Entregats tots els treballs, ha acabat el quadrimestre.

Ja ha acabat el primer quadrimestre universitari.

Em falta només una nota, la de castellà, però estic relativament tranquil, perquè amb l’examen aprovat (encara que la nota no sigui per tirar coets) i el treball que presento crec que assoliré  la competència mínima.

Ha estat un quadrimestre excepcional. El primer. Com el primer polvo. Que sempre pot millorar, però, que carall, és el primer! No no, no  us donaré detalls ni de la primera rebolcada ni d’aquest primer quadrimestre, però si que vull fer una reflexió sobre el punt més difícil: la correcció en el català, la meva correcció per ser més exactes.

De primer, situem-nos: soc nascut al 1966, any del Revolver i el Yellow submarine.  A casa, tot hi tenir-ne el perfil típic per fer-ho, no van passar-se al castellà “porque hace más fino” així que vaig parlar el català molt abans que el castellà.  A l’escola va ser diferent i si no erro fins els 11 anys res de res i fins i tot llavors, el català que em va arribar era  anecdòtic i escarransit, per res una llengua polida i amb ambicions vehiculars.

Per desgràcia, aquesta situació és perfecte per alimentar la disglòssia; enorme i monumental disglòssia colonitzadora del català,  ja que mentre que el castellà s’anava corregint a l’escola, el català patia la invasió d’aquest mal virus que col·lapsa el coneixement i infecta la parla amb disfresses de trampes malicioses.

 Ara, amb 44 anys, és com si hagués de treure’m un tatuatge per posar-n’hi un altre. No em fa por el dolor del foc ni les hores de paciència i tenacitat per anar esborrant, a poc a poc, la metralla que el franquisme va anar introduint en el meu coneixement.  El repte és doble: esmenar el català sense perjudicar aquella llengua no estimada però al cap i la fi útil. Posar obres d’art sense que desmereixi la decoració de la casa, diria un amic meu.

Així que, professorat i companys i companyes de classe  tot: castigueu-me el que vulgueu per les meves faltes, però no us enfadeu amb mi ni penseu que no estimo aquesta maltractada llengua. Fet i fet, no soc més que una víctima més –una de moltes- del verí imperialista.

Treball de castellà