Nietzche, Eco i Shumman: superhomes i remors al CCCB

Aquesta tarda hi havia al CCCB  una conferènciaconcert o concertconferència al voltant de Nietzsche i la música. A l’escenari, un piano,  carro platonià dirigit per  Gregorio Luri i tirant d’ell Abraham Tena Manrique i Esther Tena Manrique, a quatre mans. Agraham i Esther, Esther i Abreaham. M’he deixat embolcallar pels comentaris de Luri i transportar pels acords de les peces que s’anaven desgranant una rere l’altra, amb una serena calma.  

 

El meu cervell, però, hiperactiu ell, que també és conduït per dos cavalls força antagònics, abusant de la serena calma de l’esperit a fet una escapada mnemotècnica a la lectura que per a la classe de cultura als mitjans de comunicació he realitzar aquest matí: un fragment de Apocalípticos e integrados d’Umbeto Eco, concretament el capítol anomenat cultura de masas y “niveles” de cultura (una primera lectura, una presa de contacte que en dirien alguns).

 

Aquest viatge no era perquè sí, sonava en aquells moments la cinquena peça del programa,  l’Obertura Manfred de Shumman (en versió, és clar, per a piano a quatre mans) i dins meu bullien les preguntes. Això és alta cultura? És cultura, potser, baixa? Jo l’entenc, aleshores, és baixa o alta? Soc culte o només m’ho penso? Estic en aquest sector de “cultura mitja” que banalitza l’alta cultura, que la democratitza?

 

 

Bé, anem a pams. Explicava Valentín Roma en un seminari impartit al MACBA l’any passat, que sempre hi ha hagut banalització de l’art (és clar que quan parlem de banalitzar la cultura, parlem d’art, car ningú pensaria en banalitzar la guerra, o l’agricultura o “los usos y costumbres” d’una societat).  Podem recórrer al clàssic exemple de Vivaldi o, si en volem un de visual, recordar El gronxador de Fragonard.

 

Per altra no entenc prou bé l’argument que diu que la cultura baixa, la banal és aquella que és primària, directa, superficial, que no requereix interpretació. No ho entenc prou bé perquè  llavors l’Obertura Manfred seria banal, baixa cultura, car ha anat dels sentits directe al cor, sense cap esforç ni interpretació. I jo no puc ser considerat, de cap manera, dins l’elit cultural que defensava Nietzsche, amb dedicació completa per al coneixement (encara que no soc l’únic, recordem a Kafka o a Pessoa).

 

Alguna cosa no va bé, oi?

Jo diria que la cultura és elitista (no entès mai perquè els pares passegen per les sales del museu uns avorrits fills, que entre crit i crit preguen per anar-se’n aviat al nou centre comercial a menjar greix). Però és un error, sobretot avui creure que l’elitisme ho és en funció de l’economia. Hem de trobar una altre paràmetre. Crec que és fàcil. Només cal reformular el pensament nietzschià amb un condicionant: culte és aquell que es dedicaria en exclusivitat al coneixement. Culte és la persona que no arriba mai a ser culte, sinó que sempre es troba en el camí de pujada cap a la cultura.

 

 

Concloent doncs: la cultura és elitista, per descomptat, però és un elitisme gens aristocràtic, gens definit pel lloc o classe social de naixença. És un elitisme que es guanya dia a dia, al qual només s’accedeix per la paideia en el sentit més clàssic de la paraula. Ai, em sembla que hem donat una volta de 360 graus. Oi, Joan Carles?