De qui és l'afirmació?

Qui creieu que és l'autor de la següent afirmació?

Avui els pobles de totes les nacions han perdut l'instint de la revolució.

Estan massa satisfets amb la seva situació

i la por de perdre allò que tenen els fa inofensius

Pista 1:    L'autor ja és mort.

Pista 2:    A despit del seu pessimisme és una persona encara molt infloent, sobretot en els cercles obrers

Pista 3:    Va conèixer a Marx

Pista 4:    Era antiautoritari (que no caòtic)

Pista 5:    Va ser expulsat de la 1a Internacional

Pista 6:    Era anarquista

Pista 7:    Va morir el  1 de juliol de 1876

Solució:

    Mikhail Bakunin, un dels principals teòrics de l'Anarquisme (Col·lectivista)

Font de la cita: La internacional. El naixement de la cultura obrera, Ferran Aisa, Editorial Base, 2007 Barcelona (Pàg. 86)



Corrupció, una moda nova?

No pas. De fet és força antiga, la qüestió de la corrupció. I per a mostra, adjunto un fragment del treball realitzat a partir del llibre de Gemma Rúbí i Josep Armengol central en la corrupció electoral a la Restauració.

Podem comparar la corrupció electoral [Canovista]  amb l’actual corrupció?

Sí. Dit amb una sola frase: Canviar-ho tot perquè tot continuï igual. Anem a pams.

Primer de tot cal tenir clar que qui s’escull en  unes eleccions no és qui realment mana (sempre mana i ha manat el diner) sinó qui sembla manar (deixem de banda, per síntesi, matisacions dels límits del manar). O sigui, una mena d’intermediari entre els productors i el capital (o si es prefereix, senzillament el diner) que fins ara s’ha demostrar sempre corrupte.

Però hi ha una diferencia cabdal: hi ha dues maneres d’aconseguir que aquest intermediari sigui qui volem, la primera, la de llavors, és manipular el fet de l’elecció, l’escrutini. L’altra,la d’ara, és aconseguir que l’elector voti a qui convingui. Quedi clar que sigui quin sigui, només serà l’intermediari i al darrera tindrà, com sempre, els poders econòmics, per tant fins i tot podem presentar a dos o tres candidats diferents, en simulada competència (o fins i tot en autèntica competència en alguns punts secundaris o marginals).

Pot semblar que estem comparant peres i pomes, però tot plegat és el mateix: fruita... o diner, com es vulgui. En la societat de finals de segle XVIII, absolutament diferent a la nostra, els negocis potser eren nets però es sustentaven en uns càrrecs que calia doncs assegurar que fossin de determinat color. Avui continua essent important qui estigui al capdavant del govern, no deixa de ser, recordem, l’intermediari entre el poble i qui mana de veritat. Però la brutícia ha canvia d’escenari i de les eleccions s’ha anat a les bambolines (o potser hauríem de dir que de les bambolines ha entrat a escena: els negocis).

Hem canviat la vergonya. Ara seria impensable una tupinada (bé, potser no tan impensable, només cal que no se sàpiga); en canvi és absolutament acceptat unes desviacions de fons, o un frau fiscal o qualsevol altra estratagema per omplir les butxaques de pocs a costa de molts.  En altres paraules, tan se val si sumen dos i tres, o tres i dos, el resultat és el mateix: cinc. Tan és si fem la activitat corrupte a peu d’urna o a peu de llibre de comptabilitat, el que importa es poder-la fer i portar-se’n sortir impunement.

Encara que aquest “impunement” ja no inclogui un anonimat. L’altra dia, l’advocat d’un més que conegut –presumpte, sempre presumpte- corrupte es passejava –amb escolta pública, la de la Ciutat Judicial, la que paguem entre tots i mai ens escoltarà a nosaltres honestos ciutadans- per la nova Ciutat de la Justícia de Barcelona entre crits de “fora corrupció” (ni un sol insult, ni una sola referència explícita al seu il·lustre client, només un impersonal “fora corruptes”). Ho va aguantar estoicament i és que, avui, part de la minuta de l’advocat és justament aquesta, suportar cinc minuts d’innocent escridassada. Si la cosa anés a més, llavors els polítics escollits teòricament en democràcia i llibertat s’afanyaran a relacionar la protesta amb el terrorisme de més alt nivell.

Efectivament, la vergonya ja no és acceptar un encasillado o reconèixer que uns votants en realitat estan més que morts. La vergonya és ser enxampat amb una motxilla plena de bitllets camí d’Andorra. Ja no desapareixen i reapareixen misteriosament actes electorals, no; ara desapareixen –i apareixen- factures i misteriosos emails que són però que no són. I que si són però no convenen és declaren il·legals i llestos.

I si ara no sembla que ens preocupi massa l’opinió exterior, podem entendre doncs, que llavors tampoc importés massa que pensaven de les “trampetes” els de fora.  I si ara sembla que les corrupcions passen sobrevolant els nostres caps sense afectar-nos massa –retallades apart-, podem entendre perquè la corrupció electoral del XVIII va aguantar tant (bé, en alguns llocs més que en d’altres).

Potser cal anar dient les coses pel seu nom i no deixar-nos enganyar per un difuminat llenguatge. No tot es corrupció i no tot està superat, potser les trampes electorals sí[1], però la corrupció no. L’encasillado, les tupinades, la manipulació d’actes són trampes i només trampes que amaguen una corrupció que és l’enriquiment il·lícit (i si la llei no ho permet a més il·legal). No ens enganyem, al segle XVIII hi havia corrupció i hi havia trampes electorals. Avui hi ha corrupció i no hi ha trampes electorals (que se sàpiga) perquè no calen. Els corruptes s’han sofisticat, han estudiat, han après i ara, que estem en l’era dels mass media, ja no fan trampes a peu de taula electoral sinó senzillament programen al electorat amb tècniques molt més indirectes i elaborades que dificulten denunciar la trampa car aquestes resta dissolta entre pràctiques més o menys lícites, o acceptades, o sàviament dissimulades. Vaja, en realitat no importa qui guanyi perquè sempre guanyarà el diner i perdrà l’obrer, en tot cas només ens cal una mica de maquillatge i algunes diferències insubstancials entre sigles que, com diem, realment només es tradueixen com aquella famosíssima marca de discos antics: “La voz de su amo”

I cal dir que aquesta manipulació a la que em refereixo no és concentra en l’època electoral. Jean Baudrillard[2] explica la influència dels “innocents” concursos televisius de pregunta/resposta que ens eduquen subliminalment  en un mecanisme de comportament davant de situacions com la compra al supermercat o, és clar, unes eleccions. Aquest mecanisme consisteix en realitzar preguntes senzilles de resposta força evident (preguntes i respostes tot sovint, predissenyades), aquesta educació des de la televisió (eina que no tenien a l’època de Cànoves) permet manipular el vot des de el seu mateix origen: l’elector i fer, per tant, innecessàries pràctiques més burdes com  la tupinada o la falsificació d’actes. Justament en la presentació de l’obra que ocupa aquest paper i responent a una pregunta del públic, l’historiador Borja de Riquer va referir-se a  la manera present de dirigir al votant cap a una elecció concreta, per mitjà dels anomenats mass media com de neo-caciquisme. [3]

Potser ho veurem més clar i fàcil si recuperarem el nostre exemple d’abans, el del parchís, perquè podem dir que hem canviat de joc a un de molt més complicat (potser uns escacs?). En el joc nou, les trampes han de ser molt més delicades però també són més diverses i passen més desapercebudes, sobretot perquè com no afecten a individus concrets sinó a col·lectivitats, ningú pot acusar a ningú de manipular a l’individu, encara que la aquest si ho està per mitjà de la seva pertinença a un col·lectiu.

I cal dir que aquesta manipulació que diem surt de la nova corrupció, surt de la necessitat dels corruptes d’aconseguir posicionar-me políticament allà on els interessa. Una vegada més trobem un vincle, potser al principi insospitat, entre la dita corrupció electoral (sempre defensarem que millor parlar de trampes per a sustentar una corrupció), i la pressent corrupció (ara sí, en majúscules) tan present com llavors, tan pública com mai.

Per tant, la corrupció no es crea ni es destrueix, canvia. Ahir es manifestava majoritàriament en l’escrutini i els censos, avui ho fa en la manipulació del electorat a temps total per tota mena de mitjans tècnics i psicològics; i l’abstenció electoral no és il·lustradora de l’apatia política de la societat, el sistema electoral està preparat justament per impossibilitat qualsevol conclusió encertada al respecte: una manipulació més.

I per acabar, com a gran conclusió, crec que és més que clara i explicita aquells mots de Raimon: “Si només els rics estudien, només els rics sabran”[4] i, a l’altra banda, la famosíssima cita d’Ortega (reproduïda aquí sense ànim de descontextualitzar-la):  “[...] cree la masa que tiene derecho a imponer y dar vigor de ley a sus tópicos de café”.[5]

Deixem de banda el paternalisme i la influència legítima i formem-nos tots plegats per poder realitzar el vot amb honestedat i sobretot responsabilitat. O millor encara, deixem la democràcia que no ha demostrat pas ser el sistema menys imperfecte i provem de civilitzar-nos d’una vegada i conviure sense la necessitat de la paternal tutela dels governants.

---

[1] En realitat, no podem estar segurs de la puresa de les eleccions. Son tants els elements que estan dins del circuit d’un dia d’eleccions que res ningú no es garanteix, de veritat un resultat; podem assegurar, com a interventors la netedat en determinat col·legi; podem creure en tots els interventors; però en el llarg procés del recompte hi ha moments per ficar-hi mà.

[2] Baudrillard, Jean La sociedad de consumo, Barcelona, Plaza Janés Editores, 1974, pàg. 152

[3] No ens referim a una direcció del vot individu a individu, sinó a una manipulació global, de base estadística de grups socials (Per citar algun exemple qualsevol, la comunitat hispanoamericana de Barcelona), dins del qual potser no tots realitzaran un vot concret, però si la majoria. 

[4] Raimon, vers del poema No el coneixia de res compost aproximadament el 1965.

[5] Ortega y Gasset, José, La rebelión de las masas, Santiago de Chile, Editorial Bello, 1989. Pàg. 59

la quàntica dels pobles agermanats amb persones conectades

Hi ha lectures que acompanyen, n’hi ha que fan plorar –ai, el cavall de la mina de Germinal–. N’hi ha que  avorreixen fins a les ovelles i d’altres que fan riure. La breu biografia, escrita per Hannah Harendt,  de Walter Benjamin provoca germanor amb aquest brillant i sobretot especial pensador del segle XX.
 

Walter Benjamin (1892–1940) i l’homenet geperut que diu l’Hannah. Walter acompanyat per aquella idiota mala sort que l’empeny a abandonar París per escapar d’un previst bombardeig nazi (carregant sota el braç una capsa que amaga cinquanta-i-u iogurts per a regalar a un amic que compleix cinquanta (més un) anys. (Al menys no són dies ->51 anys * 365 dies = més de divuit mil: buffff!).

Aquella idiota mala sort que el fa sojornar a Meaus. I mentre a París l'alegre vida de cabarets i champagne gaudeix de l'oblit dels bombarders alemanys, a Meaus, sota la pluja de bombes (Potser un dels pocs indrets seriosament atacats perquè era un punt de concentració de tropes ^{(Pàg. 167)}), Benjamin regala la capsa plena de iogurts al seu amic... que des de fa dos dies és oficialment diabètic.

 

Ironies de la vida, tropes és anagrama del castellanisme torpes.

 

Deia la mare de Walter: la turpitud t’envia els seus records. Torna a fer-ho un cop més perquè la vida va discórrer sempre amb la companyia del homenet geperut i les seves salutacions que no el va abandonar mai.  Una parella singular amb una vida maldestrament singular o, anagramanitzant la frase,  una parella maldestre amb una vida singularment entorpida.

Walter va arribar al paradoxisme de la mala sort estúpida el dia que, escapant dels nazis i amb els papers per anar a Estats Units és troba encallat a França per la falta d’un simple, fàcil, estúpid i senzill salconduit de sortida. Un segell. Un Ok, una paraula, un barrera pujada és, a vegades, la diferència qualitativa entre la vida i la mort. Entre una estúpida vida i una mort estúpida. Walter es va suïcidar –diuen a Port Bou en no creure poder escapar del nazisme.

 

Per la mateixa raó que el col·lapse de Nietzsche dissimula un suïcidi intel·lectual, la mort de Walter, acceptada la subtilment polèmica tesí del suïcidi,  calla un homicidi voluntari. Walter no és va suïcidar, va morir accidentalment mentre provava de desfer-se, saturant-lo de morfina-  de l’homenet geperut i les seves salutacions a Portbou.
El petit geperut, la barrera infranquejable entre Walter i l'entorn. El pensador en vida i ja reconegut entre el seu grup de persones, "conegut però no famós"^{pàg. 161}, era conscient que arrossegava un feixuc interface entre la pròpia realitat i la del més enllà de les seves fronteres sensorials que distorsionava inputs i outputs de manera maligna, impossibilitant tot enteniment social raonable.

Els números de pàgina són de Hombres en tiempos de oscuridad, Hannah Arendt, Gedisa, 2001, Barcelona.

Imatge: Memorial dedicat al pensador a Port Bou: Passatges; obra de Dani Karavan
  http://walterbenjaminportbou.cat/content/lobra  (Abril 2013)

Corruptes a l'alça, assalariats trepitjats

Ruc. Així és com els amics em diuen que soc. Ruc perquè en un país –Catalunya, Espanya-  on el que roba més és el més “guai” (això diuen ells), s’ha de ser ruc per, en un gest d’honestedat, fer una declaració de renda complementaria perquè vaig cobrar 200 euros bruts (170 nets) d’uns suposats  endarreriments.  I més aquest any que, gràcies a les retallades no estic obligat a fer la declaració de renda ordiaria.

Home, el dic jo, crec que algú ha de ser honest, no? I la veritat és que no és fàcil quan llegim els diaris (veiem la tele) i quan fer aquesta declaració complementaria, encara que no és difícil per a un assalariat ras com jo,  significa haver d’anar a un gestor o demanar a algun amic que en sàpiga de fer-la, perquè hisenda, és clar, no posa cap facilitat ja que “no és el seu problema”.

I el més irònic de tot plegat és que he de fer aquest tràmit perquè un senyor amb nom i cognoms –encara que aquí callo- de la Administració de Justicia de la Generalitat de Catalunya, de la qual en soc treballador,  no ha fet bé la seva feina. De fet, fins i tot podria haver fet –ironies del destí- una irregularitat, car aquests presumptes endarreriments no són, sembla ser, llei a la mà, tals sinó que són part de les remuneracions regulars del 2012.   

Per cert, ni sumant aquest 200 euros arribo al mínim. Així no sortirem de pobres! Que hi farem; qui val, val i qui no, doncs a pobre de solemnitat, així ens volen. Potser té raó els meus amics i he de començar a no ser tant innocent.

Nietzche, Eco i Shumman: superhomes i remors al CCCB

Aquesta tarda hi havia al CCCB  una conferènciaconcert o concertconferència al voltant de Nietzsche i la música. A l’escenari, un piano,  carro platonià dirigit per  Gregorio Luri i tirant d’ell Abraham Tena Manrique i Esther Tena Manrique, a quatre mans. Agraham i Esther, Esther i Abreaham. M’he deixat embolcallar pels comentaris de Luri i transportar pels acords de les peces que s’anaven desgranant una rere l’altra, amb una serena calma.  

 

El meu cervell, però, hiperactiu ell, que també és conduït per dos cavalls força antagònics, abusant de la serena calma de l’esperit a fet una escapada mnemotècnica a la lectura que per a la classe de cultura als mitjans de comunicació he realitzar aquest matí: un fragment de Apocalípticos e integrados d’Umbeto Eco, concretament el capítol anomenat cultura de masas y “niveles” de cultura (una primera lectura, una presa de contacte que en dirien alguns).

 

Aquest viatge no era perquè sí, sonava en aquells moments la cinquena peça del programa,  l’Obertura Manfred de Shumman (en versió, és clar, per a piano a quatre mans) i dins meu bullien les preguntes. Això és alta cultura? És cultura, potser, baixa? Jo l’entenc, aleshores, és baixa o alta? Soc culte o només m’ho penso? Estic en aquest sector de “cultura mitja” que banalitza l’alta cultura, que la democratitza?

 

 

Bé, anem a pams. Explicava Valentín Roma en un seminari impartit al MACBA l’any passat, que sempre hi ha hagut banalització de l’art (és clar que quan parlem de banalitzar la cultura, parlem d’art, car ningú pensaria en banalitzar la guerra, o l’agricultura o “los usos y costumbres” d’una societat).  Podem recórrer al clàssic exemple de Vivaldi o, si en volem un de visual, recordar El gronxador de Fragonard.

 

Per altra no entenc prou bé l’argument que diu que la cultura baixa, la banal és aquella que és primària, directa, superficial, que no requereix interpretació. No ho entenc prou bé perquè  llavors l’Obertura Manfred seria banal, baixa cultura, car ha anat dels sentits directe al cor, sense cap esforç ni interpretació. I jo no puc ser considerat, de cap manera, dins l’elit cultural que defensava Nietzsche, amb dedicació completa per al coneixement (encara que no soc l’únic, recordem a Kafka o a Pessoa).

 

Alguna cosa no va bé, oi?

Jo diria que la cultura és elitista (no entès mai perquè els pares passegen per les sales del museu uns avorrits fills, que entre crit i crit preguen per anar-se’n aviat al nou centre comercial a menjar greix). Però és un error, sobretot avui creure que l’elitisme ho és en funció de l’economia. Hem de trobar una altre paràmetre. Crec que és fàcil. Només cal reformular el pensament nietzschià amb un condicionant: culte és aquell que es dedicaria en exclusivitat al coneixement. Culte és la persona que no arriba mai a ser culte, sinó que sempre es troba en el camí de pujada cap a la cultura.

 

 

Concloent doncs: la cultura és elitista, per descomptat, però és un elitisme gens aristocràtic, gens definit pel lloc o classe social de naixença. És un elitisme que es guanya dia a dia, al qual només s’accedeix per la paideia en el sentit més clàssic de la paraula. Ai, em sembla que hem donat una volta de 360 graus. Oi, Joan Carles?

Impossible no publicar això

http://ccaa.elpais.com/ccaa/2012/11/15/catalunya/1352999218_205716.html

El país:

“¿¡Pero que estáis haciendo!? ¡Si es un niño!”

La menor agredida por recriminar a los Mossos que pegaron a un niño denuncia el caso

"El chico estaba caminando tranquilamente, como yo", explica

Mercè Pérez Pons Tarragona 15 NOV 2012 - 18:07 CET5

Durante los altercados ocurridos en Tarragona en la jornada de huelga general al menos dos menores fueron agredidos por los Mossos d'Esquadra. El primero, un niño de 13 años, fue trasladado al Hospital Joan XXIII tras recibir un golpe de porra en la cabeza y ha necesitado cinco puntos de sutura. La segunda menor herida es una chica de 16 años, a la que la policía agredió instantes después del primero, aunque no participaba en ningún piquete informativo. La joven recriminó a los agentes la primera agresión y fue empujada y golpeada por los antidisturbios de la policía catalana. La chica y su padre han denunciado hoy los hechos en una comisaría de los mossos, según han confirmado ambos.
La chica estaba paseando junto a sus amigas en el momento de las cargas policiales. Caminaba enviando mensajes con el teléfono móvil cuando de repente se cruzaron delante de ella varios chicos corriendo que huían de la policía. “El niño estaba caminando tranquilamente, como yo. El agente pegó a otro chico y a la vez dio también al niño, y luego dos policías más saltaron y empezaron a pegarle en las piernas, me encontré dentro del barullo”, cuenta la menor, quien no quiere dar a conocer su nombre.
La joven vio como la primera víctima empezaba a sangrar y en un impulso repentino se colocó frente al agente. “Le habían abierto la cabeza y le seguían pegando en las piernas, fue ver aquello y gritar al policía: “¿¡Pero que estáis haciendo!? ¡Si es un niño! Entonces me hicieron daño a mi, para hacer callar a una niña no hace falta empujarla y pegarla”, relata la víctima. El padre de la chica, Juan Carlos Feijoo, imparte clases en un instituto cercano del lugar en el que ocurrieron los altercados, y recrimina a la policía su actuación. “Mirando las imágenes de lo que le pasó a mi hija, creo que la acción de los mossos fortuita no es, es una actitud muy reprobable. Intento inculcar a la juventud valores de argumentación y diálogo y lo primero que te encuentras es que por decir “Parad, están pegando a un niño” le dan un empujón a mi hija y tres golpes de porra”, afirma Feijoo. “Los mossos le dieron un empujón a mi niña, fue contra la pared y al momento se giraron dos policías más y recibió tres golpes de porra sin ton ni son”, continua explicando el padre de la agredida.
Minutos después del suceso la chica sufrió un ataque de ansiedad. “No podía parar de llorar”, narra. Los golpes aún son bien visibles en su pierna derecha, desde el muslo y hasta la rodilla. La menor tenía miedo y no quería que sus padres se enterasen. “Pensaba que me iban a reñir”, dice. Decidió no explicárselo, fue a casa de una amiga comer y entonces los hechos se precipitaron: Todos los medios estaban difundiendo el vídeo en el que se la distinguía con claridad, intentando hablar con los mossos para que dejaran de pegar al niño de 13 años.
Los conocidos no tardaron en llamar a casa de sus padres, y estos acabaron descubriendo la grabación. “La llevamos al médico a toda prisa, tendría que habérnoslo contado, la niña fue imprudente al enfrentarse a personas de dos metros de altura, pero también se deben aplicar los criterios de justicia, ahora esperamos que la denuncia siga su curso”, concluye Feijoo. Padre e hija piden que la actuación de los mossos no quede impune.

Reflexions sobre prometeu. Un exercici

Text sobre el que intentaré fer una reflexió

retret contra els homes, sinó per explicar la bona voluntat que hi havia en allò que els vaig donar.Prometeu. - [...] Ara escolteu les penúries dels homes i com els vaig transformar en éssers intel·ligents i amos dels seus afectes, ells que abans no tenien enteniment. Ho explicaré, no per cap

En un principi, tot i tenir ulls no hi veien i, malgrat que sentien no entenien res, sinó que, igual que fantasmes d'un somni, tot al llarg de llur dilatada vida, es movien a l'atzar.

No coneixien les cases fetes de maons cuits al sol, ni tampoc el treball de la fusta, sinó que vivien sota terra, com les formigues inquietes, al fons de les vacernes sense sol.

No tenien cap senyal per saber si era l'hivern, la florida primavera, o l'estiu abundant en fruits, sinó que actuaven sense criteris fins que els vaig ensenyar la sortida i la psota dels astres, cosa difícil de discernir. I també els vaig descobrir el nombre [arithmon], que preval per sobre dels astres inventes, i la unió de les lletres [grammaton te suntheseis], on hi ha una memòria universal, artesana, mare de les Muses [Mnem,osine, Memòria, la mare de les Muses].

Jo vaig ser el primer a junyir les bèsties i a sotmetre-les sota l'arnès io a fi de substituir les persones en els treballs més fatigosos, i vaig enganxar el cavall al carro, obedient a la brida, ornament de luxe i opulència [els cavalls eren un luxe de rics]. I els vehicles dels navegants que solquen la mar proveïts d'ales de lli, ningú altre sinó jo els inventà.

I després d'haver descobert aitals artificis per als mortals, pobre de mi!, no disposo de cap recurs que m'alliberi d'aquest turment.

El Corifeu. - És humillant el mal que pateixes i que d'ha dut a desvariar la teva ment i a perdre't. Et desanimes igual que un mal metge que ha caigut malalt, i per això no pots esbrinar amb quin remei et podries guarir.

Prometeu – Encara t'admiraràs més si escoltes la resta, quines arts i quins recursos vaig inventar. Aquest és el millor: si hom queia malalt, no tenia cap defensa, ni per menjar, fregar-se o beure, sinó que es moria per manca de medicines; això fins que jo els vaig ensenyar les barreges dels remeis medicinals que curen qualsevol malaltia.

Vaig classificar les moltes formes de l'endevinació i vaig ser el priemr a distinguir la part de cada somni que ha de succeir en realitat. Els vaig donar a conèixer les veus que inclouen presagis de ficícil interpretació i les troballes promonitòries al llarg dels camins.

Vaig definir amb exactesa el vol de les aus d'ungles encorbades -quines són favorables de mena i quines són sinistres; quina vifa fa cadascuna; quins són llurs odis, llurs aficcions i aparellaments-; la netedat de les vísceres i quin color ha de tenir la bilis perquè sigui grata als déus, i la bona disposició del lòbul hepàtic.

Vaig orientar els mortals en un art on és difícil de formular presagis, quan vaig posar al foc els membres coberts de greis i l'ampla espinada de les víctimes. Vaig fer que veisessin amb claredat els senyals que inclouen les flames, que abans els eren insondables. Aquesta va ser la meva obra.

Sota la terra hi ha metalls útils que restaven ocults als homes: el coure, el ferro, la plata i l'or. ¿Qui podria dir que els va descobrir abans que jo? Ningú, prou que ho sé, tret que vulgui dir mentides.

Així, tot resumint, sàpigues-ho en breus mots: els mortals han rebut totes les arts [teknai] de Prometeu.

Prometeu encadenat, Èsquil

Traduït per Ramon Torné, ed. La Magrana

Exercici reflexiu

0) Lluís, perquè no calles?

Pot callar en Lluís? Podria callar Prometeu? Hi ha vida en el zero absolut? És clar que no!

Abans de començar, a analitzar el text proposat i que promet ser dur de rosegar, juguem una mica amb el regal de Prometeu per escalfar-nos un xic i deixar que les idees flueixin (a més temperatura el moviment molecular es més gran i per tant també les idees)

Foc! Foc! Foc!

Si demanem a un nen que ens porti una mostra dels quatre elements bàsic de l'antiguitat, ens portarà, de ben segur, un got d'aigua de la font de Canaletes, un capsa amb terra del pati de l'escola, un pot amb aire pur del Montseny i un llumí que encendrà davant nostra per mostar-nos, durant pocs segons el foc.

Podem tocar l'aigua, la terra, fins i tot, d'alguna manera l'aire però no el foc. De fet... .que és el foc? (teories astronòmiques-subàtomique-i-megaquàntiques a banda- no en sabem res del foc. Sabem que crema, sabem que en mesura, ens escalfa, sabem que, químicament parlant, és una oxidació; però res més. El podem intuir on hi ha fum i el podem adivinar on hi ha flames, però el foc, el que és el foc, és més furtiu que l'aigua que s'escola entre els dits de la mà (i només ens deixa un lleu tel d'humitat) o fins i tot que l'aire que s'amaga en la seva invisibilitat. Tanmateix, qui no ha quedat embadalit durant hores davant d'una llar de foc?

Compte no deixis de jugar amb foc

Tenim tanta por a aquest regal de Prometeu que no hem dubtat de eliminar-lo de la nostra vida i substituir-lo per succedanis. Us heu fixat? Forn, cuina, escalfador, calefacció... elèctric. Fins i tot les espelmes de cera i foc de les esglésies han desaparegut a favor d'uns inodors facsímils amb piles elèctriques. Ens hem desfet del foc! Hem fet fora el preciós regal que li va costar a Prometeu un càstig diví i, en la seva manera, etern. Si fins i tot els encenedors de cigars i cigarretes són elèctrics.

Ai! cal anar amb compte, a força de progrés, la nostra vida és molt segura però sense cap foc que necessiti d'un bomber (o bombera) per apagar... El fred conserva, però el foc és vida. La televisió ens distreu però les interrelacions humanes són vida. És guai enviar un missatge, però més parlar amb l'amic o amiga.

No, no ens ha de fer por aquest regal robat a Zeus, ens ha de fer por que ens el prenguin, perquè llavors serem nosaltres i no Prometeu a qui, cada dia,una àguila ens menjarà el fetge i encara pitjor, el cervell, que no es regenera amb la facilitat del fetge.

1) Què és la cultura segons el fragment proposat del “Prometeu encadenat”?

Què es deriva de la lectura del text sobre la cultura? Se'n deriva alguna?

Resposta ràpida

Em sorprèn l'aparent facilitat d'aquesta pregunta que està resposta en el mateix text, just a la frase final: “[...] totes les arts [...]”.

Explicació opcional.

A veure, a partir d'aquí jo crec que hi ha una confusió general: diem que Prometeu ens dóna la cultura. Bé, jo crec que en realitat Prometeu ÉS la cultura; un sinònim perfecte, ni més ni menys; potser fins i tot diria que és una traducció o una igualtat matemàtica. Prometeu = Cultura. Llavors, potser hauríem de preguntar-nos qui es el pare de Prometeu i potser la resposta seria tan aprop nostre com dir que cadascú de nosaltres som el pare de Prometeu, del nostre Prometeu, de la nostra cultura. Car la cultura resideix en nosaltres mateixos, perquè que és sinó una tècnica, una elaboració de la physis?

Oblidem que quan neixen només portem de fàbrica -un firmware- una mínima cultura en forma d'instint i potser d'una programació ancestral que sortirà a la llum -aleteia- només si l'estimulem -Aprendre es recordar-. Vull dir, al néixer tenim els instints, és clar; però a més tenim una programació genètica fruit de “memòria” atàvica, tal com defensa (si no erro) Nietzche. Anys de repressió que modelen el nostre mapa genètic. Aquest mapa, és clar, només s'activarà si l'excitem, sinó restarà en estat “vegetal”.

(De la mateixa manera que la evolució defineix, per mitjà de la genètica un físic el més adaptat possible, també defineix una pisquis amb la mateixa intenció).

Doncs bé, a partir d'aquest dos primerencs i elementals materials, poc a poc, dia a dia, mes a mes, anem aixecant l'edifici que ens conformarà com animal cultural (Conscient, temporal, amb esperança), etc.

És evident que jo no penso avui com penso de manera espontània sinó després de quasi 46 anys d'auto-construcció.

Llavors, perquè Prometeu és la cultura, si realment ens la fem nosaltres mateixos? Doncs perquè la Cultura (o sigui Prometeu) no és saber que una t, una a, una u, una l i una a juntes (taula) és una representació simbòlica d'un taulell rectangular amb quatre potres, sinó que cultura és justament la capacitat de crear aquesta simbologia i saber-la reconèixer.

Vull dir, Cultura no és arreplegar coneixement i si es vol fins i tot sentiments i emocions, sinó la capacitat d'aquests coneixements, sentiments, emocions i la capacitat de conscienciar-nos d'ells.

Prometeu no va venir un dia a casa i em va ensenyar a encendre l'ordinador, o a vestir-me o a llegir, això ho han fet pares i mestres. Prometeu m'ha donat la capacitat d'aprendre a encendre l'ordinador a vestir-me o a llegir. Fins i tot diria que m'ha donat la capacitat de fer-ho més enllà de l'acte mecànica d'apretar un botó, de posar-me els pantalons pels peus i el jersei pel cap i a ajuntar lletres per trobar paraules, i ajuntar paraules per trobar frases.

Prometeu m'ha donat la subliminalitat per aprendre de debò i ser conscient del fet (el coneixement) i de l'acte (el fet d'aprendre).

2) ¿Admet una lectura bi-direccional?

Prometeu dóna el joc, el coneixement, què donen els homes a Prometeu? Qui hi ha rere Prometeu?

Resposta ràpida

Podria semblar que no (de fet ha estat la meva primera resposta) però en realitat és que sí hi ha lectura bi-direccional i rere Prometeu estem nosaltres, cadascú de nosaltres.

Explicació opcional (o potser no tant, aquesta vegada)

Pot semblar que no perquè el mite, en ell mateix sembla l'explicació d'un fet finit, acabat, d'un monòleg, però, això és en aparença, car el fet no és finit ni és un monòleg sinó un diàleg que justament és fa molt clar amb la l'acte de la lectura del mite. Per tant, si la mateixa lectura del -diguem-ne amb molts respectes- del conte d'Esquil modifica el meu pensament és que hi ha una bi-direccionalitat. Intento explicar-me:

Crec que possiblement em repetiria. La resposta es no perquè Prometeu (o Cultura) és una expressió directament divina (com Jesús pel Déu catòlic), la perfecte bondat, no accepta canvi perquè ella (o ell) ho és tot.

Però hi ha un problema. Si (tal com he defensat en l'apartat anterior):

Prometeu es la cultura i cadascú és el pare de la seva cultura

la cultura és una construcció d'un mateix a partir d'uns elements originals (“El dit firmware”): instints i contingut genètic de caràcter atàvic.

Llavors, sembla com evident que hi ha una retroalimentació continua: la cultura ens dóna forma perquè nosaltres, al temps la modifiquem. Potser el secret de tot plegat és que la cultura és moviment. Fins i tot la quietud total (cap moviment, cap pensament: el nirvana) està inclosa en la línia del temps i no podem deixar de respirar, encara que sigui un sol cop per minut, ni la sang pot deixar de circular per les nostres venes ni que sigui a pas de cargol.

Si hi ha moviment, hi ha modificació i no pot ser que el meu moviment no mogui l'aire i per tant no pot ser que respiri diferent, per tant la meva cultura, el meu Prometeu ressona en mi mateix.

Una escala culta.

Hi ha dues maneres de fer una escala. La primera és la tradicional, la de sempre, un esglaó que porta a un altra esglaó. Així, poso el peu dret en el primer esglaó, o sigui el pujo un nivell, i poso el peu esquerre en el segon esglaó, o sigui el pujo dos nivells

Peró hi ha un altra: cada esglaó, en realitat són dos, de tal manera que quan poso el peu dret a la meitat dreta del primer esglaó estic pujant un nivell el peu dret, quan poso el peu esquerra a la meitat esquerra estic pujat DOS nivells el peu esquerra. Així, amb la meitat d'espai pujo fins al pis de dalt.

Així és la cultura, cada cop que em recolzo a la part dreta, el següent pas no serà al mateix nivell, sinó un més amunt, car la cultura, el Prometeu, ja no serà el mateix.

3) Claus dinàmiques del mite

Explica alguna cosa del text que permeti transformar-lo en quelcom vàlid en un moment. És un mite obert o tancat?

Resposta ràpida

És una pregunta sense sentit, el moviment sempre està en transformació i Prometeu, el mite, és moviment continuu. Evidentment és obert.

Explicació necessària (i aquest cop curta)

Jo crec que a nivell general ha quedat prou clar amb tot el dit al llarg de l'exercici. És un mite perfectament adaptable a cada moment històric i per tant transformable i per descomptat obert.

Però és que OBLIGATORIAMENT el mite es transforma i s'adapta necessàriament a cada persona.

No importa si parla de bous, o parla d'herbes.

És evident que Prometeu no em dóna les herbes (o potser sí) però en dóna el mòbil, que si fa o no fa es exactament el mateix, de la mateixa manera que és el mateix dir que tal cosa és veritat perquè ho ha dit Mossen X a l'església o per que ho a dit la famosa Y a la tele.

El mite de Prometeu té la virtut de treballar amb variables. Vull dir que allà on ell diu “hivern, florida primavera o estiu” podem posar una lletra algebraica: 'X' o 'Y' o 'Z' i fer de tot ell una gran equació que en funció, del nostre temps, la nostra tradició i la poca cosa que afegim nosaltres donara un resultat o un altre, que tingui la lletra que tingui és pot traduir en cultura.

Luis Alberto Parera López-Grado (Lluís)

L'Hospitalet de Llobregat, 7 d'octubre de 1912, a set dies de fer 46 anys que la terra em suporta.