Aquesta nit Sonia m'ha aparegut en somnis i m'ha dit el següent:
Estic morta.
Sí
Morta ja fa 24 anys
Sí
Molts, massa anys.
Sí
Pot semblar gustós i atractiu això de continuar en el record de les persones,
però l'anonimat també és afalagador i engrescador (i sobretot pràctic).
Entenc que el trist incident en el que vaig ser una víctima desgraciada va esser, a desgrat meu, important pel moviment.
Però no hi ha herois i encara menys jo vaig ser cap heroïna, només una victima.
Ara, 24 anys després
continuo essent la protagonista d'uns fets que mai vaig voler
teniu bona fe (em consta)
però perquè em recordeu a cada moment la pallisa
d'aquella funesta nit que voldria oblidar per sempre més.
Ara, 24 anys després
encara em teniu per l'heroïna que no vaig ser
ni vull ser
No n'hi ha prou encara?
és que sóc l'única?
no teniu res més a fer?
La vostra lluita és només això?
No podeu anar a un altra parc? a una altra persona? a un altra fet?
Celebro que llavors, als 90, us fes servei la meva mort,
però no m'esteu utilitzant ja massa?
Tant en valoreu? tant us dec?
M'hagués sortit més a compte anar-me'n a un hotel!
Creiu-me que si ho hagués sabut, no hagués dormit aquí aquell 6 d'octubre
i no pas per no morir, no s'està tant malament aquí on sóc ara,
sinó per no sentir-vos mai més.
Ai!
desitjat silenci. Quan arribarà.
Quan deixareu de fer de mi una martir,
si jo, només volia viure com una més
morir com un més.
Desapareixer en el dolç oblit com una més.
Deixeu-me en pau, siusplau
només vull descansar amb pau.
Gràcies
Noticia a la Vanguardia
http://ehgamdok.blogspot.com.es/2003/11/dokumentuak-indarkeria-asesinato-de.html
diumenge, 21 de desembre del 2014
dilluns, 7 de juliol del 2014
Mort abans que indiferècia. De debò?
Fa poc, en ICE del Campus Mundet, on vaig anar a fer un curs de primers auxilis per a gossos em vaig trobar la següent pintada sense firmar:
Em bull la sang per la
misèria que perpetua aquest sistema
Em bull la sang per la
obediència que ens escalfa i ens ofega
Em bull la sang perquè respiro!
No vull ser domesticat!
Sempre dic allò que penso: Mort abans que indiferència
Per començar, em
va xocar una mica el lloc del grafit. Fet i fet, que jo sàpiga no estava pas a
una facultat de lletres, o lleis, o humanitats, sinó a una de caràcter
científic. Tanmateix, la seva lectura no
em va resulta massa diferent de tants altres escrits de paret: consignes de
ràbia, apassionades, de sang bullent, una reflexió al fet que som vius (que més
enllà del fet fisiològic, vol dir que pensem), i finalment la moral i conclusió
del breu poema: la negació a esser domesticat.
Fins aquí tot
força normal. Em cridà l’atenció, però, l’última exhortació: sempre dic allò
que penso (afirmació amb tota probabilitat falsa), i sobretot el desenllaç final: Mort
abans que indiferència —que prefereixo que recordi la cita, atribuïda a La Pasionaria:
“Mejor morir de pie que vivir de
rodillas” que no pas la cançó d’aquella
nena-explotada que cantava no sé què de què “antes muerta que sencilla”— .
Em sorprèn i em molesta una mica la seva banalitat (si és que no parla, l’autor/a
amb una total seriositat —No ho crec, sospito
que l’autor és un smartphone-xarxa social-domesticat més i segurament que ara
mateix, exàmens finits, està en qualsevol barra de bar d’estiu: oci domesticat—.
Però, en veritat, podem morir?
Deia Christian Dietrich Grabbe [1801-1836]: «Per cert
que d’aquest món no podem caure’ns. Hi
estem definitivament en ell».[1]Tant
difícil sembla el suïcidi. I tant difícil ho és. Cal tenir una desesperació extrema,
com la de Patricia Heras assetjada pel sistema policial i judicial, una por terrible com la de Hemingway i Virginia Woolf
(tots dos sospitaven que s’estaven tornant bojos), o un desencant atàvic com el
que crec tenia Pollock per estavellar-se amb el cotxe.
Per altra banda,
deia Sòcrates (en la veu de Plató, a la Apologia de Sòcrates) que la mort, podia
ser o bé una dolça son o bé un retrobament amb els més justos. Recullo el
fragment, en castellà, d’una pàgina qualsevol d’intenet [2]:
La
muerte es una de estas dos cosas: o bien el que está muerto no es nada ni tiene
sensación de nada, o bien, según se dice, la muerte es precisamente una
transformación, un cambio de morada para el alma de este lugar de aquí a otro
lugar.
Si
es una ausencia de sensación y un sueño, como cuando se duerme sin soñar, la
muerte sería una ganancia maravillosa. Pues, si alguien, tomando la noche en la
que ha dormido de tal manera que no ha visto nada en sueños y comparando con
esta noche las demás noches y días de su vida, tuviera que reflexionar y decir
cuántos días y noches ha vivido en su vida mejor y más agradablemente que esta noche,
creo que no ya un hombre cualquiera, sino que incluso el Gran Rey encontraría
fácilmente contables estas noches comparándolas con los otros días y noches.
Si, en efecto, la muerte es algo así, digo que es una ganancia, pues la
totalidad del tiempo no resulta ser más que una sola noche.
Si,
por otra parte, la muerte es como emigrar de aquí a otro lugar y es verdad,
como se dice, que allí están todos los que han muerto, ¿qué bien habría mayor
que éste, jueces? Pues si, llegado uno al Hades, libre ya de éstos que dicen
que son jueces, va a encontrar a los verdaderos jueces, los que se dice que
hacen justicia allí: Minos , Radamanto, Éaco y Triptólemo, y a cuantos
semidioses fueron justos en sus vidas, ¿sería acaso malo el viaje? Además,
¿cuánto daría alguno de vosotros por estar junto a Orfeo, Museo, Hesíodo y
Homero?”
Així, doncs, els problema queda reduït, no en el
fet de la mort, sinó en la manera de executar-la, tant en la seva materialitat
com en les seves probabilitats d’eficàcia (segura, sense seqüeles, neta,
discreta).
El suïcidi com a resistència front el repressor
Som molts (o potser només jo) qui ens neguem a ser domesticats. I pocs (potser
només jo) ens preocupem a desfer-nos de tant llast com podem —mai serà tot, jo
mateix estic escrivint des de un ordinador força nou—.
Som alguns (o potser només jo) qui ens presentem voluntàriament
a una auto-liquidació, (abans mort que indiferent); però la cosa no és fàcil.
O tens una
des-motivació prou important o gran per superar la por a la caiguda al buit, al
dolor d’unes rodes per sobre les costelles, a que les pastilles dormidores
fallin i finalment t’adonis de l’angoixa de l’asfixia, i que la corda potser no
et trenqui el coll i resulti en una agonia llarga penjat d’un cable; o tens
aquesta brutal des-motivació, dic, o poc tens a fer.
Perquè, tot i
que el present és plural en tecnologia per a matar selectivament, ràpidament o
massivament, i força assortida de tota mena de productes sedants, destrals martells,
ganivets i fulles de guillotina; perquè tot i que les homes, som una agrupació
malvada que no dubta a aniquilar pobles sencers per diner, a matar molts més
animals que els necessaris —quan no per riure-se’n—.
En poques paraules, en el sentit més literal de la paraula desaparèixer no és gens fàcil i és així perquè si, féssim el que ens diu el nostre poeta de parets d’universitat, si féssim com els obrers protagonistes del compte de Jack London, La huelga General, els polítics, els banquers, els sindicallestos, en una paraula, els rics, no tindrien qui els neteges les latrines, la seva merda, i ho haurien de fer ells mateixos. Marx ho va dir d’una manera molt millor que no pas jo, però jo ho dic més directe: fa falta un exercit d’esclaus disponibles. I aquests som nosaltres.
Cal doncs, declarar-nos en vaga, però no de treball, ni de fam, sinó de vida. Buidar els carrers, les ciutats, el món.
Cal, com en el compte de Jack London, deixar els nostres amos sense esclaus.
***
M’he centrat en
la mort física, potser perquè per a els pobres és la única possible. Amb aquest
tema, els rics també tenen les de guanyar, i poden optar a una còmoda mort
social, estil Bartleby, tancant portes i finestres, ràdios, teles i periòdics,
adoptant la postura de “preferiria no fer-ho”.
O podem optar
per una més radical molt simbòlica, deixar de ser nosaltres, de tenir
necessitats específiques (més enllà de les que els cos ens reclama sí o sí). Viure
com aquell qui diu dins d’un heterònim pessoià i fins i tot escriure’ns poemes
a nosaltres mateixos com va fer Gil de Biedma: Después
de la muerte. [3]
També podem
escapar de la vida, ja sigui pels tòxics, llibres, música... ui, en aquest
moment m’estic semblant massa al Freud de El
malestar de la cultura. I cal no repetir-se.
Lluís Parera o
Don Lluïsote de la Barcinus, el famoso
hidalgo emendador de sinrazones, mejorador de abusos y satisfactor de
deudas.
L’Hospitalet de Llobregat,
Diumenge 6 de juliol
[1]
La traducció es meva, a partir del
peu de pàgina de l’obra El malestar en la cultura, Sigmund Freud, Amorrotu
editores, Buenos Aires, 2001
[2] «http://www.bibliotecasvirtuales.com/biblioteca/OtrosAutoresdelaLiteraturaUniversal/Platon/Apologia.asp»
diumenge, 29 de juny del 2014
Tant si Madrid paga com si no paga, tu no tindràs paga
L'altra dia, parlava amb un company molt reflexiu, bon discutidor, però potser un pèl poc analític i de massa cor català, sobre si recuperaríem una part de la paga extra, ell està convençut que així serà si "Madrid paga".
http://www.ara.cat/politica/Mas-Colell-que-financament-serveis-publics_0_1157884339.html
Està molt bé, aquest discurset populista, però...
Madrid ja ens intentava robar al 1650.
Des de 1714 Madrid mai ha retornat a Catalunya el que dels treballadors catalans
Tan de bo tingui raó el company; malauradament, les males relaciones econòmiques no són pas novetat, ja ho eren quan encara podiem parlar d'Espanya i el Regne d'Aragó, el 1650 quan els castellans, Conde Duque de Olivares al capdavant, i amb una hisenda absolutament esgotada, feien excursions per terres de la la Corona d'Aragó i el principiat Català per espoliar-les.
Per tant, que ara Madrid no pagui, no és pas una novetat: sempre ha estat així.
Bé, el que us volia dir. Qui pensi que si patim retallades és perquè Madrid no ens dona tot el que ens correspon, és, com a mínim, un sant innocent.
Mai Madrid ens ha donat el que ens correspon. Mai, perquè els cal mantenir la cort (això és: la Casa Reial I sobretot TOTA LA PATULEIA aristòcrata que té el territori espanyol constret i empobrit).
Qui es pensi que els extremenys o els andalusos són ganduls és un simple (sinó mireu si no són treballadors quan venen a Catalunya). El que els passa a aquesta pobre gent és que estan sota la bota dels "señoritus".
Una altra cosa, molt diferent és que hi hagi qui, com al 1710, estigui interessat en fer veure que els problemes són de Madrid. Llavors -al 1710- eren els proto-burgesos del carrer Montaca (que al 1714 van lliurar-se de les represàlies per mitjà de l'exili). Ara són els lliberals.
Si no recordo malament, l'últim intent va ser el regeneracionisme de Polavieja (que va posar al poder a Silvela i el fracàs del qual va acabar amb el conflice del tancament de caixes) i crec que a Pujol li varen oferir el mateix estatus fiscal que ha Navarra però el va rebutjar a canvi de participar del Gobierno (parlo un xic de memòria, eh?).
(Nota: la 'E' d'ERC —partit creat al 1931, no pas el 1976— no fa referència a una esquerra obrera, sinó més aviat a una contraposició a la dreta monàrquica. De fet, no són obrers, sinó al contrari, gent benestant, tot i que Companys, quan era advocat, va posar la seva fortuna al servei de la defensa dels pagesos pobres).
És clar que hi ha les balances fiscals, i les xifres (les publicades i les no publicades) i les estadístiques (considerades en el món de la argumentació seriosa una fal·làcia per la seva perversió interpretativa). Així,que, no, encara que ho digui La Vanguardia o la premsa lliure (tan de moda ara).
Cal recuperar l'esperit crític i no creure'ns tan fàcilment allò que se'ns diu (tampoc el que dic jo)
No siguem babaus, recordem allò que deia Kant: "atreveix-te a pensar!"; no et creguis tan fàcilment allò que et diu el papa i la mama. (Ho podeu trobar al text: Respuesta a la pregunta que es la ilustración, de 1754, és un text relativament fàcil de llegir i molt instructiu, on la conclusió és: sigues crític, no creguis el que et diuen i, atreveix-te a pensar per tu mateix). Jo us he posat un link, però per internet en trobareu moltes copies. Un text, que, tot i que escrit fa quasi 300 anys, és molt, molt, molt, actual).
Mas Colell.
És un vell conegut de la casa (no pas meu, però la meva parella fa anys que el segueix i el seguia en els mantins de TV3, —i li feia posar els pèls de punta— està format a EEUU i sobretot en mitjans que fàcilment és poden entreveure com a lliberals o ultra lliberals.
Sembla ser que defensava l'eliminació del funcionariat i de la funció pública (cosa que per altra banda, es coherent amb el liberalisme salvatge que propugna l'eliminació de l'estat i la lluita "todos contra todos".
Bé, parlo indirectament perquè no penso perdre massa el temps amb una persona que des que és al govern ha mostrat el seu menyspreu cap a mi i els meus companys, i no parlo de les retallades sinó del menyspreu amb que ens tracte.
Recordeu, sense servei públic, cadascú haurà de sobreviure com pugui.
Recordeu: menys Impostos, menys serveix públics. El problema no són els Impostos, són els corruptes.
i RECORDEU:
SI NOMÉS ELS RICS ESTUDIEN, NOMÉS ELS RICS SABRAN.
LLEGIU, FORMEU-VOS, PENSEU, PENSEU, PENSEU.
* En el segle XIX i fins a la Guerra Civil, els obrers, auto gestionats i organitzats en ateneus llibertaris, varen rebaixar molt la taxa d'analfabetisme i d'analfabetisme funcional. Fem un homenatge a aquells lluitadors, avis nostres, fem un homenatge a Ferrer i Guardia i llegim, llegim i encara llegim més.
Don Lluïsote de la Barcinus, Hidalgo desfacedor de entuertos i descubridor de mentiras.
L'Hospitalet de Llobregat, 29 de juny de 2014
diumenge, 2 de març del 2014
El miracle d'Anna Sullivan. Una cosa de llenguatge (que no de llengua)
Avui vull recordar
aquesta pel·lícula de 1962 (segons la
Filmaffinity) i que en castellà porta el nom de la mestra, coprotagonista del
film, però que originalment es deia The
Miracle Worker, o sigui, una cosa semblant a El miracle treballor, -Carol, ja em diràs la teva.
Bé, títol
apart, el tema és que sembla feta, aquet llargmetratge, a pèl pel que fa al
curs que estic fent justament en aquest quadrimestre sobre la història del
llibre i la lectura, sobretot pel que fa a la lectura.
Us imagineu
que naixeu sords i cecs i que fins aproximadament els deu anys no entreu en
algú que us expliqui el que és la llengua?
Encara més, us
heu parat a pensar mai que és la llengua (millor dit, el llenguatge)?
Jo sí. Fa ja
molts, massa anys, algú em va dir com de passada que fet i fet nosaltres pensem
amb paraules, sense paraules no hi ha pensament.
Potser seria agosarat,
però no massa exagerat dir que aquesta senzilla i aparentment innocent frase ha
estat la meva pastanaga durant anys –encara ho és- i el meu leitmotiv, perquè regularment, com un
Quixot al Toboso, ensopego amb la
relació entre la llenguatge i el ser humà.
Bé, reprenem
el fil perquè realment no us volia parlar de llenguatge sinó de la pel·lícula,
protagonitzada per una explosiva Patty Duke que no sent, que no veu, però té
una intel·ligència prodigiosa. És clar que parlar-vos d’aquesta pel·lícula és
el mateix que parlar-vos de llenguatge ja que el veritable protagonista es
justament el llenguatge en el seu estat més pur. Perquè fet i fet la llengua és
un codi, bàsic, elemental, en el límit de la natura que diria segurament el
professor Max Hidalgo, però jo m’atreviria (con todo respeto, Max) a pujar un
petit esglaó de llengua a llenguatge: el mecanisme, “l’intringulis”, les bambolines
de la llengua mentre que l’escriptura ja és, directament, l’actor que juga amb
la llengua i a cops un director que sempre seu en una de les cadires de platea,
tal com fan els autors de Best-sellers, mers usuaris del llenguatge per
transmetre i sobretot vendre mooolt.
Vaja, un cop
més m’he perdut en el llenguatge. És impossible parlar d’aquest film sense
enredar-s’hi. I no sé que és millor si que el veieu primer i després en penseu
i investigueu, o, tot just al contrari, primer preneu consciència de com la llengua
–el llenguatge- ens construeix com a éssers subjectius i després us deixeu
emportar pel metratge en blanc i negre i hauria de dir sonor a mitges, ja que,
tret d’algun so de la menuda (recordeu que no es muda, però no pot emetre allò
que no ha sentit mai!) i, a banda dels personatges circumstancials, el diàleg
només està en les mans –o boca- de la mestra, l’Anna Sullivan, la Helen no pot
tenir diàleg perquè, senzillament no sap que pot parlar, que pot emetre sons
articulats.
De fet, la
nena no sap ni tan sols que hi ha una cosa que és diu llenguatge i que serveix
per comunicar-nos entre nosaltres.
Perdó. Aquí em
cal dir una cosa: certament si coneix el llenguatge com a manera de
comunicació, en petits gestos (a vegades no tan petits) i “interpretacions”
facials, faltant-li doncs, la estructuració d’aquest llenguatge anàrquic en una
llengua, o sigui en una comunicació.
Qui sap si Max
no em dirà, potser, que la diferència conceptual entre llenguatge i llengua és
justament aquesta, el llenguatge és una comunicació... diguem animal,
descontrolada, instintiva, sense raó. La llengua incorpora la raó, per això, de
llengua només en tenim els humans en tant que terrícoles amb raó (clar que pel
que ens serveix... oi?).
Salut, nois i
noies, fins aviat.
diumenge, 23 de febrer del 2014
Midnight in París
Si la mítica pel·lícula (per dir-ho d'alguna manera) del Woody a Barcelona va resultar un avorriment i un trist desencís de la meva pobra, bruta i mísera ciutat. Per molt que les autoritats locals s'afanyin en revestir-la de cel·lofanes tramposes continua essent tant provinciana com aquella mona que es vestia de seda.
I no és que París tingui pas res de diferent, també és una ciutat bruta i turística, però no és pobra ni mísera. Tenen la saviesa de conservar els monuments vius que constitueixen els locals que en ells mateixos acumulen història i històries. De tot en fan un monument, de la Torre Eiffel i de la Notre Dame, però també de la Shakespeare and Company* de la Closserie des Lilas i del Cafe de Floré, per exemple. Sense oblidar les Gibert Jeune i altres del Boulevard Saint-Michael, amb les seves ofertes i les seves cues per pagar.**
* La llibreria de vell Cervantes-Canuda, del carrer Canuda, ha tancat recentment. Hi obriran una botiga de roba per a joventut.
** La llibreria Catalònia, tan cèntrica com les del Boulevard Saint-Michael ha tancat. Al seu lloc hi ha un establiment de menjar ràpid.
** La llibreria Catalònia, tan cèntrica com les del Boulevard Saint-Michael ha tancat. Al seu lloc hi ha un establiment de menjar ràpid.
Mentre que a Barcelona pràcticament -i potser sense el pràcticament- només ens queda l'emblemàtic Cafe de l'Opera, on encara es pot veure rarament algú llegint o escrivint en una llibreta més o menys personal. A París no és gens infreqüent trobar lectors a les cafeteries. I si tens sort, el veí captarà el teu accent català i et saludarà amb cert respecte, que Catalunya, tot i provinciana i burgesa no deixa de ser un oasi dins la rància i aristòcrata Espanya, país de casulles i espases.
Per cert, per a mals pensats, certament els preus en aquests locals no són barats (bé, els llibres si fa o no fa igual que a l'estat espanyol), vull dir els preus de les consumicions, però, per una banda el cafè és cafè (quan fa que no tasteu un cafè de veritat?) i un còctel entre les mateixes taules en que convivien Hemingway, Fitzgerald i Picasso, i Dalí, i Buñuel, no costa massa més que un d'igual a la afortunadament resistent Boadas barcelonina.
En fi, no és d'estranyar doncs, que Woody Allen regali a la ciutat de la cultura un reportatge bellíssim, delicadíssim on no és gens difícil reconèixer els llocs i tants il·lustres visitants. I a més amb l'encert que el protagonista, en Gil, tot i parlar idènticament que Allen no és pas ell. El protagonista de Midnight in Paris és la ciutat, però sobretot, el culte místic que els seus ciutadans i les institucions rendeixen a la historia de les seves històries.
Quan, Barcelona, els seus convisquents, les seves institucions s'adonaran de la riquesa que té aquesta ciutat i s'atreviran a escapar-se un poquet del ja més que suat Gaudí, Barri Gòtic (i Call, cal no oblidar) i Quatre gats?
En definitiva, per què Allen es volca en cos i ÀNIMA amb París i li dóna a la pel·lícula un contingut brutal, mentre que a Barcelona va fer un ràpid passeig de passada, utilitzant la ciutat com un fons més d'una pel·lícula més aviat fluixeta?
París serà Xovinista, però Barcelona és provinciana i tenallada per una xarona Espanya que encara ha de fer la seva revolució per sortir de l'Antic Règim.
En definitiva, per què Allen es volca en cos i ÀNIMA amb París i li dóna a la pel·lícula un contingut brutal, mentre que a Barcelona va fer un ràpid passeig de passada, utilitzant la ciutat com un fons més d'una pel·lícula més aviat fluixeta?
París serà Xovinista, però Barcelona és provinciana i tenallada per una xarona Espanya que encara ha de fer la seva revolució per sortir de l'Antic Règim.
Comparativa fotogràfica:
Una semblança en les atraccions, Tibidabo i Musée des Arts Forains
L'ambient del carrer....
Fonts de les fotos:
Tibidabo: http://www.localnomad.com/en/blog/2012/01/12/vicky-cristina-barcelona-a-barcelona-guide/
Carrer Barcelona: http://www.picstopin.com/480/vicky-cristina-barcelona-trailer-deutsch-german-youtube/http:%7C%7Ci1*ytimg*com%7Cvi%7CXIL87Jw8OAw%7Chqdefault*jpg/
Altres: http://totallist.wordpress.com/tag/filming-locations-midnight-in-paris/
I, per acabar el cartell... sobren els comentaris....
La frase llatina del dia (o millor dit, de la setmana)
Sí, ja ho sé, trigo un xic a posar una nova frase, però es que vaig molt atabalat entre els estudis, la feina, la casa, la Piula... encara he d'acabar de fer la "xuleta" de les declinacions i pronoms / verbs... en fi, poc a poc, eh?
De moment analitzo, com és costum, l'última que he rebut i que diu:
Per començar ja comencem que no tenim verb (en llatí) així potser hauria de ser una cosa així com: la frugalitat: mare de les virtuts (encara que recordo alguna cosa que en aquests casos, en llatí, justament, es perdia el verb).
Anem a la morfologia:
Bé, d'entrada virtutum, sembla que sigui de la segona... com era? O serà un neutre? (No, si és un plural no pot ser un neutre). A veure, el diccionari de paper...
[ai!, que se'm rovellen les declinacions.]
Virtus, virutis. És tercera. Perquè si fos segona el genitiu seria virtuti
i com era la tercera? a veure.... x,x,em,is,i,e/i es,es,es,um,ibus,ibus.
[ep!, de memòria, eh? al cap i a la fi, potser no està tant malament]
Per tant, Lluís, recorda, si us plau, virtus, virtutis. (i tenim un genitiu plural)
¡¡¡ I aquesta era la fàcil!!! ai mare!
Frugalitas, frugalitatis: de nou una tercera, en nominatiu: frugalitat, moderació
Genetrix, genetricis: el mateix: mare. (aquesta paraula també convindria dominar)
Anem a per l'anàlisi:
Genetrix virtutum frugalitas
Ns Gp Ns
S <--Cn Atribut
La mare de les virtuts és la moderació
Ui!, mireu un cop més un d'aquells preceptes de Delfos. (Coneixe't a tu mateix, res en excés, E)
Per altra banda cal acceptar que, fet i fet, estem parlant de lèxic, o sigui memòria i remarcar i subratllar que, en canvi, el que ha estat força immediat ha estat la lògica de l'anàlisi (per altra banda, absolutament bàsic).
Així que anem a mirar-nos en positiu i, justament agafant els preceptes de Delfos, saviesa grega en estat pur, veure que em conec força bé, i que, desmesura amb això del llatí no en tinc (hehehehe), o dit d'una altra manera i ara seriosament, poc a poc i bona lletra. El més important és que no ho deixo i ara he d'investigar si, com passa amb els pronoms de primera i segona, es habitual eliminar el verb 'ser' quan és evident (cosa que em sona molt).
De moment analitzo, com és costum, l'última que he rebut i que diu:
Genetrix virtutum frugalitas
(La frugalidad es la madre de las virtudes.)
Per començar ja comencem que no tenim verb (en llatí) així potser hauria de ser una cosa així com: la frugalitat: mare de les virtuts (encara que recordo alguna cosa que en aquests casos, en llatí, justament, es perdia el verb).
Anem a la morfologia:
Bé, d'entrada virtutum, sembla que sigui de la segona... com era? O serà un neutre? (No, si és un plural no pot ser un neutre). A veure, el diccionari de paper...
[ai!, que se'm rovellen les declinacions.]
Virtus, virutis. És tercera. Perquè si fos segona el genitiu seria virtuti
i com era la tercera? a veure.... x,x,em,is,i,e/i es,es,es,um,ibus,ibus.
[ep!, de memòria, eh? al cap i a la fi, potser no està tant malament]
Per tant, Lluís, recorda, si us plau, virtus, virtutis. (i tenim un genitiu plural)
¡¡¡ I aquesta era la fàcil!!! ai mare!
Frugalitas, frugalitatis: de nou una tercera, en nominatiu: frugalitat, moderació
Genetrix, genetricis: el mateix: mare. (aquesta paraula també convindria dominar)
Anem a per l'anàlisi:
Genetrix virtutum frugalitas
Ns Gp Ns
S <--Cn Atribut
La mare de les virtuts és la moderació
Ui!, mireu un cop més un d'aquells preceptes de Delfos. (Coneixe't a tu mateix, res en excés, E)
 |
| Oracle de Delfos. Font imatge: http://mirapiensayaprende.blogspot.com.es/ |
REFLEXIÓ
Per una banda és trist que una senzilla frase, tres paraules encara em costi tant d'esforç.Per altra banda cal acceptar que, fet i fet, estem parlant de lèxic, o sigui memòria i remarcar i subratllar que, en canvi, el que ha estat força immediat ha estat la lògica de l'anàlisi (per altra banda, absolutament bàsic).
Així que anem a mirar-nos en positiu i, justament agafant els preceptes de Delfos, saviesa grega en estat pur, veure que em conec força bé, i que, desmesura amb això del llatí no en tinc (hehehehe), o dit d'una altra manera i ara seriosament, poc a poc i bona lletra. El més important és que no ho deixo i ara he d'investigar si, com passa amb els pronoms de primera i segona, es habitual eliminar el verb 'ser' quan és evident (cosa que em sona molt).
diumenge, 9 de febrer del 2014
Ves per on...
Mentre veiem, de fons, la gala dels Goya i en Manuel Fuentes, a mi em venen alguns records,
quan Victor Manuel cantava a Franco en els seus anys "mozos"
i Joaquin Sabina convida a amics i a cert príncep (és com un conte de fades):
Cena con Los Príncipes de Asturias
QUE BONIC......! QUE MACO......! QUE PROGRES més ben conservats en el seu envàs plastificat: estúpida melancolia
Enyoro una mica de sinceritat
(Javier Krae: Cuervo ingenuo)
És pot dir més alt, no més clar.
Luis Pastor
quan Victor Manuel cantava a Franco en els seus anys "mozos"
i Joaquin Sabina convida a amics i a cert príncep (és com un conte de fades):
Cena con Los Príncipes de Asturias
¿Recuerdan la cena celebrada en casa de Joaquín Sabina y a la que acudieron como invitados de honor los Príncipes de Asturias? Pues está dando que hablar. Además de sus Altezas, a la velada también asistieron Joan Manuel Serrat y Candela Tifón; Víctor Manuel y Ana Belén, Simoneta Gómez Acebo …más
QUE BONIC......! QUE MACO......! QUE PROGRES més ben conservats en el seu envàs plastificat: estúpida melancolia
Enyoro una mica de sinceritat
(Javier Krae: Cuervo ingenuo)
És pot dir més alt, no més clar.
Luis Pastor
Subscriure's a:
Missatges (Atom)