Els ciutadans de bé estem acollonits per la inseguretat ciutadana al metro... i a la justícia, però posats a escollir, quasi prefereixo el risc que em robin la cartera al metro, al que em confonguin amb un narcotraficant i m' extraditin ipso facto (s'escriu així?) a Roma, sobretot si tot després d’haver aconseguit, a despit de les dificultats imposades pel sistema, demostrar que no soc jo, el govern (que hem votat, que paguem) se’n renta les mans per evitar malentesos.
Poca cosa puc afegir a tot el que ja és escrit sobre l''infortuni d'Oscar Sánchez a qui l'altra dia no li van robar la cartera però si el van confondre amb un narco.
Sí que puc fer una reflexió pública al voltant de la frivolitat amb que la societat -el sistema- pot atacar i destruir la vida d'una persona innocent i sobretot dèbil. Com pot ser que algú, tan normal i amb una vida tan vulgar com la meva o la teva, es trobi atacada de manera tan ferotge, sense cap solució, esperança, amb la seva presumpció d’innocència oblidada?
Tan poc importants som les persones (les normals, les vulgars) agafades així, d'una en una?
De fet, a Catalunya mateix, en el Sistema Judicial espanyol mateix, d'Oscars n'hi ha alguns. Potser no son tan espectaculars, però són casos força punyets, sobretot per la incomprensió que el sistema -el nostre sistema- demostra quan no tens prou diners com per pagar un bon advocat.
És com si el sistema, neurotitzat per una obsessió fes pagar als dèbils la seva frustració envers dels poderosos que, a cop de xec i advocat, continuen caminant tranquil·lament entre nosaltres, pobres, normals i vulgars.
Acollonit, avergonyit indignat i fastiguejat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada