Coses per dir no hi
falten, mai falten, però el temps -el moment que cal per posar-hi- i sobretot
aquesta hiperactivitat que porto incorporada de sèrie que, com les onades d’una tempesta, em porta d’un cantó a l’altra, amunt i avall, sense rumb fix: de la lectura de l’estudi de
Julià (veure a la dreta, el que estic llegint ara mateix), a la de
La Casa Verde, un novel·la quasi òpera prima, tan gustosa de llegir com necessitada d’atenció
per no perdre’s en els temps i espais de l’autor peruà. Després una mica d’Internet,
passa uns apunts a una companya, ah!, sí, preguntar al company de literatura
com l’hi ha anat les notes... on és el wasup?... ah, ja el veig. I ara que
recordo... volia recuperar aquell concert de Beethoven de violí (l’únic que va
fer) que em posa la pell de gallina, però per això cal que no faci res durant
una bona estona: tot un repte.
I veure el
documental sobre Joaquín Costa, i el de Hitler (dues hores)... buf.... i l’apalabrados,
i la Piula, sort que en Ferran es preocupa de la casa i de l’actualitat –aumenta el sueldo de los directivos, diu el teletext- Deu coses a la vegada, això és sà?Oh veieu? Tinc totes les disculpes si tantes vegades he volgut endegar el bloc i tantes altres ha quedat un xic arraconat.
Encara hi ets? No has marxat? Aguantes?
Doncs callo, hi havia qui deia que loqui ignorabit qui tacere nescit
ah? que no ho
entens?... si haguessis anat a les classes de llatí d’en Jaume en lloc d’anar a
jugar al mus...
mira, ignorabit és
un futur, tercera persona (ignorarà) i nescit, un perfecte també tercera
persona (no ha sabut) ; tacere un infinitiu (que és com dir un substantiu
(callar), o sigui, si fa o no fa.... no sabrà parlar qui no ha sabut callar.
A la meva companya de llatí I, Carol.
En record de la
tarda d’estudi al bar de davant la facu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada