Us imagineu que la vostra vida giri al voltant d'una mare i d'uns llapis de colors?
Si no t'enfrontes a la vida, un moment o altre la vida s'enfrontarà a tu.
Aquesta és una de les diverses històries que explica Cadira. Un text del dramaturg anglès Edward Bond que es representa actualment a Barcelona. Quatre actors sobre un escenari amb pocs canvis ens transporten a un món totalitari amb flaires del gran germà de Orwell, a un món de pors diverses, ens condueixen pels embolics d'una Administració com qualsevol altra. I ens porten, finalment, a la mort de la llibertat individual, la mort del inidividu.
Si Edward Bond és un dramaturg controvertit. El muntatge de Cadira, en clau de suspens és realment colpidor. Fa por. No una por de cridar, sinó una por de "glups". M'enteneu?
I si aquesta por és possible, ho és per la fantàstica feina d'aquests quatre actors. Entre ells en destaco Oriol Casals, que justament fa poc el podíem veure en un Brech: El casament dels petitsburgesos. Impressionat com aquest actor broda el seu paper de noi; em podeu dir que és un paper dels que permeten lluir-se. Cert. Però la feina de l'Oriol amb el personatge li treu un suc més que abundós.
I no es queden enrerre els altres actuants. Ni la mare, Lina Lambert; ni la funcionaria (i de presonera) Tilda Espluga i, per acabar, el soldat, Albert Alemany.
Que milloraria? El so. Una dicció un pèl ràpida i no massa alta. Sí, definitivament els queda el serrell de la dicció. Però no dubteu per aquest comentari. L'obra et deixar inmovilizat a la cadira (esclar, cadira com a sinónim de butaca) i quasi no et deixa ni respirar.
Quan aneu a veure-la, no podeu no anar-hi, aneu-hi acompanyats. Quan surts no fa por, no hi ha monstres esperant-te, però mentre dura la representació, el nivell d'angoixa pot ser elevat. Llavors sempre fa companyia una mà amiga. I no ploreu, perquè de tant plorar s'esborra la cara.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada