Tot per un cèntim o menys

PETITA HORROR-STORY al voltant d'un pobre desgraciat que només volia acotar el cap i accedir pacíficament a l'extorsió d'espanya sobre la seva feina.

 

 

 

Massa feliç era jo i massa fàcil estava resultant la confirmació de l’esborrany de la hisenda espanyola d’enguany.

 

Sóc un desgraciat treballador mega-ultra-controlat per l’administració, a més dades amb una discapacitat reconeguda superior al 33%.  Em disposava a acceptar l’espoliació d’aquest any fins i tot content perquè hisenda em posava les coses una mica més fàcils. Però el somni durà el justet de validar l’esborrany. Error: “el rendimiento provisional del Trabajo no puede ser superior a los rendimientos de los Trabajos declarados”. Però jo només tinc una feina. I la resta (a part que no la faig jo) estava ben feta.  I en tot cas un concepte no pot ser superior (ni inferior) a ell mateix... diria.

En fi. Després d’uns moments de perplexitat, canvi de navegador inclòs (no fos cosa que...) i a punt del desesper per l’estupidesa de la situació, penso en obrir l’edició en la casella de la “base imponible”. Res especial. Tot i així insisteixo i vaig provant clicant aquí i clicant allà, fins que, dins d’aquesta subpantalla, en l’apartat de discapacitat, puc editar una altra subpantalla (la segona) on: tachan!, apareix un altre “rendimiento provisional”. Però la xifra és la mateixa. En altres paraules, el programari d’hisenda em diu que una quantitat x no és superior a l’altra quantitat x', tot i que les dues són idèntiques.

Un moment. Són realment idèntiques?  “Quien tuvo retuvo” diuen en el país de la hisenda espanyola (que no és el meu país) i com que jo vaig ser informàtic ja fa molts anys, em miro la x' que puc modificar i penso... potser sembla igual (a la x sense 'primera') però no ho és. I la rebaixo en un cèntim, de ,70 a ,69. E voilà! Problema solucionat.

 

I que en trec de tot plegat?  Doncs que ho bé el programa d’hisenda no sap que 10 és igual a 10 i cal que li posis 9,99; o bé algú s’ha passat de llestos i tot i que a mi només se’m mostres dos decimals, en realitat son un quans més. Vaja, que el 10 no era tan 10 sinó més aviat un 9,998.

 

Solucionat l’enrenou, me’n vaig a dormir tot sospirant per no poder ser un d’aquests espanyols privilegiats que poden, amb l’excusa d’una SICAV, tributa només un 1% (jo, tot i que discapacitat tributo força més, si no ho fos tributaria al voltant d’un 15%) o un d'aquest ricatxos que surten als telenotícies d'avui amb no sé quins papers de Panamà entremig.

Prefereixo anar-me’n a dormir sospirant per no esser un director de cinema, o un jugador de futbol o parent d’algun príncep o rei (no dic noms) que no pas anar-me’n traient foc pels queixals no perquè em toqui pagar uns quants euros (sóc partidari de la funció pública i per tant no veig amb mala cara els impostos) sinó perquè sóc ben conscient que amb els meus diners es continuarà finançant l’Església sinó algunes butxaques de corruptes —no sé perquè diem corruptes en lloc de dir el que són en realitat: lladres—. Fet i fet, per molt foc que tregui dels queixals, per molt que m’enfadi i rondini, demà sortirà el sol per tothom igual, pels pobres desgraciats com jo i per les moltes cares dures que hi ha en aquest país que sembla tan indecís, com diria Raimon.

Alguna cosa put

Alguna cosa fa pudor en tots aquests atemptats, el de París, el de Bèlgica i els de altres indrets els noms dels quals oblidem perquè no són Europa. Veureu, no dubto pas que els nois que s’immolaren i de pas es carregaren un grapat de persones i qui sap si animals no humans també ho fessin en nou del seu deu (el possessiu és ironia); el que no tinc tan clar, però, és aquell que els manà, aquell que els guià, que els donà l’explosiu —per mes que m’hi fixo, no he trobat mai cap bocí d’explosiu abandonat al clot d’un arbre— ho fes en nom d’un altre deu que no fos un de conegut i adorat per tots, sense cap diferència i que coneixem com diner. Fins i tot, pensem, penseu... l’explosiu... la matèria primera capaç de tanta destrucció... algú l’ha hagut de fabricar, algú hi ha fet negoci (o sigui, diner); la pregunta llavors és ¿qui?

 

Bé,  ara anem  a l’altra cantó del carrer: la religió. Després d’uns quants anys d’estudis em sembla clar que el fet religiós (no una religió concreta, una realització) és innat de l’home com ho és la por i la perplexitat i necessitat d’explicació d’allò desconegut. Fins i tot els mes areligiosos —Nabokov és un exemple famós— tenim dins nostre un substrat de qüestionament metafísic.  El que em provoca tristesa són les mostracions patètiques —de pathos— religioses. Ja sigui un nicab àrab o una mantellina catalana. Ja sigui una islàmica Mà de Fàtima, una creu de David jueva o una de Cristiana. I, en paral·lel, el que em preocupa (a mida que em faig vell, cada cop menys), és la manipulació del poder —el diner— del poble, a vegades ignorant a vegades lletrat, per dirigir-lo en benefici de la cobdícia dels pocs que sembla ser estan al cap d’amunt de la industria d’armament i dels molts soldats que fan de traficants, legals o no, d’armes.

 

Em sembla tan absurd un atemptat religiós (si es que ho és, ja veieu que en tinc dubtes raonables) com un atemptat per futbol. Vaja, que entenc tampoc les bombes de París, Bèlgica i d’aquests altres indrets que oblidem perquè no són Europa, com si les haguessin fet esclatar en nom del... no sé, del Barça,  per anomenar un equip molt proper a casa.

 

Crec, i amb això acabo, que la vida és prou difícil i curta com per posar-hi encara més entrebancs. No entenc, per altra banda, com, per una banda ens esmercem tant en curar malalties (a vegades amb el sofriment —la ditxosa investigació “necessària”— d’animals no humans) i per l’altra, en canvi, ens afanyem a fabricar mort envasada.

 

 





Imatges de la tristament famosa execució a foc  del pilot Jordà. Hi ha nombrosos enllaços, vet aquí un d'ells:
http://www.elmundo.es/internacional/2015/02/03/54d0fd0a268e3e500d8b4577.html
 

Ah!, i encara una última cosa, com pot dir ningú que un gos és impur? Això és que no coneixen la Piula o el Nino! (I tants d’altres)
http://www.veterinarios.info/2057/espana-los-musulmanes-llevan-a-cabo-una-yihad-contra-los-perros/



 

El cinema necessita menys ordinadors i més imaginació

¿Voleu dir que fan falta massa ordinadors per fer una pel·lícula magnífica?

 Us apropo un parell de fragments d'una obra d'art. Cinema dins del cinema. El rodat...ge d'un passeig en carro de cavalls inclòs en la filmació de Dziga Vertov, "L'home amb la càmera".

Rodada originalment al 1929, pocs ordinadors hi havia per fer aquesta meravella de pel·lícula de la qual veureu uns segons, extrets d'una versió restaurada i musicada per Alloy Orchestra seguin les pautes marcades per Vertov, (Arte Divisa, col·lecció Origenes del cine, 2007).


Per altra banda, si us fixeu, notareu que "els actors" són gent del carrer que fins i tot fan broma amb el cámera (Dona que imita el movimient de manivela del operador al minut 0:35; típic noi espontani que, rere l'escena mira la cámera i fins i tot fa ganyotes amb un afany de quedar immortalitzat al minut 1:24 i del 1:27 al 1:33)

Finalment: un gran homenatge al gosset blanc que apareix com qui no vol la cosa al principi del tast i, com no, al cavall: bellesa en estat pur.



Nota: Aquest petit fragment no té cap funció comercial ni preten infringir cap dret d'autor (per altra banda el film, tot i que amb una altra banda sonora, està a Youtube).
La intenció és promocionar el gust pel bon cinema de tots els temps que, tot sovint, i potser no per casualitat, passa força allunyat dels espectaculars "efectes especials" computacionals.

 

Avui, trist 10 de gener de 2015, ¿neix un nou pseudo-heroi?

Segons la doctora i professora de la UAB d’Història Contemporània de Catalunya, Dra. Gemma Rubí,  va esser el 1892, quan La Unió Catalanista (grup conservador)  va celebrar el primer onze de setembre davant l’estatua de Rafael de Casanova.

 

Era Rafael Casanova realment un heroi? No recordo exactament però crec que en aquell moment, la Dra. Rubí ja va insinuar que l'estatua de Casanova, a Passeig Sant Joan (Gairebé on és ara), era el símbol més proper que es tenia a prop tot i que no el més adequat. Però sabem que Casanova va arribar a ser Conseller en Cap a la manera de Claudi, vaja, de casualitat i perquè no hi havia ningú més i, no sabem massa bé com ni perquè, que estrany, curiós, quina casualitat i quina coincidència que va esser l’únic en no patir el càstig dels castellans, poden tornar a exercir l’advocacia (se suposa que en castellano, que hace más fino, i va morir, tranquil·lament, com Franco, el 1743 (això sí, no a un hospital públic, sinó a casa seva: eren altres temps).

 

 

Alfred Bosch, escriptor i actualment col·laborador d’ERC no dóna una imatge massa idíl·lica de Casanova en la seva trilogia sobre la guerra de 1714. Vaig tenir ocasió (llavors no era famós) d’escriure’m amb ell i em va assegurar —i me’l crec— que, a banda de la trama novel·lística, els fets eren tan reals com ell creu que honestament i sàviament ho eren.  

Bé, ara no estic en disposició de trobar totes i cada una de les cites que fa de Casanova, però a vol de ploma n’he agafat algunes del final:

1-“—Doncs vinga —va replicar el superior—; aquí ja ho estan fent. I en Casanova? On para aquest home?

—Costa de dir. M’han arribat veus que ha passat per Sant Pere i que, en sentir xiular les bales,ha tornat cap a la Casa de la Ciutat. També m’han dit que ...” (Pàg. 680)

 2-“I també s’hi trobava, sí, el molt honorable Casanova, blanc i transfigurat, que arborava el pal. Era impossible saber si ell empenyia la ciutat o la ciutat l’empenyia a ell, però el cas és que complia el seu paper” (Pàg. 685)

3-“De fet, bona part dels ferits es quedaven de pedra quan eren infressats i veien, amb els seus propis ulls, el cnseller en cap ajagut al llit i conversant plàcidament amb la seva colla. Alguns venien convençuts que el mandatari havia mort; d’altres que l’havien ferit de gravetat; altres, que s’havia lliurat a l’enemic.... I encara alguns sostenien que el de la bandera, el que havia sortit a encapçalar la reacció, no era pas en Casanova, sinó un fuster del Raval que se li semblava molt.” (Pàg. 694).

 Alfred Bosch, 1714 (en un sol volum), 2003, La butxaca, Grup62 Columna, Barcelona

 

Doncs bé, si la dreta catalana de 1892 va aconseguir convertir en heroi a Casanova i enfosquir a Villarroel (Bé, queda un carrer a la ciutat), que va morir, segons Antoni Muñoz i Josep Catà el 1726 després de viure en condicions duríssimes; o en Moragues, que apressat, torturat i executat el 1715 va tenir el cap penjat als quatre vents durant 10 anys al Portal de Mar.

Si com deia, la dreta catalana de 1892 va aconseguir tot això, que no aconseguirà la dreta de 2015 amb el “venerable” Mas.

 

Potser, d’aquí uns anys, un descendent d’Alfred Bosch, ens escriurà la veritat.