Aquest exercici quasi litúrgic,
aquesta Lectura Dantis que va començar ja fa uns quants anys Boccaccio es
recolza en la Comedía (o Divina Comèdia, com vulgueu) que és un camí d’iniciació,
de creixement, un camí llarg i lent que és totalment assimilable al meu propi.
Sí Dant considerava el mig de la seva vida els trenta-cinc anys, avui dia, bé
que podem considerar els quaranta-dos o quaranta-tres el centre vital d’una
vida occidental.
I és que justament
en aquesta edat i de trobar-me “dins d’una selva obscura, perquè havia deixat
la recta via” (en la traducció de Joan F. Mira) em vaig trobar a tocar de la
il·luminada muntanya de la saviesa, sense, però, poder-hi pujar.
Va caldre, ha calgut,
cal i caldrà un acompanyant. I jo crec que puc dir ara que estic encetant el
segon estadi, el del purgatori, després de passar l’infern kafkià (amb tots els
sentits, la màquina de la burocràcia m’engolí). Vaig comptar amb la guia dels
professors, compto, ara, a la UB, amb la guia també dels professors i confio
que m’acompanyi, quan toqui, pel camí del Paradís el meu particular Beatriu, mentre
els profes retornen al assossegat limb dels savis.
De totes maneres,
en el camí, més minimalista del mini món de Dant (en tant que materialment cap
en cent cants), en quan recuperi la llibertat els dilluns a la tarda, espero
tornar a trobar-me amb en Virgil i els demés companys amb els que compartim una
estona dantiniana, per continuar recorrent lentament i dolçament el ric món dantià,
aparador del meu propi camí.
Mentrestant, però,
he de penjar alguns quadres a casa, i a mi em fa molta mandra això de fer
forats... potser la Piula m’ajudi:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada