Fa 30 anys, s’estrenava un espectacle inspirat en la màgia de la nit més curta de l’any. Avui n’he vist la reposició. Decepció: els marcianitus també es fan vells i la coca rància amb el temps, tot i la bona voluntat del director d’Alzira, Carles Alberola.
No soc el crio de 15 anys, ingenu i innocent de 1980 i avui els joves no tenen gaire clar el significat de la foguera, ni creuen en fades ni follets ni gaires recorden que la coca es menja. La tristesa m’ha anava colonitzant l’ànima a mida que anaven passant els minuts amb la col·laboració d'algunes interpretacions fredes i avorrides. És clar. La màgia senzilla i ingènua de la Catalunya que feia poc que havia recuperat la ny no té res a veure amb la societat pressent, consumista, de plàstic, que omple teatre per sentir la fàcil cridòria histèrica sobre uns acords d’Abba, i a veure com li expliquem això a un actor o actriu, de poc mes de vint anys, per molt mètode Stanislavsky que hi posem.
Com podia pensar Alberola que parlar-nos de les nostres tontetes inquietuts setenteres, quan encara ens deien que tocar-nos-la ens faria cecs, ens anava a emocionar ara, en la societat del hipot? Al meu costat, un ós (senyor de pes i pelut), va esclafir a riure quan van cantar la meva (encara) estimada cançoneta-tonta “Te esperaré el domingo”, i no li faltava raó, era esperpèntica. Abans d’anar al teatre havia escoltat el vinil (vinil eren els discos de música d’abans dels cedes) per recordar les cançons i fins i tot amb la veu de l’inigualable Sisa, sonava caduca encara que a mi encara m’agradi. I és que a l’escola ja no s’usen llapis de fusta, sinó electrònics (i que convé no llençar-los a la foguera perquè el plàstic, al cremar, acostuma a ser tòxic).
No hauríem d’exhumar La nit de Sant Joan i el millor que podria fer Sisa és viure dels records de la seva més que increïble època (qui l’hagués viscut!) i deixar de fer la papallona ridícula. Avui ja no es compren postals de Barcelona, ni signades per Miranda, és trist, però és així.
Vull veure una bona intenció en voler recuperar una de les poques obres musicals creades per la cultura catalana en català i no vull pensar que passa amb certs musicals (recordeu Alicia ja no viu aquí?) que repeteixen temporada en circuits petits i selectes, no arriben a certs teatres. Perquè si em poso a pensar, pensaré que les ganes de diner fàcil hi té molt a veure.
En tot cas, vosaltres us podeu estalviar els vostres calerons, no paga la pena anar a aquest teatre de la SG... a intentar recuperar un somni que va passar 30 anys i que, tot plegat, no és més que això: un somni, per tant irrepetible. Deixem en pau a les coques, els marcianitus i els Macarios.
