Diari d'un estudiant: La Gavina (de Txèkhov)

Diu el poeta i professor Jordi Julià que Txèkhov és com aquell primer cigar que (fumadors o no) hem provat de fumar quan erem joves; o la primera cervesa; o fins i tot la primera cola. No agrada, ens provoca un rebuig. Però (i jo soc ex-fumador) si continues, si insisteixes,  t'hi enganxes.

I deu ser veritat. La Gavina és una obra que, així, d'entrada, sense ser avorrida, tampoc és que digui massa cosa (justament una de les gràcies de Txèkhov és justament que no diu, que no fa), però si fem una lectura amb estimació i ment oberta a l'infinit, ens entrarà la sospita que, si més no, Txèkhov no serà mai més un nom d'aquells que mig recordem entre les boires de les nostres referències culturals.

Però és que a més, si tenim la sort de poder-ne tertulianar amb algú més que menys expert en aquest autor,  ja sens dubte Txèkhov ens serà mereixedor d'un respecte prou important com per desar-lo a la nostra memòria conscient i continuar tafanejant en la resta de la seva producció, tant dramàtica com narrativa.

I no vull dir massa més, perquè tampòc entenc pertinent ni és la intenció reproduir aquí l'analisi interactiu que ahir, ajudats per Julià varem fer els alumnes de Gèneres literaris de la UAB. Però, si tu, problable lector d'aquest post, en vols tertuliar, no dubtis en fer-m'ho saber, a casa meva, sempre hi ha un cafè o un te, o una cervesa o fins i tot un cigar a punt per a tu.

Esperança

L'anònima i desconeguda existència de racons com aquest a la nostra desgraciada i turística (venuda) ciutat, ens dóna un bri d'esperança.

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/barcelona/amb-porta-oberta-1191110

Que en Peret i la Maria tinguin una llarga i feliç vida a Mèxic!

"No habra paz para los malvados".... però, quins malvats?

Ahir vaig veure No habrá paz para los malvados, dirigida per Urbizu i interpretada, entre d’altres per  José Coronado.

Formalment és una pel·lícula amb alguns moments intensos i molts moments avorrits.  Cert que el coprotagonista de Salsa Rosa i de la serie televisiva Periodistas omple la pantalla (podríem esperar menys?). No vull oblidar els meus elogis, també als altres actors i actrius.

Però on fa aigües, i moltes, és en el contingut. És una pel·lícula –caos, un producte al servei d’un únic missatge: no hi haurà pau pels malvats (islamistes).  Anem a pams.

El film comença amb un policia (Coronado), gran, dur, esquerp, mal parlat i amb problemes amb l’alcohol que mata, potser accidentalment, uns pocs colombians en un bar d’aquells on un espera trobar hetero-sexe. Per la seva desgràcia, un testimoni de la matança aconsegueix fugir.

A partir d’aquest punt s’obren dues trames principals:

La primera és la de la investigació oficial dels assassinats. Un fil que resulta anodí i que només mostra interès en una suau crítica a les escletxes de la burocràcia policial. Una trama vulgar sense cap final clar, o millor, sense cap final.

La segona sembla més interessant; el poli gran, esquerp, mal parlat  endega la seva particular investigació per trobar l testimoni que escapà de la matança.  Fins i tot hi ha un moment, cap el minut 30, en que hom pot pensar que aquest policia, que té un passat relacionat amb Colòmbia amaga alguna secreta animaversió i que els assassinats del puti-club no varen ser casualitat.

Però no. No és així, la veritat és que Coronado comença assasinant a uns colombians traficants de droga i acaba perseguint a uns moros traficants d’armes i que, a més, volen fer un atemptat. No explico res més per no desvelar el poc interés que resta  a aquest oblidable film.

Un curiós truc de màgia, amb una tosca i obvia subliminalitat (en un moment determinat, un “moro”  amb una motxilla puja a un tren de rodalia a.... Atocha!!!),  per dir-nos que dolents que són els moros que posen bombes fins i tot a les àrees infantils de centres comercials.

En fi, si odieu els “moros” no cal que l’aneu a veure, tot continuarà igual o pitjor; si us preocupa l’odi irracional cap a persones no espanyoles (catalans inclosos) tampoc hi aneu. Però el més divertit de tot pot resultar comprar una copia pirata a un top manta.... marroquí!

En busca d’una llibertat que no se sap massa bé quina és.

Cada cop més sento parlar d’associacions que treballen per uns drets o unes llibertats, sense que puguem determinar quins drets o llibertat, amb concreció, sense poder-nos agafar a un discurs concret i precís. I jo, que he estat força anys en una associació alternativa reflexiono i escolto la meva experiència.

I la meva experiència, que no té perquè ser la vostra, em parla d’una dinàmica cap a la vulgarització. D’uns pressupòsits de lluita agosarats, típics de finals dels anys 60 del segle passat, hem anat lliscant per tobogan de l’assimilació fins a arribar a una situació de còmoda comoditat on tothom té el seu lloc.

Les associacions reivindicatives (al menys les que lluiten per la llibertat afectivo-sexual –que crec conèixer prou bé-), envellides des de el moment que no hi ha relleu generacional, han acceptat, en el pitjor dels casos,  el joc del poder i ara juguen a aconseguir subvencions i paper en les institucions. En el millor del casos, sobreviuen com poden, al·lucinades i desconcertades, en mig d’una pèrdua de la base ideològica; els objectius han deixat de concretar-se i, en canvi, han adoptat una còmoda comoditat en la dispersió i generalització: “Lluitem per a la llibertat”... sense saber massa bé que vol dir això. Ras i curt, unes s’institucionalitzen i participen del poder, amb la qual cosa, deixen de ser alternatives, les altres, viuen en una inèrcia anodina, una agonia que només té un final.

 

I alguns es lamenten en que la societat ja no vol reivindicar i que prefereix l’oci fàcil i programat: qui dia passa, any que empeny. I alguns tenen en aquest lament una crítica. I jo ho trobo del tot absurd, tant com la de pretendre que el riu deixi de ser riu.

Esclar que podem fer una anàlisi (no sé si seria exhaustiva, però sens dubte seria llarga) de perquè la gent s’acontenta amb gots de plàstic en lloc dels de vidre de tota la vida.

Però pel que a mi m’interessa subratllar ara, això no té importància. Sigui com sigui, els models reivindicatius dels 60 ja no serveixen, els lemes han esgotat la seva força i cal trobar noves motivacions per aixecar la gent de la cadira i tornar a dir tots plegats: no, jo dic no, nosaltres no som d’eixe món.  Fins que les associacions que busquen una llibertat que no saben massa bé quina és, no facin net, no reflexionin i no es posin a treballar en una actualització dels seus continguts i expressions,  la tendència al passotisme i a la recerca del plaer instantani i fàcil continuarà a l’alça i cada cop seran menys el 28 de juny i més el 29. (I si no sabeu que és el 28 de juny i el 29... busqueu).

Tornada de vacances

Bufff.... ja ha passat l’estiu i ja tornem a la Universitat i amb el retorn als estudis també el compromís del retorn al bloc, al hippy bloc del Lluís i la Piula.

                                     L’estiu no ha estat estèril. Algunes obres de teatre (unes força encertades: Desaparecer; de Calixto Beito amb Juan Echanove i Maika Maikovsky -quin descobriment, aquesta noia!-  d’altres no tant: Un tranvia llamado deseo, terriblement adaptada per Mario Gas). De cinema poc, però si molts dvds, actuals i clàssics.  De lectures un parell de llargues, narrativa i unes poquetes pendents del darrer any acadèmic:, aquestes últimes acompanyades de bona xocolada. Moltes estones vora el Llobregat, a Gironella, amb la Piula al costat i una lectura serena amb el sons del riu al darrere (i també dels cotxes, maleït  i contradictori progés).

Ah!, sí, cal no oblidar les visites museístiques: la Colònia Vidal, el Museu de la Tècnica de Terrassa i el Museu de Montserrat.

Ja veieu: tot mon estiu cap en poc més de quatre ratlles. Ara venen les noves il·lusions i un projecte de vida amb companyia. 

Un Congrés, una experiència, una saviesa.

Sense oblidar la definició de saviesa del DIEC (capteniment assenyat en la vida, en els afers; Coneixença justa de les coses), jo diria que saviesa és l’habilitat de transmetre ni més ni menys allò que és vol dir equilibrant el tema (la informació que ja es coneix i que, per tant, ens fa sentir partícips), el rema (la informació nova, que és, fet i fet allò que aprenem de nou i ens fa sentir que les nostres expectatives han estat acomplertes) i el que jo anomeno potencial (aquella informació de la que prenem nota per investigar més endavant).

L’ orador que encerta les proporcions de tema, rema i el potencial i que sap ajustar al seu discurs a allò que vol transmetre, està actuant de manera sàvia, com ho farà l’oient que, recolzant-se en el tema, aprofiti el rema i prengui bona nota del potencial.

Una simbiosi així va succeir la setmana passada. Vaig tenir el goig de poder assistir a algunes de les sessions del Congrés Internacional d’Història “Per Catalunya i la República. La guerra d’Espanya dins la guerra civil europea”, organitzat pel GERD.

Va ser com un  fermall a un any universitari on s’han acomplert força expectatives, no només en el terreny del coneixement en sí mateix, sinó també en la metodologia i els recusos d'estudi.

Tornant al Congrés i sense desmerèixer cap ponència ni comunicació, vull destacar la Conferència de cloenda, a càrrec del Doctor Josep Fontana al voltant del comportament de la internacionalitat respecte la República i l’aixecament armat contra ella (o potser hauria de dir l’acció d’extermini sistemàtic?).

Efectivament, utilitzant el substrat de l’actuació maldestre de diversos països (cosa que és prou coneguda, encara que tot sovint sense concrecions) com a tema, el professor va afegir-hi el rema en forma de proposta de formulació concreta dels fets dels que amb prou mala fe varen actuar en contra la República i la seva supervivència, recolzant dita proposta, com no podia ser d’una altra manera en un acte universitari, de les corresponents demostracions, sobretot documentals.  I, per descomptat, arrodonint la saviesa que us deia abans, va deixar alguns serrells que aquest estudiant novell (però despert) d’història haurà de destriar pel seu compte. 

No cal dir, que sense una preparació prèvia per part de l’estudiant no s’hagués arribat a aquesta simbiosi, perquè la saviesa necessita no només un emissor sinó també un receptor i jo n’estic prou orgullós de poder ser, al menys, receptor, qui sap si algun dia també podré ser emissor.

Per tant, concloent, gràcies al Doctor Puy i al Doctor Morente, i, en general al món Universitari per fer-me partícip de la seva saviesa. Però sobretot, a totes i tots aquells que lluiten perquè el nom  de Franco no quedi en un noble oblit, ans al contrari, resti sempre més com un dels més malignes personatges que hagi concebut l’espècie humana, als quals m’hi afegeixo, aportant el meu granet de sorra en mantenir el record de les coses com són i no com altres voldrien que fossin.

Acollonit, avergonyit i indignat.

Els ciutadans de bé estem acollonits per la inseguretat ciutadana al metro... i a la justícia, però posats a escollir, quasi prefereixo el risc que em robin la cartera al metro, al que em confonguin amb un narcotraficant i m' extraditin ipso facto (s'escriu així?) a Roma, sobretot si tot després d’haver aconseguit, a despit de les dificultats imposades pel sistema,  demostrar que no soc jo,  el govern (que hem votat, que paguem) se’n renta les mans per evitar malentesos.


Poca cosa puc afegir a tot el que ja és escrit sobre l''infortuni d'Oscar Sánchez a qui l'altra dia no li van robar la cartera però si el van confondre amb un narco.
Sí que puc fer una reflexió pública al voltant de la frivolitat amb que la societat -el sistema- pot atacar i destruir la vida d'una persona innocent i sobretot dèbil. Com pot ser que algú, tan normal i amb una vida tan vulgar com la meva o la teva, es trobi atacada de manera tan ferotge, sense cap solució, esperança, amb la seva presumpció d’innocència oblidada?
Tan poc importants som les persones (les normals, les vulgars)  agafades així, d'una en una?


De fet, a Catalunya mateix, en el Sistema Judicial espanyol mateix, d'Oscars n'hi ha alguns. Potser no son tan espectaculars, però són casos força punyets, sobretot per la incomprensió que el sistema -el nostre sistema- demostra quan no tens prou diners com per pagar un bon advocat.
És com si el sistema, neurotitzat per una obsessió fes pagar als dèbils la seva frustració envers dels poderosos que, a cop de xec i advocat, continuen caminant tranquil·lament entre nosaltres, pobres, normals i vulgars.


Acollonit, avergonyit indignat i fastiguejat.