Defenso una entrada als museus, un accés a les biblioteques, una assistència als actes culturals basada en l’interès i no en el preu d’una entrada, quan la hi ha, o en una pretès dret de cultura de tothom.
Estem en una època de cultura ultra-democratitzada. Qualsevol té dret a anar a un museu, a una representació, a una biblioteca, només cal que pugui pagar una entrada quan la hi ha.
No hi estic d’acord. Entrar a un museu, a una exposició, fins i tot a una obra de teatre no hauria de ser un qüestió de pagar sinó una qüestió d’un interès que pot ser molt divers i intens segons la persona i que no implica ser un expert, ni tan sols un especialista en la matèria.
La fal·làcia que a un museu pugui entrar tothom, provoca col·lapses i haver de suportar borinots que no saben massa bé on anar al voltant de les obres. A una biblioteca provoca una banalització fins a la exageració que la mateixa biblioteca ambienta la sala amb música de fons perquè “no és una sala d’estudi” (Biblioteca Tecla Sala, a l’Hospitalet). I al teatre, la ultra-democratització fa que, només apagar els llums la gent comenci a estossegar i, sense fer broma, a parlar i fins i tot a utilitzar el mòbil.
No pot ser que un estudiant (reglat o no) no pugui, per tres vegades, accedir a una visita guiada (MNAC: Sorolla) perquè un grup de jubilats ociosos i desinteressats han ocupat el petit aforament que una activitat d’aquesta mena permet. Com tampoc potser que ningú es preocupi de facilitar l’accés al coneixement als que hi estiguin verament encuriosits d’entre aquests jubilats.
Hipocresia la que mostra cultura al poble sense donar-li eines per poder-la entendre (sigui com sigui aquest enteniment) o gaudir (sigui com sigui aquest gaudi).
Hipocresia la que facilita i promociona l’accés a persones que ni estan ni volen estar preparades i només entorpeixen als que realment s’hi volen endinsar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada