Una reflexió de por...

Quan tenia 15 o 16 o 17 anys vaig descobrir a Edgar Allan Poe, o hauria de dir vaig mal-descobrir,  perquè la presentació va ser terrible. Em van fer creure que aquest escriptor escrivia comptes de fer por, por de fantasmes i aquestes coses, contes de  uhhhh uhhhh i sortir corrents a amagar-se sota el llit.

És clar, no entenia res i no podia ser d’una altra manera, perquè Poe no és l’escriptor de fer por (uhhhh uhhhh) que jo esperava... i el vaig abandonar abans que es pogués defensar.  

Ara el redescobreixo, per una banda amb alegria – mai és tard-, per altra banda amb ràbia per tots aquets maldestres mestres:  professionals, de vocació, o per que la vida els ha obligat (o sigui pares) que em van confondre i no van deixar-me reconèixer i gaudir del talent literari d’aquest, ara sí ho pur dir, gran escriptor nord americà romàntic.

http://jpsanchez0514.wordpress.com/2010/06/
11/el-pozo-y-el-pendulo/

El cas és que fa poc, la professora de moderna ens va passar un dels seus relats, que vaig aparcar a la carpeta per falta de temps. Ara, en vacances d’hivern i enyorat d’Universitat, procuro consolar-me  recuperant deures aparcats. Però no el trobo. És igual, recordo (o això crec) el títol, el cerco per Internet, ah, sí! aquí està, el llegeixo. Una historia prou interessant amb un debat profund sobre els matemàtics (primera sorpresa: Poe no era només escriptor de fer por oh uhhhh).

Però..ui...  esclar, no podia ser d’una altra manera, m’he equivocat, el relat que la professora Martí ens havia donat no era La carta robada, sinó El pozo y el péndulo.

No passa rés, també el llegiré, ara que he re-descobert al Poe...

Ara entenc més coses. Poe no es un escriptor de fer por (uhhhh uhhhh) sinó d’un terror molt més subliminal, que un noi de 15 anys, sense massa educació, no pot captar de manera fàcil si no se li fa una explicació i encara menys, per descomptat, pot gaudir de la seva lectura si no té, no diré els coneixements necessaris, sinó la certesa que no els té encara. Perquè pitjor que no sabré és no saber que no saps (ui!, això sona una mica ianqui).

Dura, molt dura,  el dibuix d’aquest pres de la Inquisició que  dibuixa Poe. Fins i tot jo no corro, llegeixo a poc a poc, perquè és clar com l’aigua que el tempo és el que és i no es pot variar. Si corro, si salto algunes línies, la cagaré. Per altra banda venen molts pensaments “col·laterals” al cap: el pou (camí d’infern) l’habitació quadrada (potser la quadratura del cercle?), les llegendes negra i rosa de l’Espanya (encara que per l’època en que situo aquesta narració potser ja no tenia sentit aquesta llegenda potser més de l’època de Felip II) .

El primer conte que he llegit, en canvi, era més... policíac, no angustia però sí una bona discussió matemàtica, aprofitant que el meu tutor particular és matemàtic, a més de filòsof, li comento la jugada i m’explica la seva visió: la reducció de les matemàtiques a l’àlgebra, l’oposició de la raó francesa a l’empirisme anglès.

I recordo a Vicens Vives: La raó a França, l’empirisme a Anglaterra, la mística a Espanya, la metafísica a Alemanya i Catalunya que ha estat i ara no és res...(jo crec que víctima de l’espoliació més descarada d’alguns castellans).

De tot plegat, com pot ser que a casa, a l’escola Edgar Allan Poe no passes de ser un escriptor de segona, potser tercera línia? Sense cap transcendència; un simple escriptor que fa por (uhhh uhhhhh). Penso que aquesta es la dreta que hem de combatre, no pas la de Rajoy, més visible i evident. La dreta invisble i fantasma (d’aquets que fan uhhh uhhhh) que en silenci ens nega el coneixement i se’l reserva per la seva elit. Que vol continuar tenint-nos al seu abast. Vaja, en altres paraules, la nova església disfressada de mals educadors que ens mal-guien pel camí de les lectures.

En fi, de moment un llibre més a afegir a la meva llibreria i una ràbia més a acumular: la pèrdua de les obres completes de Poe, a les que no les vaig donar cap importància. A saber quantes sorpreses queden encara per descobrir. Potser Defoe serà la següent?