Tribulacions d'un ex-sindicalista retornat que mai ha deixat de pensar en l'obrerisme.

No us ho havia dit?

Durant uns quants anys, quasi deu, vaig ser alliberat d’un sindicat d’aquests que diuen ser representatius. Per raons llargues d’explicar però relacionades amb la lleialtat cap el meu cap i amic J.V.M., vaig “perdre la confiança” de la cúpula del sindicat a Catalunya i vaig haver de tornar al meu lloc de treball, en el qual, sigui dit de pas, visc força tranquil, ja que des de llavors he estat allunyat de la vida sindical. Tot i això, la sang és la sang i quan Justicia y Progreso em va demanar un cop de mà, no l'he negat. I en les recents eleccions he estat escollit com a representant de les persones treballadores a la Junta de Personal (La Junta de Personal és, a l’empresa pública el que el Comitè d’empresa a la privada).

Ahir vaig assistir a la primera reunió de la Junta i hi vaig trobar les mateixes cares de fa un any llarg. No vull dir exactament les mateixes persones, sinó les mateixes expressions facials de resignació i avorriment. Fins aquí cap sorpresa.

La sorpresa va ser uns discursos que a mi em van semblar conformistes i, fins i tot, col·laboracionistes amb l’Administració arran de la posada sobre la taula d’un escrit presentat el gener del 2010 per sotmetre’l a votació (no, no m’he equivocat: gener 2010). En aquest escrit, el jutjat de VIDO de l’Hospitalet feia una determinada reivindicació.

No es va debatre

CSIF, entre burdes indirectes gens imaginatives cap al representant de JyP, va proposar tornar a desar l’escrit a la carpeta fins que l’Administració acabi el procés de regulació i entre altres arguments ho va justificar en que si tal jutjat de l’Hospitalet aconseguia la reivindicació demanada,  també la demanarien els d’Instrucció (també de l’Hospitalet) i que això no podia ser.

L’STAJ es va afanyar a recolzar al CSIF, UGT i CCOO varen callar.

Vaig protestar com vaig poder; em vaig explicar com vaig saber, sens dubte més malament que bé. La meva protesta no anava pel fet en sí, no vaig arribar a tant, sinó amb el discurs derrotista. Que ruc! la meva malaptesa no tenia cap importància car la decisió era pres i tot plegat era un teatre per a cobrir les aparences: ells varen fer el seu paper de “sentir-se ofesos” i la reivindicació del VIDO torna a dormir el somni dels justos a la carpeta de la Junta d'on, amb una mica de sort, la treuran a passejar de nou d’aquí un any i mig.

No sé que és pitjor, si pensar que els alliberats (al menys alguns d’ells), tenen por de les amenaces restrictives de l’Administració (que vol retallar el nombre d’alliberats)

O bé pensar que ahir, es va escenificar un pacte intersindical per tal d’anul·lar la veu d’una persona que no interessa, que destorba els interessos d’alguns alliberats (no oblideu que jo ho estat fins a ser apartat justament per dir el que pensava).

Jo, companys, per la part, no em penso discutir més. Faig aquesta entrada al bloc per desfogar la meva ràbia envers aquells que em tracten com si fos gilipolles que "es mama el dit”, tot esperant que la Junta de Personal de Justícia de Barcelona mantingui el seu habitual calendari de trobades, o sigui una cada dos anys. Tampoc fa falta més, o sí?