Corrupció, una moda nova?

No pas. De fet és força antiga, la qüestió de la corrupció. I per a mostra, adjunto un fragment del treball realitzat a partir del llibre de Gemma Rúbí i Josep Armengol central en la corrupció electoral a la Restauració.

Podem comparar la corrupció electoral [Canovista]  amb l’actual corrupció?

Sí. Dit amb una sola frase: Canviar-ho tot perquè tot continuï igual. Anem a pams.

Primer de tot cal tenir clar que qui s’escull en  unes eleccions no és qui realment mana (sempre mana i ha manat el diner) sinó qui sembla manar (deixem de banda, per síntesi, matisacions dels límits del manar). O sigui, una mena d’intermediari entre els productors i el capital (o si es prefereix, senzillament el diner) que fins ara s’ha demostrar sempre corrupte.

Però hi ha una diferencia cabdal: hi ha dues maneres d’aconseguir que aquest intermediari sigui qui volem, la primera, la de llavors, és manipular el fet de l’elecció, l’escrutini. L’altra,la d’ara, és aconseguir que l’elector voti a qui convingui. Quedi clar que sigui quin sigui, només serà l’intermediari i al darrera tindrà, com sempre, els poders econòmics, per tant fins i tot podem presentar a dos o tres candidats diferents, en simulada competència (o fins i tot en autèntica competència en alguns punts secundaris o marginals).

Pot semblar que estem comparant peres i pomes, però tot plegat és el mateix: fruita... o diner, com es vulgui. En la societat de finals de segle XVIII, absolutament diferent a la nostra, els negocis potser eren nets però es sustentaven en uns càrrecs que calia doncs assegurar que fossin de determinat color. Avui continua essent important qui estigui al capdavant del govern, no deixa de ser, recordem, l’intermediari entre el poble i qui mana de veritat. Però la brutícia ha canvia d’escenari i de les eleccions s’ha anat a les bambolines (o potser hauríem de dir que de les bambolines ha entrat a escena: els negocis).

Hem canviat la vergonya. Ara seria impensable una tupinada (bé, potser no tan impensable, només cal que no se sàpiga); en canvi és absolutament acceptat unes desviacions de fons, o un frau fiscal o qualsevol altra estratagema per omplir les butxaques de pocs a costa de molts.  En altres paraules, tan se val si sumen dos i tres, o tres i dos, el resultat és el mateix: cinc. Tan és si fem la activitat corrupte a peu d’urna o a peu de llibre de comptabilitat, el que importa es poder-la fer i portar-se’n sortir impunement.

Encara que aquest “impunement” ja no inclogui un anonimat. L’altra dia, l’advocat d’un més que conegut –presumpte, sempre presumpte- corrupte es passejava –amb escolta pública, la de la Ciutat Judicial, la que paguem entre tots i mai ens escoltarà a nosaltres honestos ciutadans- per la nova Ciutat de la Justícia de Barcelona entre crits de “fora corrupció” (ni un sol insult, ni una sola referència explícita al seu il·lustre client, només un impersonal “fora corruptes”). Ho va aguantar estoicament i és que, avui, part de la minuta de l’advocat és justament aquesta, suportar cinc minuts d’innocent escridassada. Si la cosa anés a més, llavors els polítics escollits teòricament en democràcia i llibertat s’afanyaran a relacionar la protesta amb el terrorisme de més alt nivell.

Efectivament, la vergonya ja no és acceptar un encasillado o reconèixer que uns votants en realitat estan més que morts. La vergonya és ser enxampat amb una motxilla plena de bitllets camí d’Andorra. Ja no desapareixen i reapareixen misteriosament actes electorals, no; ara desapareixen –i apareixen- factures i misteriosos emails que són però que no són. I que si són però no convenen és declaren il·legals i llestos.

I si ara no sembla que ens preocupi massa l’opinió exterior, podem entendre doncs, que llavors tampoc importés massa que pensaven de les “trampetes” els de fora.  I si ara sembla que les corrupcions passen sobrevolant els nostres caps sense afectar-nos massa –retallades apart-, podem entendre perquè la corrupció electoral del XVIII va aguantar tant (bé, en alguns llocs més que en d’altres).

Potser cal anar dient les coses pel seu nom i no deixar-nos enganyar per un difuminat llenguatge. No tot es corrupció i no tot està superat, potser les trampes electorals sí[1], però la corrupció no. L’encasillado, les tupinades, la manipulació d’actes són trampes i només trampes que amaguen una corrupció que és l’enriquiment il·lícit (i si la llei no ho permet a més il·legal). No ens enganyem, al segle XVIII hi havia corrupció i hi havia trampes electorals. Avui hi ha corrupció i no hi ha trampes electorals (que se sàpiga) perquè no calen. Els corruptes s’han sofisticat, han estudiat, han après i ara, que estem en l’era dels mass media, ja no fan trampes a peu de taula electoral sinó senzillament programen al electorat amb tècniques molt més indirectes i elaborades que dificulten denunciar la trampa car aquestes resta dissolta entre pràctiques més o menys lícites, o acceptades, o sàviament dissimulades. Vaja, en realitat no importa qui guanyi perquè sempre guanyarà el diner i perdrà l’obrer, en tot cas només ens cal una mica de maquillatge i algunes diferències insubstancials entre sigles que, com diem, realment només es tradueixen com aquella famosíssima marca de discos antics: “La voz de su amo”

I cal dir que aquesta manipulació a la que em refereixo no és concentra en l’època electoral. Jean Baudrillard[2] explica la influència dels “innocents” concursos televisius de pregunta/resposta que ens eduquen subliminalment  en un mecanisme de comportament davant de situacions com la compra al supermercat o, és clar, unes eleccions. Aquest mecanisme consisteix en realitzar preguntes senzilles de resposta força evident (preguntes i respostes tot sovint, predissenyades), aquesta educació des de la televisió (eina que no tenien a l’època de Cànoves) permet manipular el vot des de el seu mateix origen: l’elector i fer, per tant, innecessàries pràctiques més burdes com  la tupinada o la falsificació d’actes. Justament en la presentació de l’obra que ocupa aquest paper i responent a una pregunta del públic, l’historiador Borja de Riquer va referir-se a  la manera present de dirigir al votant cap a una elecció concreta, per mitjà dels anomenats mass media com de neo-caciquisme. [3]

Potser ho veurem més clar i fàcil si recuperarem el nostre exemple d’abans, el del parchís, perquè podem dir que hem canviat de joc a un de molt més complicat (potser uns escacs?). En el joc nou, les trampes han de ser molt més delicades però també són més diverses i passen més desapercebudes, sobretot perquè com no afecten a individus concrets sinó a col·lectivitats, ningú pot acusar a ningú de manipular a l’individu, encara que la aquest si ho està per mitjà de la seva pertinença a un col·lectiu.

I cal dir que aquesta manipulació que diem surt de la nova corrupció, surt de la necessitat dels corruptes d’aconseguir posicionar-me políticament allà on els interessa. Una vegada més trobem un vincle, potser al principi insospitat, entre la dita corrupció electoral (sempre defensarem que millor parlar de trampes per a sustentar una corrupció), i la pressent corrupció (ara sí, en majúscules) tan present com llavors, tan pública com mai.

Per tant, la corrupció no es crea ni es destrueix, canvia. Ahir es manifestava majoritàriament en l’escrutini i els censos, avui ho fa en la manipulació del electorat a temps total per tota mena de mitjans tècnics i psicològics; i l’abstenció electoral no és il·lustradora de l’apatia política de la societat, el sistema electoral està preparat justament per impossibilitat qualsevol conclusió encertada al respecte: una manipulació més.

I per acabar, com a gran conclusió, crec que és més que clara i explicita aquells mots de Raimon: “Si només els rics estudien, només els rics sabran”[4] i, a l’altra banda, la famosíssima cita d’Ortega (reproduïda aquí sense ànim de descontextualitzar-la):  “[...] cree la masa que tiene derecho a imponer y dar vigor de ley a sus tópicos de café”.[5]

Deixem de banda el paternalisme i la influència legítima i formem-nos tots plegats per poder realitzar el vot amb honestedat i sobretot responsabilitat. O millor encara, deixem la democràcia que no ha demostrat pas ser el sistema menys imperfecte i provem de civilitzar-nos d’una vegada i conviure sense la necessitat de la paternal tutela dels governants.

---

[1] En realitat, no podem estar segurs de la puresa de les eleccions. Son tants els elements que estan dins del circuit d’un dia d’eleccions que res ningú no es garanteix, de veritat un resultat; podem assegurar, com a interventors la netedat en determinat col·legi; podem creure en tots els interventors; però en el llarg procés del recompte hi ha moments per ficar-hi mà.

[2] Baudrillard, Jean La sociedad de consumo, Barcelona, Plaza Janés Editores, 1974, pàg. 152

[3] No ens referim a una direcció del vot individu a individu, sinó a una manipulació global, de base estadística de grups socials (Per citar algun exemple qualsevol, la comunitat hispanoamericana de Barcelona), dins del qual potser no tots realitzaran un vot concret, però si la majoria. 

[4] Raimon, vers del poema No el coneixia de res compost aproximadament el 1965.

[5] Ortega y Gasset, José, La rebelión de las masas, Santiago de Chile, Editorial Bello, 1989. Pàg. 59