diumenge, 2 de gener del 2011

Els “marcianitus” es fan vells i la coca rància.

Fa 30 anys, s’estrenava un espectacle inspirat en la màgia de la nit més curta de l’any. Avui n’he vist la reposició. Decepció: els marcianitus també es fan vells i la coca rància amb el temps, tot  i la bona voluntat del director d’Alzira, Carles Alberola.
No soc el crio de 15 anys, ingenu i  innocent de 1980 i avui els joves no tenen gaire clar el significat de la  foguera, ni creuen en fades ni follets ni gaires recorden que la coca es menja.  La tristesa m’ha anava colonitzant l’ànima a mida que anaven passant els minuts amb la col·laboració d'algunes interpretacions fredes i avorrides.  És clar. La màgia senzilla i ingènua de la Catalunya que feia poc que havia recuperat la ny no té res a veure amb la societat pressent, consumista, de plàstic, que omple teatre per sentir la fàcil cridòria histèrica sobre uns acords d’Abba, i a veure com li expliquem això a un actor o actriu, de poc mes de vint anys, per molt mètode Stanislavsky que hi posem. 
Com podia pensar Alberola que parlar-nos de les nostres tontetes inquietuts setenteres, quan encara ens deien que tocar-nos-la ens faria cecs,  ens anava a emocionar ara, en la societat del hipot?  Al meu costat, un ós (senyor de pes i pelut), va esclafir a riure quan van cantar la meva (encara) estimada cançoneta-tonta  “Te esperaré el domingo”, i no li faltava raó, era esperpèntica.  Abans d’anar al teatre havia escoltat el vinil (vinil eren els discos de música d’abans dels cedes) per recordar les cançons i fins i tot amb la veu de l’inigualable Sisa, sonava caduca encara que a mi encara m’agradi. I és que a l’escola ja no s’usen llapis de fusta, sinó electrònics (i que convé no llençar-los a la foguera perquè el plàstic, al cremar, acostuma a ser tòxic).
No hauríem d’exhumar La nit de Sant Joan i el millor que podria fer Sisa és viure dels records de la seva més que increïble època (qui l’hagués viscut!) i deixar de fer la papallona ridícula. Avui ja no es compren postals de Barcelona, ni signades per Miranda, és trist, però és així.
Vull veure  una bona intenció en voler recuperar una de les poques obres musicals creades per la cultura catalana en català i no vull pensar que passa amb certs musicals (recordeu Alicia ja no viu aquí?) que repeteixen temporada en circuits petits i selectes, no arriben a certs teatres. Perquè si em poso a pensar, pensaré que les ganes de diner fàcil hi té molt a veure.
En tot cas, vosaltres us podeu estalviar els vostres calerons, no paga la pena anar a aquest teatre de la SG... a intentar recuperar un somni que va passar 30 anys i que, tot plegat, no és més que això: un somni, per tant irrepetible. Deixem en pau a les coques, els marcianitus i els Macarios.

dissabte, 1 de gener del 2011

Mal principi d'any...

No és bo començar l'any  fullejant La Vanguardia, ni que sigui per trobar la ressenya sobre la nova edició il·lustrada d'una obra de Goethe, perquè ens podem topar amb col·laboracions com al del senyor Gimeno:
(http://www.lavanguardia.es/opinion/articulos/20101231/54096028257/triangulo-rosa.html)

A banda de la meva antiga i coneguda defensa de la llibertat d'estimar i lluita per la memòria a a les persones les vides de les quals varen ser destrossades per no seguir la norma*, les habilitats i competències que estic assolint gràcies a l'ajuda de persones molt voluntarioses en la meva formació em permet llegir aquest escritet de manera força diferent a com ho hagués fet fa sis mesos.

Sembla que el senyor  Albert Gimeno ja és conegut per algunes  declaracions conservadores; és bo poder opinar,  no massa anys enrere nosaltres no hauriem pogut dir res. No discutiré les seves opinions, de fet soc un gat vell que he tastat moltes llets i puc suposar sense estranyar-me interessos polítics, electoralistes  i també econòmics allunyats de cap altruisme rere aquest monument que el senyor Gimeno considera inadequat i que alguns portem anys i panys reclamant. Don Alberto:  erreu el tret,  i força,  i  us veiem el llautó.

Don Albert fa un redactat que certs professors, senzillament ni avaluarien. La seva argumentació és  populista, improvisada i amb llenguatge sexista i emotiu a dojo. Per descomptat, plena de fal·làcies: de desconeixement –amagar dades expressament–, de descrèdit, d'agafar el tot per una part i encara n'en diria més. No paga la pena, no paga la pena perdre el temps. M’espera la Piula per anar plegats al parc, ella a olorar els matolls de l'any que estrenem, jo a distreure’m amb Ramón J. Sender.

http://ideasculturasensaciones.blogspot.com/ (2009)
Tot i això, abans he de desenmascarar aquest infaust i pervers  text que pretent l’eliminació de la memòria dels patiments d'alguns milers de persones, tot  equiparant el terrible infern (parlo només de les víctimes del nazis) amb situacions no desitjables però que no porten ni a la presó, ni a la tortura, ni a la mort. Esborrar de la memòria uns patiments pel mètode de “no hi ha per tant”.


Senyor Gimeno, creguim: encara que potser tingui algunes raons en algunes coses, deixí d’odiar. Al cap i a la fi, ningú no pot dir d’aquesta aigua no en veuré i aquesta cambra fosca no la trepitjaré, oi?



Lectura recomanada: Los hombres del triangulo rosa, Heinz heger, Amaranto, Madrid, 2002.




* (Recordem que abans que es poses de moda la dita memòria històrica dels "violetes" capitanejada per l'amic Benito, servidor ja havia promogut i organitzat una manifestació del 28 de juny -diada de l'alliberament afectivo-sexual- en homenatge a les persones que han patit la repressió exercida pels nazis i franquistes per la seva opció/orientació afectivo-sexual). 

dimecres, 29 de desembre del 2010

Un web útil?

Just m'han comentat aquest web:

http://www14.gencat.cat/llc/AppJava/index.jsp

quina opinio en teniu (si el coneixieu) els que coneixeu millor aquesta mena de recursos?

De moment, però, l'incorporo al meu netvibes.

Ser o no ser (o sigui Estar)

Fixeu-vos:

L'argumentació ESTÀ malament
l'argument ÉS erroni.

És clar, suposo.
  • L'argumentació està temporalment malament, encara que alguns argumentaris (els del PP, per exemple) estaràn temporalment malament "por los siglos de los siglos y amen".
  • En canvi, l'argument és erroni i sempre ho serà, és  erroni per sempre, permanent. Esclar que el podem canviar, corretgir; però llavors serà un altre argument.
Ja ho deia Shakespeare: Ser o estar, aquesta és la qüestió. (Hamlet, versió Lluís)

* Nota, no és "amén", sinó amen, del verb amar i aquest post és divertit perquè es cap d'any, però el dubte és seriós i si teniu comentaris a fer, com sempre, seran molt benvinguts.

BON ANY

Una llista de llibres del 2010.

No feu cas del número entre parentesis. Aquesta llista ha estat confeccionada i publicada a un diari nacional.
Si teniu alguna recomenació, no dubteu en dir-ho, la meva pila de llibres per llegir encara n'acepta més.

1. Jordi Puntí, Maletes perdudes (141)
2. John Irving, L'última nit a Twisted River / La última noche en Twisted River. (96)
3. J. M. Coetzee, Temps d'estiu / Verano (75)
4. Sergi Pàmies, La bicicleta estàtica (67)
5. David Vann, Sukkwan Island (65)
6. Almudena Grandes, Inés y la alegría (56)
7. Paul Auster, Sunset Park (51)
8. Enrique Vila-Matas, Dublinesca. (51)
9. David Grossman, Tota la vida / La vida entera (47)
10. Pius Alibek. Arrels nòmades (45)
11. Rafael Argullol, Visión desde el fondo del mar (44)
12. Mario Vargas Llosa, El sueño del celta (42)
13. Steve Toltz, Una part del tot / Una parte del todo (41)
14. Ricardo Piglia, Blanco nocturno (41)
15. Gay Talese, Retratos y encuentros (39)
16. Umberto Eco. El cementiri de Praga / El cementerio de Praga (38)
17. Philip Hoare, Leviatán (31)
18. Eduardo Mendoza, Riña de gatos (31)
19. Albert Garcia Espuche, Barcelona 1700 (31)
20. Alice Munro, Massa felicitat / Demasiada felicidad (30)
21. Josep M. Castellet, Seductores, ilustrados y visionarios (29)
22. Thomas Pynchon, Contrallum / Contraluz (28)
23. Per Petterson, Yo maldigo el río del tiempo (25)
24. John Banville Els infinits / Los infinitos (25)
25. Wells Tower, Todo arrasado, todo quemado (23)
26. David Glattauer, Contra el viento del norte (23)
27. Vasili Axionov. Una saga moscovita (23)
28. Joan Margarit No era lluny ni difícil (21)
29. Nikolai Lilin, Una educació siberiana / Educación siberiana (21)
30. Jean-Michel Guenassia, El club dels optimistes incorregibles / El club de los optimistas incorregibles (19)
31. Gabriel Ferrater, Tres prosistes (19)
32. Colm Toibin, Brooklyn (19)
33. Miguel Syjuco, Ilustrado (18)
34. Manuel Chaves Nogales, La agonía de Francia (18)
35. Elisabeth Strout. Olive Kitteridge (18)
36. Félix de Azúa, Autobiografía sin vida (17)
37. Stephan Zweig.  La impaciència del cor / La impaciencia del corazón (17)
38. Emili Teixidor, Els convidats, (17)
39. Jordi Cornudella, Les bones companyies, (17)
40. Joan Daniel Beszonoff, Un país de butxaca, (17)
41. Hermann Koch. El sopar / La cena, (16)
42. Don DeLillo, Omega Point, (15)
43. Martín Caparrós. Contra el cambio, (15)
44. Flavia Company, L'illa de l'última veritat (15)
45. Nick Hornby Juliet desnuda (15)
46. Takiji Kobayashi. Kanikosen (15)
47. Paco Roca. El invierno del dibujante (14)
48. Joan-Lluís Lluís, Xocolata desfeta (14)
49. Julian Barnes Res a témer / Nada que temer (14)
50. Ponç Puigdevall, Un dia tranquil (13)
50. William Kennedy, Roscoe, negocios de amor y guerra (13)
50. Roberto Bolaño El Tercer Reich (13)

dimarts, 28 de desembre del 2010

Necessito ajuda amb uns pronoms febles.

Per practicar pronoms febles, he trobat aquest text a la xarxa, amb forats per emplenar. De tots hi ha dos que no hi ha manera que el programa me'ls doni per bons,  ni utilitzant els que he trobat en el text -per cert, magnífic- original.  Algú em vol fer algun comentari?    Gràcies.

Text amb els dos pronoms marcats en vermell:


MENTIR
Mentir bé és un art molt difícil, que poques persones arriben a practicar amb solvència i
dignitat. Abunden els mentiders; però, en general, són mals mentiders: se’ls coneix que menteixen. Un infundi no hauria de ser honorablement qualificat de mentida sinó quan és perfecte: quan presenta una aparença justa de veritat. Per això sempre resulta preferible de dir la veritat, la pròpia i exacta veritat, en el cas que siguem incapaços d’inventar mentides invulnerables. Les mentides poc convincents, de més a més, tenen el desavantatge de desacreditar aquell qui les propala. En l’ordre de les relacions normals d’home a home, el principi de «credibilitat» és essencial: hem de «creure» el nostre interlocutor perquè sigui possible d’entendre’ns-hi. El mentider, el bon mentider, es fa creure: el seu falsejament de fets o d’idees s’ofereix amb uns aires de versemblança tan nets, que no dubtem a acceptar-lo com a veracitat. Amb un bon mentider ens podem entendre —o malentendre—, i, encara que en sortim perdent, el tràmit serà còmode i simpàtic. El mal mentider, per contra, ens deixa en una situació inquietant. Sabem que està mentint-nos, i no podem «creure’l»: li retirem la nostra confiança. Amb ell ni hi ha res a fer: la relació resulta penosa, queda viciada des de l’origen, s’estableix —si s’estableix— sobre bases fictícies per ambdues parts. Una bona mentida val per una veritat. I, repeteixo, «mentir bé» exigeix tants i tan rigorosos dots d’imaginació i de malícia, que les persones no proveïdes d’una tal genialitat hauríem de desistir-ne i procurar ser verídics sempre i per principi. Encara que dir la veritat sigui o ens sigui desagradable. En aquest punt, com en molts d’altres, la «utilitat» dóna raó als moralistes més repatanis.

Extret de Diccionari per a ociosos de Joan Fuster, 1964

diumenge, 26 de desembre del 2010

Burlesque: una pel·lícula-burla musical.

És nit freda de cinema, toca el de costat de casa, sense V.O. (snif) i públic xerraire de DVD en família. Una pel·liculeta musical de temporada per passar l’estona, fins i tot entraré amb crispetes i  refresc.

Sense sorpreses agradables tot i la entranyable Cher i l’inevitable, meravellós i correcte “gai”. Un musical per avorrir-se, obvi i previsible; d’argument copiat sense vergonya i trames clonades: suat, diria la mare. Christina Aguilera és la productora executiva d’aquest caprici  creat per il·luminar-la, un caprici talentós, però sense cervell diuen en el New York Times.
Des dels primers fotogrames esperem recuperar Lady Marmelade i Nicole Kidman al Moulin Rouge (2001), recordem l’entranyable Canço de París (2009) i ens sentim nostàlgics, veient  Aguilera copiant els tocs de maluc que Ann Margret va fer famosos als ja llunyans anys 60.

Però ja estem a mitja projecció, així que mirem de trobar-hi alguna cosa bona:
El gai, en Sean, brilla sense estridències dins la pell d’Stanley Tucci, un actor (i escriptor) reconegut amb una gran carrera al seu darrere. A més, el tractament de l’opció sexual d’en Sean és més que correcte: és natural, habitual, quotidià i per res normalitzador. Vaja, un miracle gens catòlic.
Per altra banda, tot i que el personatge d’Ali és una repetició descarada de la Esther Blodgett de Ha nascut una estrella (1937),  certament ens transmet passió, vitalitat i energia per i sobre un escenari ni que sigui improvisat. L’escenari és dins seu, menja escenari, respira escenari, transpira escenari. Ras i curt: l’Ali és escenari, sens dubte.


Aquest ser escenari m’ha fet pensar amb mi; i els atreviments de l’Ali em fa pensar en els meus i...  en el meu proper projecte audiovisual.
L’any passat, just per aquestes mateixes dates volia la Universitat. Era meva, menjava, respirava i transpirava Universitat, ras i curt era Universitat. Quan vaig trepitjar per primer cop, ja com a estudiant de ple dret, la UAB, sabia que els únics límits a la meva fam havien de ser els que em permetessin assolir els 30 crèdits requerits per a la permanència.
El temps ha passat i no sé massa bé com (o potser, sí, però encara no ho puc dir: no seria ètic)  mentre aprenia moltes coses m’anava perdent en una (en el meu cas absurda i estúpida) ambició de bones  notes, d’excel·lències i oblidava l meu desig, ser, sobretot, Universitat: creació, imaginació, canviar el món...  

En fi, el projecte audiovisual està evolucionant com cal i seguint unes directrius en les que coincideixo i hi crec. Amb olla exprés però a foc lent es va coent en la meva particular cuina el plat  que serviré en forma de xerrada de deu minuts llargs (mai menys de deu, mai més de quinze). Invenció, ordenació, redacció, memorització, polidesa gramatical  són els ingredients per al guisat que caldrà presentar acompanyat d’un saltejat de guió.

Només falta escollir presentar-lo com el Lluís disciplinat, convencional i conservador, respectant l’excel·lència tranquil·la. O presentar-lo com el Lluís Universitat, creatiu i innovador, respectant-me i respectant qui aposta pel meu aprenentatge i aquells que s’esforcen cada dia a classe per que aprengui.
Que faria l’Ali?, que farà en Lluís?  En tot cas que ningú mai no em canti  “no era això, company, no era això, pel que vares esforçar-te tant...”