Mal principi d'any...

No és bo començar l'any  fullejant La Vanguardia, ni que sigui per trobar la ressenya sobre la nova edició il·lustrada d'una obra de Goethe, perquè ens podem topar amb col·laboracions com al del senyor Gimeno:
(http://www.lavanguardia.es/opinion/articulos/20101231/54096028257/triangulo-rosa.html)

A banda de la meva antiga i coneguda defensa de la llibertat d'estimar i lluita per la memòria a a les persones les vides de les quals varen ser destrossades per no seguir la norma*, les habilitats i competències que estic assolint gràcies a l'ajuda de persones molt voluntarioses en la meva formació em permet llegir aquest escritet de manera força diferent a com ho hagués fet fa sis mesos.

Sembla que el senyor  Albert Gimeno ja és conegut per algunes  declaracions conservadores; és bo poder opinar,  no massa anys enrere nosaltres no hauriem pogut dir res. No discutiré les seves opinions, de fet soc un gat vell que he tastat moltes llets i puc suposar sense estranyar-me interessos polítics, electoralistes  i també econòmics allunyats de cap altruisme rere aquest monument que el senyor Gimeno considera inadequat i que alguns portem anys i panys reclamant. Don Alberto:  erreu el tret,  i força,  i  us veiem el llautó.

Don Albert fa un redactat que certs professors, senzillament ni avaluarien. La seva argumentació és  populista, improvisada i amb llenguatge sexista i emotiu a dojo. Per descomptat, plena de fal·làcies: de desconeixement –amagar dades expressament–, de descrèdit, d'agafar el tot per una part i encara n'en diria més. No paga la pena, no paga la pena perdre el temps. M’espera la Piula per anar plegats al parc, ella a olorar els matolls de l'any que estrenem, jo a distreure’m amb Ramón J. Sender.

http://ideasculturasensaciones.blogspot.com/ (2009)

Tot i això, abans he de desenmascarar aquest infaust i pervers  text que pretent l’eliminació de la memòria dels patiments d'alguns milers de persones, tot  equiparant el terrible infern (parlo només de les víctimes del nazis) amb situacions no desitjables però que no porten ni a la presó, ni a la tortura, ni a la mort. Esborrar de la memòria uns patiments pel mètode de “no hi ha per tant”.


Senyor Gimeno, creguim: encara que potser tingui algunes raons en algunes coses, deixí d’odiar. Al cap i a la fi, ningú no pot dir d’aquesta aigua no en veuré i aquesta cambra fosca no la trepitjaré, oi?



Lectura recomanada: Los hombres del triangulo rosa, Heinz heger, Amaranto, Madrid, 2002.




* (Recordem que abans que es poses de moda la dita memòria històrica dels "violetes" capitanejada per l'amic Benito, servidor ja havia promogut i organitzat una manifestació del 28 de juny -diada de l'alliberament afectivo-sexual- en homenatge a les persones que han patit la repressió exercida pels nazis i franquistes per la seva opció/orientació afectivo-sexual).