El hippyBlog d'en Lluís i la Piula: Midnight in París

Si la mítica pel·lícula (per dir-ho d'alguna manera) del Woody a Barcelona va resultar un avorriment i un trist desencís de la meva pobra, bruta i mísera ciutat. Per molt que les autoritats locals s'afanyin en revestir-la de cel·lofanes tramposes continua essent tant provinciana com aquella mona que es vestia de seda.

I no és que París tingui pas res de diferent, també és una ciutat bruta i turística, però no és pobra ni mísera. Tenen la saviesa de conservar els monuments vius que constitueixen els locals que en ells mateixos acumulen història i històries. De tot en fan un monument, de la Torre Eiffel i de la Notre Dame, però també de la Shakespeare and Company* de la Closserie des Lilas i del Cafe de Floré, per exemple. Sense oblidar les Gibert Jeune i altres del Boulevard Saint-Michael, amb les seves ofertes i les seves cues per pagar.**

* La llibreria de vell Cervantes-Canuda, del carrer Canuda, ha tancat recentment. Hi obriran una botiga de roba per a joventut.
** La llibreria Catalònia, tan cèntrica com les del Boulevard Saint-Michael ha tancat. Al seu lloc hi ha un establiment de menjar ràpid.

Mentre que a Barcelona pràcticament -i potser sense el pràcticament- només ens queda l'emblemàtic Cafe de l'Opera, on encara es pot veure rarament algú llegint o escrivint en una llibreta més o menys personal. A París no és gens infreqüent trobar lectors a les cafeteries. I si tens sort, el veí captarà el teu accent català i et saludarà amb cert respecte, que Catalunya, tot i provinciana i burgesa no deixa de ser un oasi dins la rància i aristòcrata Espanya, país de casulles i espases.

Per cert, per a mals pensats, certament els preus en aquests locals no són barats (bé, els llibres si fa o no fa igual que a l'estat espanyol), vull dir els preus de les consumicions, però, per una banda el cafè és cafè (quan fa que no tasteu un cafè de veritat?) i un còctel entre les mateixes taules en que convivien Hemingway, Fitzgerald i Picasso, i Dalí, i Buñuel, no costa massa més que un d'igual a la afortunadament resistent Boadas barcelonina.

En fi, no és d'estranyar doncs, que Woody Allen regali a la ciutat de la cultura un reportatge bellíssim, delicadíssim on no és gens difícil reconèixer els llocs i tants il·lustres visitants. I a més amb l'encert que el protagonista, en Gil, tot i parlar idènticament que Allen no és pas ell. El protagonista de Midnight in Paris és la ciutat, però sobretot, el culte místic que els seus ciutadans i les institucions rendeixen a la historia de les seves històries.

Quan, Barcelona, els seus convisquents, les seves institucions s'adonaran de la riquesa que té aquesta ciutat i s'atreviran a escapar-se un poquet del ja més que suat Gaudí, Barri Gòtic (i Call, cal no oblidar) i Quatre gats?

En definitiva, per què Allen es volca en cos i ÀNIMA amb París i li dóna a la pel·lícula un contingut brutal, mentre que a Barcelona va fer un ràpid passeig de passada, utilitzant la ciutat com un fons més d'una pel·lícula més aviat fluixeta?

París serà Xovinista, però Barcelona és provinciana i tenallada per una xarona Espanya que encara ha de fer la seva revolució per sortir de l'Antic Règim.

Comparativa fotogràfica:

Una semblança en les atraccions, Tibidabo i Musée des Arts Forains