dels optimistes incorregibles / El club de los optimistas incorregibles (19)
31. Gabriel Ferrater, Tres prosistes (19)
32. Colm Toibin, Brooklyn (19)
33. Miguel Syjuco, Ilustrado (18)
34. Manuel Chaves Nogales, La agonía de Francia (18)
35. Elisabeth Strout. Olive Kitteridge (18)
36. Félix de Azúa, Autobiografía sin vida (17)
37. Stephan Zweig.  La impaciència del cor / La impaciencia del corazón (17)
38. Emili Teixidor, Els convidats, (17)
39. Jordi Cornudella, Les bones companyies, (17)
40. Joan Daniel Beszonoff, Un país de butxaca, (17)
41. Hermann Koch. El sopar / La cena, (16)
42. Don DeLillo, Omega Point, (15)
43. Martín Caparrós. Contra el cambio, (15)
44. Flavia Company, L'illa de l'última veritat (15)
45. Nick Hornby Juliet desnuda (15)
46. Takiji Kobayashi. Kanikosen (15)
47. Paco Roca. El invierno del dibujante (14)
48. Joan-Lluís Lluís, Xocolata desfeta (14)
49. Julian Barnes Res a témer / Nada que temer (14)
50. Ponç Puigdevall, Un dia tranquil (13)
50. William Kennedy, Roscoe, negocios de amor y guerra (13)
50. Roberto Bolaño El Tercer Reich (13)

Necessito ajuda amb uns pronoms febles.

Per practicar pronoms febles, he trobat aquest text a la xarxa, amb forats per emplenar. De tots hi ha dos que no hi ha manera que el programa me'ls doni per bons,  ni utilitzant els que he trobat en el text -per cert, magnífic- original.  Algú em vol fer algun comentari?    Gràcies.

Text amb els dos pronoms marcats en vermell:

MENTIR

Mentir bé és un art molt difícil, que poques persones arriben a practicar amb solvència i

dignitat. Abunden els mentiders; però, en general, són mals mentiders: se’ls coneix que menteixen. Un infundi no hauria de ser honorablement qualificat de mentida sinó quan és perfecte: quan presenta una aparença justa de veritat. Per això sempre resulta preferible de dir la veritat, la pròpia i exacta veritat, en el cas que siguem incapaços d’inventar mentides invulnerables. Les mentides poc convincents, de més a més, tenen el desavantatge de desacreditar aquell qui les propala. En l’ordre de les relacions normals d’home a home, el principi de «credibilitat» és essencial: hem de «creure» el nostre interlocutor perquè sigui possible d’entendre’ns-hi. El mentider, el bon mentider, es fa creure: el seu falsejament de fets o d’idees s’ofereix amb uns aires de versemblança tan nets, que no dubtem a acceptar-lo com a veracitat. Amb un bon mentider ens podem entendre —o malentendre—, i, encara que en sortim perdent, el tràmit serà còmode i simpàtic. El mal mentider, per contra, ens deixa en una situació inquietant. Sabem que està mentint-nos, i no podem «creure’l»: li retirem la nostra confiança. Amb ell ni hi ha res a fer: la relació resulta penosa, queda viciada des de l’origen, s’estableix —si s’estableix— sobre bases fictícies per ambdues parts. Una bona mentida val per una veritat. I, repeteixo, «mentir bé» exigeix tants i tan rigorosos dots d’imaginació i de malícia, que les persones no proveïdes d’una tal genialitat hauríem de desistir-ne i procurar ser verídics sempre i per principi. Encara que dir la veritat sigui o ens sigui desagradable. En aquest punt, com en molts d’altres, la «utilitat» dóna raó als moralistes més repatanis.

Extret de Diccionari per a ociosos de Joan Fuster, 1964

Web principal dels exercicis: http://perso.wanadoo.es/e/josepalandete/exe2bpf1.htm

Burlesque: una pel·lícula-burla musical.

És nit freda de cinema, toca el de costat de casa, sense V.O. (snif) i públic xerraire de DVD en família. Una pel·liculeta musical de temporada per passar l’estona, fins i tot entraré amb crispetes i  refresc.

Sense sorpreses agradables tot i la entranyable Cher i l’inevitable, meravellós i correcte “gai”. Un musical per avorrir-se, obvi i previsible; d’argument copiat sense vergonya i trames clonades: suat, diria la mare. Christina Aguilera és la productora executiva d’aquest caprici  creat per il·luminar-la, un caprici talentós, però sense cervell diuen en el New York Times.

Des dels primers fotogrames esperem recuperar Lady Marmelade i Nicole Kidman al Moulin Rouge (2001), recordem l’entranyable Canço de París (2009) i ens sentim nostàlgics, veient  Aguilera copiant els tocs de maluc que Ann Margret va fer famosos als ja llunyans anys 60.

Però ja estem a mitja projecció, així que mirem de trobar-hi alguna cosa bona:

El gai, en Sean, brilla sense estridències dins la pell d’Stanley Tucci, un actor (i escriptor) reconegut amb una gran carrera al seu darrere. A més, el tractament de l’opció sexual d’en Sean és més que correcte: és natural, habitual, quotidià i per res normalitzador. Vaja, un miracle gens catòlic.

Per altra banda, tot i que el personatge d’Ali és una repetició descarada de la Esther Blodgett de Ha nascut una estrella (1937),  certament ens transmet passió, vitalitat i energia per i sobre un escenari ni que sigui improvisat. L’escenari és dins seu, menja escenari, respira escenari, transpira escenari. Ras i curt: l’Ali és escenari, sens dubte.

Aquest ser escenari m’ha fet pensar amb mi; i els atreviments de l’Ali em fa pensar en els meus i...  en el meu proper projecte audiovisual.

L’any passat, just per aquestes mateixes dates volia la Universitat. Era meva, menjava, respirava i transpirava Universitat, ras i curt era Universitat. Quan vaig trepitjar per primer cop, ja com a estudiant de ple dret, la UAB, sabia que els únics límits a la meva fam havien de ser els que em permetessin assolir els 30 crèdits requerits per a la permanència.

El temps ha passat i no sé massa bé com (o potser, sí, però encara no ho puc dir: no seria ètic)  mentre aprenia moltes coses m’anava perdent en una (en el meu cas absurda i estúpida) ambició de bones  notes, d’excel·lències i oblidava l meu desig, ser, sobretot, Universitat: creació, imaginació, canviar el món...  

En fi, el projecte audiovisual està evolucionant com cal i seguint unes directrius en les que coincideixo i hi crec. Amb olla exprés però a foc lent es va coent en la meva particular cuina el plat  que serviré en forma de xerrada de deu minuts llargs (mai menys de deu, mai més de quinze). Invenció, ordenació, redacció, memorització, polidesa gramatical  són els ingredients per al guisat que caldrà presentar acompanyat d’un saltejat de guió.

Només falta escollir presentar-lo com el Lluís disciplinat, convencional i conservador, respectant l’excel·lència tranquil·la. O presentar-lo com el Lluís Universitat, creatiu i innovador, respectant-me i respectant qui aposta pel meu aprenentatge i aquells que s’esforcen cada dia a classe per que aprengui.

Que faria l’Ali?, que farà en Lluís?  En tot cas que ningú mai no em canti  “no era això, company, no era això, pel que vares esforçar-te tant...”

Novetats bibliogràfiques.

De La butxaca, m'arriba aquesta sel·lecció, jo no tinc ja més temps, però potser a algú li interessa

http://www.labutxaca.cat/docroot/grup62/includes/html/newsletter/releases/labutxacanewsletter-20101217.html?piwik_campaign=newsletterlabutxaca-20101217

CADIRA. Una ressenya petita. Una gran obra.

Us imagineu viure fins els 26 anys sense sortir d'un pis de dues habitacions?
Us imagineu que la vostra vida giri al voltant d'una mare i d'uns  llapis de colors?
Si no t'enfrontes a la vida, un moment o altre la vida s'enfrontarà a tu.

Aquesta és una de les diverses històries que explica Cadira. Un text del dramaturg anglès Edward Bond que es representa actualment a Barcelona. Quatre actors sobre un escenari amb pocs canvis ens transporten a un món totalitari amb flaires del gran germà de Orwell, a un món de pors diverses, ens condueixen pels embolics d'una Administració com qualsevol altra. I ens porten, finalment, a la mort de la llibertat individual, la mort del inidividu.

Si Edward Bond és un dramaturg controvertit. El muntatge de Cadira, en clau de suspens és realment colpidor. Fa por. No una por de cridar, sinó una por de "glups". M'enteneu?

I si aquesta por és possible, ho és per la fantàstica feina d'aquests quatre actors. Entre ells en destaco Oriol Casals, que justament fa poc el podíem veure en un Brech: El casament dels petitsburgesos. Impressionat com aquest actor broda el seu paper de noi; em podeu dir que és un paper dels que permeten lluir-se. Cert. Però la feina de l'Oriol amb el personatge li treu un suc més que abundós.

I no es queden enrerre els altres actuants. Ni la mare, Lina Lambert; ni la funcionaria (i de presonera) Tilda Espluga i, per acabar,  el soldat, Albert Alemany.

Que milloraria?  El so. Una dicció un pèl ràpida i no massa alta. Sí, definitivament els queda el serrell de la dicció. Però no dubteu per aquest comentari. L'obra et deixar inmovilizat a la cadira (esclar, cadira com a sinónim de butaca) i quasi no et deixa ni respirar.

Quan aneu a veure-la, no podeu no anar-hi, aneu-hi acompanyats. Quan surts no fa por, no hi ha monstres esperant-te, però mentre dura la representació, el nivell d'angoixa pot ser elevat. Llavors sempre fa companyia una mà amiga. I no ploreu, perquè  de tant plorar s'esborra la cara.