Fa poc, en ICE del Campus Mundet, on vaig anar a fer un curs de primers auxilis per a gossos em vaig trobar la següent pintada sense firmar:
Em bull la sang per la
misèria que perpetua aquest sistema
Em bull la sang per la
obediència que ens escalfa i ens ofega
Em bull la sang perquè respiro!
No vull ser domesticat!
Sempre dic allò que penso: Mort abans que indiferència
Per començar, em
va xocar una mica el lloc del grafit. Fet i fet, que jo sàpiga no estava pas a
una facultat de lletres, o lleis, o humanitats, sinó a una de caràcter
científic. Tanmateix, la seva lectura no
em va resulta massa diferent de tants altres escrits de paret: consignes de
ràbia, apassionades, de sang bullent, una reflexió al fet que som vius (que més
enllà del fet fisiològic, vol dir que pensem), i finalment la moral i conclusió
del breu poema: la negació a esser domesticat.
Fins aquí tot
força normal. Em cridà l’atenció, però, l’última exhortació: sempre dic allò
que penso (afirmació amb tota probabilitat falsa), i sobretot el desenllaç final: Mort
abans que indiferència —que prefereixo que recordi la cita, atribuïda a La Pasionaria:
“Mejor morir de pie que vivir de
rodillas” que no pas la cançó d’aquella
nena-explotada que cantava no sé què de què “antes muerta que sencilla”— .
Em sorprèn i em molesta una mica la seva banalitat (si és que no parla, l’autor/a
amb una total seriositat —No ho crec, sospito
que l’autor és un smartphone-xarxa social-domesticat més i segurament que ara
mateix, exàmens finits, està en qualsevol barra de bar d’estiu: oci domesticat—.
Però, en veritat, podem morir?
Deia Christian Dietrich Grabbe [1801-1836]: «Per cert
que d’aquest món no podem caure’ns. Hi
estem definitivament en ell».[1]Tant
difícil sembla el suïcidi. I tant difícil ho és. Cal tenir una desesperació extrema,
com la de Patricia Heras assetjada pel sistema policial i judicial, una por terrible com la de Hemingway i Virginia Woolf
(tots dos sospitaven que s’estaven tornant bojos), o un desencant atàvic com el
que crec tenia Pollock per estavellar-se amb el cotxe.
Per altra banda,
deia Sòcrates (en la veu de Plató, a la Apologia de Sòcrates) que la mort, podia
ser o bé una dolça son o bé un retrobament amb els més justos. Recullo el
fragment, en castellà, d’una pàgina qualsevol d’intenet [2]:
La
muerte es una de estas dos cosas: o bien el que está muerto no es nada ni tiene
sensación de nada, o bien, según se dice, la muerte es precisamente una
transformación, un cambio de morada para el alma de este lugar de aquí a otro
lugar.
Si
es una ausencia de sensación y un sueño, como cuando se duerme sin soñar, la
muerte sería una ganancia maravillosa. Pues, si alguien, tomando la noche en la
que ha dormido de tal manera que no ha visto nada en sueños y comparando con
esta noche las demás noches y días de su vida, tuviera que reflexionar y decir
cuántos días y noches ha vivido en su vida mejor y más agradablemente que esta noche,
creo que no ya un hombre cualquiera, sino que incluso el Gran Rey encontraría
fácilmente contables estas noches comparándolas con los otros días y noches.
Si, en efecto, la muerte es algo así, digo que es una ganancia, pues la
totalidad del tiempo no resulta ser más que una sola noche.
Si,
por otra parte, la muerte es como emigrar de aquí a otro lugar y es verdad,
como se dice, que allí están todos los que han muerto, ¿qué bien habría mayor
que éste, jueces? Pues si, llegado uno al Hades, libre ya de éstos que dicen
que son jueces, va a encontrar a los verdaderos jueces, los que se dice que
hacen justicia allí: Minos , Radamanto, Éaco y Triptólemo, y a cuantos
semidioses fueron justos en sus vidas, ¿sería acaso malo el viaje? Además,
¿cuánto daría alguno de vosotros por estar junto a Orfeo, Museo, Hesíodo y
Homero?”
Així, doncs, els problema queda reduït, no en el
fet de la mort, sinó en la manera de executar-la, tant en la seva materialitat
com en les seves probabilitats d’eficàcia (segura, sense seqüeles, neta,
discreta).
El suïcidi com a resistència front el repressor
Som molts (o potser només jo) qui ens neguem a ser domesticats. I pocs (potser
només jo) ens preocupem a desfer-nos de tant llast com podem —mai serà tot, jo
mateix estic escrivint des de un ordinador força nou—.
Som alguns (o potser només jo) qui ens presentem voluntàriament
a una auto-liquidació, (abans mort que indiferent); però la cosa no és fàcil.
O tens una
des-motivació prou important o gran per superar la por a la caiguda al buit, al
dolor d’unes rodes per sobre les costelles, a que les pastilles dormidores
fallin i finalment t’adonis de l’angoixa de l’asfixia, i que la corda potser no
et trenqui el coll i resulti en una agonia llarga penjat d’un cable; o tens
aquesta brutal des-motivació, dic, o poc tens a fer.
Perquè, tot i
que el present és plural en tecnologia per a matar selectivament, ràpidament o
massivament, i força assortida de tota mena de productes sedants, destrals martells,
ganivets i fulles de guillotina; perquè tot i que les homes, som una agrupació
malvada que no dubta a aniquilar pobles sencers per diner, a matar molts més
animals que els necessaris —quan no per riure-se’n—.
En poques paraules, en el sentit més literal de la paraula desaparèixer no és gens fàcil i és així perquè si, féssim el que ens diu el nostre poeta de parets d’universitat, si féssim com els obrers protagonistes del compte de Jack London, La huelga General, els polítics, els banquers, els sindicallestos, en una paraula, els rics, no tindrien qui els neteges les latrines, la seva merda, i ho haurien de fer ells mateixos. Marx ho va dir d’una manera molt millor que no pas jo, però jo ho dic més directe: fa falta un exercit d’esclaus disponibles. I aquests som nosaltres.
Cal doncs, declarar-nos en vaga, però no de treball, ni de fam, sinó de vida. Buidar els carrers, les ciutats, el món.
Cal, com en el compte de Jack London, deixar els nostres amos sense esclaus.
***
M’he centrat en
la mort física, potser perquè per a els pobres és la única possible. Amb aquest
tema, els rics també tenen les de guanyar, i poden optar a una còmoda mort
social, estil Bartleby, tancant portes i finestres, ràdios, teles i periòdics,
adoptant la postura de “preferiria no fer-ho”.
O podem optar
per una més radical molt simbòlica, deixar de ser nosaltres, de tenir
necessitats específiques (més enllà de les que els cos ens reclama sí o sí). Viure
com aquell qui diu dins d’un heterònim pessoià i fins i tot escriure’ns poemes
a nosaltres mateixos com va fer Gil de Biedma: Después
de la muerte. [3]
També podem
escapar de la vida, ja sigui pels tòxics, llibres, música... ui, en aquest
moment m’estic semblant massa al Freud de El
malestar de la cultura. I cal no repetir-se.
Lluís Parera o
Don Lluïsote de la Barcinus, el famoso
hidalgo emendador de sinrazones, mejorador de abusos y satisfactor de
deudas.
L’Hospitalet de Llobregat,
Diumenge 6 de juliol
[1]
La traducció es meva, a partir del
peu de pàgina de l’obra El malestar en la cultura, Sigmund Freud, Amorrotu
editores, Buenos Aires, 2001
[2] «http://www.bibliotecasvirtuales.com/biblioteca/OtrosAutoresdelaLiteraturaUniversal/Platon/Apologia.asp»
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada