Avui vull recordar
aquesta pel·lícula de 1962 (segons la
Filmaffinity) i que en castellà porta el nom de la mestra, coprotagonista del
film, però que originalment es deia The
Miracle Worker, o sigui, una cosa semblant a El miracle treballor, -Carol, ja em diràs la teva.
Bé, títol
apart, el tema és que sembla feta, aquet llargmetratge, a pèl pel que fa al
curs que estic fent justament en aquest quadrimestre sobre la història del
llibre i la lectura, sobretot pel que fa a la lectura.
Us imagineu
que naixeu sords i cecs i que fins aproximadament els deu anys no entreu en
algú que us expliqui el que és la llengua?
Encara més, us
heu parat a pensar mai que és la llengua (millor dit, el llenguatge)?
Jo sí. Fa ja
molts, massa anys, algú em va dir com de passada que fet i fet nosaltres pensem
amb paraules, sense paraules no hi ha pensament.
Potser seria agosarat,
però no massa exagerat dir que aquesta senzilla i aparentment innocent frase ha
estat la meva pastanaga durant anys –encara ho és- i el meu leitmotiv, perquè regularment, com un
Quixot al Toboso, ensopego amb la
relació entre la llenguatge i el ser humà.
Bé, reprenem
el fil perquè realment no us volia parlar de llenguatge sinó de la pel·lícula,
protagonitzada per una explosiva Patty Duke que no sent, que no veu, però té
una intel·ligència prodigiosa. És clar que parlar-vos d’aquesta pel·lícula és
el mateix que parlar-vos de llenguatge ja que el veritable protagonista es
justament el llenguatge en el seu estat més pur. Perquè fet i fet la llengua és
un codi, bàsic, elemental, en el límit de la natura que diria segurament el
professor Max Hidalgo, però jo m’atreviria (con todo respeto, Max) a pujar un
petit esglaó de llengua a llenguatge: el mecanisme, “l’intringulis”, les bambolines
de la llengua mentre que l’escriptura ja és, directament, l’actor que juga amb
la llengua i a cops un director que sempre seu en una de les cadires de platea,
tal com fan els autors de Best-sellers, mers usuaris del llenguatge per
transmetre i sobretot vendre mooolt.
Vaja, un cop
més m’he perdut en el llenguatge. És impossible parlar d’aquest film sense
enredar-s’hi. I no sé que és millor si que el veieu primer i després en penseu
i investigueu, o, tot just al contrari, primer preneu consciència de com la llengua
–el llenguatge- ens construeix com a éssers subjectius i després us deixeu
emportar pel metratge en blanc i negre i hauria de dir sonor a mitges, ja que,
tret d’algun so de la menuda (recordeu que no es muda, però no pot emetre allò
que no ha sentit mai!) i, a banda dels personatges circumstancials, el diàleg
només està en les mans –o boca- de la mestra, l’Anna Sullivan, la Helen no pot
tenir diàleg perquè, senzillament no sap que pot parlar, que pot emetre sons
articulats.
De fet, la
nena no sap ni tan sols que hi ha una cosa que és diu llenguatge i que serveix
per comunicar-nos entre nosaltres.
Perdó. Aquí em
cal dir una cosa: certament si coneix el llenguatge com a manera de
comunicació, en petits gestos (a vegades no tan petits) i “interpretacions”
facials, faltant-li doncs, la estructuració d’aquest llenguatge anàrquic en una
llengua, o sigui en una comunicació.
Qui sap si Max
no em dirà, potser, que la diferència conceptual entre llenguatge i llengua és
justament aquesta, el llenguatge és una comunicació... diguem animal,
descontrolada, instintiva, sense raó. La llengua incorpora la raó, per això, de
llengua només en tenim els humans en tant que terrícoles amb raó (clar que pel
que ens serveix... oi?).
Salut, nois i
noies, fins aviat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada