Allà
estava, en peus i una bossa blanca a les mans amb la roba de l’home que feia
poc havia ingressat a les urgències.
Així començava una aventura a l’hospital. Un inici
que era, al temps el final d’una altra aventurà que començà amb una pregunta:
—¿Sabes algo de ....? —em deia un conegut del barri— Hace días
que no me coge el teléfono
Efectivament, ningú agafava el mòbil, ningú
despenjava el fix. Efectivament alguna cosa passava perquè a dos quarts de
tres, ell sempre era a casa. Vaig córrer
a buscar el meu joc de claus. Vaig tornar a córrer cap a casa d’ell. Truco,
ningú contesta, només el gosset borda que borda entre desesperat i esperançat.
Fico
la clau, no. No puc. Alguna cosa destorba. I és que el pany ja té una clau, per
dins. No puc obrir. I el gos borda i borda. Cops a la porta, res a fer. Truco
als bombers i mentrestant venen, no sé perquè penso que rere la porta hi ha la
mort, surto a buscar algun veí per entrar pels patis. Una veïna intenta ajudar-me (a treure la clau
de dins) amb un tornavís: res a fer i els bombers encara no han arribat. La
Portera em franqueja el pas cap el patí. La galeria del pis és molt amunt no hi
arribo. Veig una escala. L’obro, m’hi enfilo. No hi arribo. La canvio de lloc,
m’hi enfilo fins a dalt de tot mentre la portera, bona noia, la subjecta em
fermesa.
Poso
un peu, un altre en una peça (que no sé massa bé que és) que es trenca però m’ha
donat prou empenta per posar l’altre peu. Estic a dalt, al pis, però encara he
de travessar la barana, i no és fàcil. Amb compte de no caure em situo, em
preparo, em col·loco bé i finalment passo una cama, després l’altra. La porta
de la cuina és oberta: JA SÓC DINS!
El gosset em ve a dir hola, gràcies, i
moltes coses més. Cada salt cap la meva cara és una mostra d’agraïment, de
benvinguda. Corro pel pis, busco, a l’habitació,
al corredor, alguns llums estan oberts però no veig a ningú. Llavors sento una
veu, cap al sofà, miro. Allí està, quasi despullat, indefens, panxa enlaire, tremolós,
espantat, al·lucinat., però VIU.
Obro la porta del carrer, els bombers han arribat —de fet, no han trigat
quasi res, encara que l’estona hagi pogut semblar eterna—, els hi agraeixo la
presa i tot i que no fan falta per obrir la porta, són el primer contacte amb l’home.
Als pocs minuts, la urbana i l’ambulància. Uns m’ajuden a recuperar la
documentació necessària —poca, però en
aquells moments il·localitzada—, mentre els professionals mèdics prenen cura de
l’home.
Al cap de
mitja hora estic a l’ambulància camí de l’hospital. I així és que estic aquí,
en peus i amb una bossa blanca a les mans i sense saber gairebé que fer...
Bombers, gràcies. Guàrdies Urbans, gràcies. Equip
de l’ambulància: gràcies. Hospital: gràcies.
A tots vosaltres, servei públic: gràcies.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada