Ups! parlant del papa de (b)Roma...

Sense comentaris

També podeu veure la pel·licula La buena nueva, no té desperdici

Poso la mà i no em cremo

Avui hi ha beatificació a Roma. Que curiós, no? Un u de maig…potser és que Joan Pau II era molt treballador... o molt capitalista?

Bé, tant és això, jo del que us volia parlar és del negoci de les beatificacions i les relíquies. Perquè una beatificació és com la voluntat d’aixecar un complex turístic i una relíquia és un reclam turístic, com un mini-monument, del qual, esclar, se’n poden fer reproduccions per vendre com a records.

Barcelona, segle XVI (aprox). Algú descobreix una relíquia, un trosset de la creu de Crist.

I ja la tenim muntada:  la ciutat plena de “turistes” ocupant fondes, menjant, alguns aprofitant l’estada a Barcelona per visitar els barris de més mal nom... ah! I la venda de records. Negoci rodó.

Però sempre hi ha algú disposat a aixafar-nos la guitarra. Nosaltres tan feliços i ara  apareix el Senyor Xy dient que  aquest trosset de fusta escarransida no pot ser de la creu de crist perquè és de fusta de cirerer mediterrani.  I el senyor Xy sabia el que deia: era mestre fuster, una eminència en les fustes de la ciutat.

Us podeu imaginar l’ensurt hostalers, taverners, bisbes i demés teixit empresarial de la nostra bonica ciutat.  Però, esclar, potser l’home té raó. Com ho podrem saber?

Ja ho tinc!, va dir el bisbe, li preguntarem a Déu.  I com ho farem? Molt fàcil, farem una foguera davant de Portaferrissa i el fuster l’haurà de travessar. Si és cert el que diu, Déu el salvarà de ser cremat.  Així ho van fer i no cal que us expliqui el final, oi?

Avui Roma és ple de “turistes” que omplen hostals, mengen molt i compren molts records del estimat Joan Pau II. I ningú, per precaució posa en dubte que aquell senyor fos un beat, no fos cosa que ressuscitessin la foguera del Campo di Fiore i en Giorgiano Bruno tornés a socarrimar-se entre sotanes i casulles.

* La llegenda d ela prova de foc a Portaferrissa és gentilesa d'en Joan, de Cultruta.

Tribulacions d'un ex-sindicalista retornat que mai ha deixat de pensar en l'obrerisme.

No us ho havia dit?

Durant uns quants anys, quasi deu, vaig ser alliberat d’un sindicat d’aquests que diuen ser representatius. Per raons llargues d’explicar però relacionades amb la lleialtat cap el meu cap i amic J.V.M., vaig “perdre la confiança” de la cúpula del sindicat a Catalunya i vaig haver de tornar al meu lloc de treball, en el qual, sigui dit de pas, visc força tranquil, ja que des de llavors he estat allunyat de la vida sindical. Tot i això, la sang és la sang i quan Justicia y Progreso em va demanar un cop de mà, no l'he negat. I en les recents eleccions he estat escollit com a representant de les persones treballadores a la Junta de Personal (La Junta de Personal és, a l’empresa pública el que el Comitè d’empresa a la privada).

Ahir vaig assistir a la primera reunió de la Junta i hi vaig trobar les mateixes cares de fa un any llarg. No vull dir exactament les mateixes persones, sinó les mateixes expressions facials de resignació i avorriment. Fins aquí cap sorpresa.

La sorpresa va ser uns discursos que a mi em van semblar conformistes i, fins i tot, col·laboracionistes amb l’Administració arran de la posada sobre la taula d’un escrit presentat el gener del 2010 per sotmetre’l a votació (no, no m’he equivocat: gener 2010). En aquest escrit, el jutjat de VIDO de l’Hospitalet feia una determinada reivindicació.

No es va debatre

CSIF, entre burdes indirectes gens imaginatives cap al representant de JyP, va proposar tornar a desar l’escrit a la carpeta fins que l’Administració acabi el procés de regulació i entre altres arguments ho va justificar en que si tal jutjat de l’Hospitalet aconseguia la reivindicació demanada,  també la demanarien els d’Instrucció (també de l’Hospitalet) i que això no podia ser.

L’STAJ es va afanyar a recolzar al CSIF, UGT i CCOO varen callar.

Vaig protestar com vaig poder; em vaig explicar com vaig saber, sens dubte més malament que bé. La meva protesta no anava pel fet en sí, no vaig arribar a tant, sinó amb el discurs derrotista. Que ruc! la meva malaptesa no tenia cap importància car la decisió era pres i tot plegat era un teatre per a cobrir les aparences: ells varen fer el seu paper de “sentir-se ofesos” i la reivindicació del VIDO torna a dormir el somni dels justos a la carpeta de la Junta d'on, amb una mica de sort, la treuran a passejar de nou d’aquí un any i mig.

No sé que és pitjor, si pensar que els alliberats (al menys alguns d’ells), tenen por de les amenaces restrictives de l’Administració (que vol retallar el nombre d’alliberats)

O bé pensar que ahir, es va escenificar un pacte intersindical per tal d’anul·lar la veu d’una persona que no interessa, que destorba els interessos d’alguns alliberats (no oblideu que jo ho estat fins a ser apartat justament per dir el que pensava).

Jo, companys, per la part, no em penso discutir més. Faig aquesta entrada al bloc per desfogar la meva ràbia envers aquells que em tracten com si fos gilipolles que "es mama el dit”, tot esperant que la Junta de Personal de Justícia de Barcelona mantingui el seu habitual calendari de trobades, o sigui una cada dos anys. Tampoc fa falta més, o sí?

Mesures d'austeritat a la Generalitat.

A la Generalitat baixen els sous... i pugen el complements. Guaita, tu, que guanya un "carguillo":
(Mireu el correu que m'envia el meu sindicat de la Administració de Justicia)

Per a lluisprivat@hotmail.com

De:	JUSTICIA Y PROGRESO (justiciayprogreso@gmail.com)
Enviat:	dimarts, 12 / abril / 2011 10:28:33
Per a:
C/o:	lluisprivat@hotmail.com

 CATALUÑA: COMO SE APLICAN LAS MEDIDAS DE CONTENCION EN JUSTICIA.‏

El 21 de gener es va fer cert nomenament:
"Nomenar el senyor Josep Lluís Comas Cano personal eventual del Departament de Justícia, com a assessor de Suport Institucional i Coordinació, amb els drets i les obligacions inherents a aquest lloc. Les retribucions d'aquest lloc de treball són les corresponents a un lloc de funcionari/ària del grup A, nivell de destinació 29, complement específic de 36.568,32 euros anuals, amb jornada de dedicació especial." 
(DOGC)

Avui, 12 d'abril, Josep Lluís Comas deixa el carrec i és anomenat novament, però...
"Nomenar el senyor Josep Lluís Comas Cano assessor en matèria d'Administració de justícia del Departament de Justícia, amb els drets i les obligacions inherents al seu lloc mentre l'ocupi, amb efectes del dia 1 d'abril de 2011.Les retribucions d'aquest lloc de treball són les corresponents a un lloc de funcionari/ària del grup A, nivell de complement de destinació 30 i complement específic anual de 37.143,12 euros (amb jornada de dedicació especial)."
(DOGC)

Justicia y Progreso, sin mordaza.

Si més no, ja sé qui s'emporta el que em descompten cada mes per la "crisi".

Desclassificats

Difícil fer una ressenya de Desclassificats, al menys  aportant quelcom que no s’hagi dit, o que no hi sigui esperat. Abel Folk, Emma Vilarasau i Toni Sevilla no deixen indiferents i jo no en sé prou com per criticar matisacions d’una interpretació que a mi em va semblar tal com l’esperava, perquè és evident que professionals com ells no poden estar menys que brillants.

Però si puc fer una, no, dues consideracions. La primera és l’aposta d’aquests i d’ella per un teatre menys comercial.  Estem acostumats a veure’ls a la televisió: els dóna de menjar. I també al teatre, on, senzillament, gaudeixen i ens fan gaudir, sense límits ni censures.

Per altra banda, i això sí va ser la sorpresa, l’autor del text, Pere Riera, no el conec, un autor més... tanquen els llums, comença l’acció... coll... qui era l’autor? Un tal Pere Riera...  L’argument és senzill, la trama no tant. Però ara no us desvelaré els seus secrets amagats, com a franctiradors, en els seus racons i raconets. Voltes i giravoltes. Mai diguis d’aquesta aigua no en veuré, perquè potser t’hi acabaràs fent un fart, fins enverinar-te.

A casa, com toca fer-ho, apa, som hi, a fer les recerques corresponents i esbrinar que no és un autor pas novell ni desconegut (Lluny de Nuuk). Això sí, potser no és comercial. I per a més informació, Desclassificats és treball de final d’estudis. I quin treball!

Segurament, les maricultes dirien que és un snobisme comparar-lo amb Shakespeare, o pot ser una bestiesa. Per tant no compararé però no m’estranyaria gens que d’aquí uns anys –ai!, la patina del temps- Pere Riera  fos reconegut com un gran autor teatral.

HI ha polítics amb classe (segur?) i classes de polítics.

Així doncs, més que recomanable, una mostra més de la gran i bona feina que es fa a Catalunya, encara que a alguns els molesti tant. Això sí, La Villaroel es gran, hi ca molta gent,  així que paciència amb  les impertinents i continues estossegades i altres sorolls d’un públic que veu la platea del teatre com la sala d’estar de casa seva. Que hi farem, res no pot ser perfecte, al menys, encara no hi ha arribat les crispetes.

L'art de la història.

Per què la unió d’art i història fa història de l’art?
Per què  la unió d'art i història no fa l’art de la història?

            "La publicitat és la vida del capitalisme –en la mesura que sense publicitat el capitalisme no podria sobreviure- i és al mateix temps el seu somni.

     El capitalisme sobreviu obligant a la majoria –a la que explota- a definir els seus propis interessos amb la més gran mesquinesa possible.  En el passat, ho aconseguí amb privacions generalitzades. Avui ho aconsegueix en els països desenvolupats amb la imposició d’un fals criteri del que és desitjable i del que no. "

                                                                                                                             John Berger
Modos de ver, 1974
Pàg.169





On the Threshold of Liberty, February–March 1937
Rene Magritte
The Art Institute of Chicago, Chicago, EEUU
http://www.artic.edu/aic/collections/artwork/110970?search_id=1

Enclousure a la Granvia Sud

Es coneixen amb el nom d’ Enclousures  les privatitzacions de terrenys comunals a l’Edat Moderna a Anglaterra. Aquetes privatitzacions o tancaments es traduïen amb que els camperols ja no podien aprofitar els fruits naturals dels espais comunals (bolets, llenya, caça, plantes medicinals) sense pagar al propietari.  

Al barri de Granvia Sur,  després d’anys fent ús del nostre espai comunal (el carrer), patim  una enclousure de l’ajuntament de l’Hospitalet, o com es diu ara Zona Verda.

És clar que hi ha raons. També n’hi havia per les Enclousures angleses, la tesi era que un espai comú es degrada perquè ningú en té cura, en canvi, un espai  privat estarà ben cuidat pel seu propietari. 

De la mateixa manera, els veïns de Granvia Sur creuen que l’espai comú està mal utilitzat per vehicles de fora del barri, i que, en canvi, un espai privatitzat amb una Zona Verda en donarà una bona utilització.

Bé, de la mateixa manera que veieu ridícula la tesi de les privatitzacions dels boscos anglesos, hauríeu d’adonar-nos de la bestiesa que suposa pensar que pagar per aparcar ens facilitarà l’aparcament perquè si és obvi que, en el primer cas, la solució passa per l’educació i per donar als usuaris del comunal la percepció de propietat (a l’estil del cooperativisme), també és obvi que, en el segon cas, el pagar per aparcar, i més en les condicions que ens van indicar, només servirà per deixar de tenir uns calerons a final d’any. 

És clar que 52 euros l’any no són pas tant... , només són unes 60 baguettes aprox. Justament les que consumeixo en dos mesos. O sigui, que, a partir d’ara, d’acabat menjar pa a casa durant els mesos de gener i febrer.

Abans de marxar, una altra reflexió. Ens diu el president de l’Associació de Veïns que l’ajuntament accedeix a aquesta vella petició del barri tot i sabent que és deficitària. Ui!, a veure si ho entenc: ¿ voleu dir que, en plena crisi, la ciutadania de l’Hospitalet (nosaltres també), a través dels impostos, subvencionarà una zona verda que ara ja no fa cap falta ( el  mateix tècnic de l’ajuntament va afirmar que les places en discussió són mínimes en l’actualitat)? Quina pudor...

* Aclariment: jo, que sempre he estat en contra de la Zona Verda, al menys en aquestes condicions (no exclusiva, amb un cost pels veïns), podia entendre la necessitat en uns anys ja molt llunyans en que hi havia molts vehicles de fora del barri. En l’actualitat i sabent que no és així, ni la vull ni l’entenc.